Vol i dol tecnològic

25.04.2015

Tinc una història divertida i alhora interessant per explicar-vos. Fa cosa d’un any i mig vaig decidir d’eliminar el meu compte de fèisbuc. El motiu era molt senzill: em robava temps davant de l’ordinador, podent-lo invertir, en canvi, en activitats més productives. No estic parlant de distreure’s una estoneta llegint publicacions d’amics o mirant fotografies de l’estiu que vam passar, fa cinc anys, a la casa de la platja de la nostra antiga companya de classe; sinó, literalment, d’hores, llençades a la brossa tot fixant la vista sobre no res en especial. Els primers resultats foren bons: no el trobava a faltar i, a més, era conscient que ja no estava malgastant tant el temps lliure del meu dia a dia. Vistes les bones collites, posteriorment vaig plantejar-me si hi havia alguna cosa més que em lladrunyés minuts del meu món i, com era d’esperar, vaig pensar en el WhatsApp.

facebook

Potser semblarà radical, però és que, de veres, el WhatsApp no solament em distreia d’activitats més rellevants –això és, més apassionants, intenses, saludables, etc.– sinó que, més enllà d’això, sovint em feia pujar la mosca al nas. Efectivament, els grups de WhatsApp i aquells individus qui no paren de teclejar al seu mòbil per explicar-te històries que, fet i fet, t’interessen acaben amb la paciència de qualsevol. I sí, és cert que pots configurar el WhatsApp segons els teus gustos; és a dir, que, per exemple, pots decidir que l’andròmina no soni quan s’envia un missatge a un grup de WhatsApp. Però, aleshores, jo això ho desconeixia. Per aquest motiu, després de desfer-me del fèisbuc, al cap de mig any, si fa no fa, també vaig sortir del món whatsappero.

Arribat aquest dia i passats alguns mesos, la cosa va canviar cap a millor. Val a dir que tenia alguns companys de classe i amics de tota la vida una mica cabrejats perquè els feia comunicar-se amb mi o bé a través de l’SMS, o bé a través de trucades. Però això no obstava que cregués que els beneficis que m’aportava eren àmpliament majors qualitativament que les pèrdues, doncs bé, la pau que des de feia temps desitjava de tenir… l’havia aconseguida. Com us deia, arribat aquest dia i passats alguns mesos, tot fantàstic. Tanmateix, més tard van començar a venir els problemes següents.

El primer de tots fou el fracàs sorgit en una cita que tenia amb una noia qui havia conegut un dia en què havíem sortit de festa, amb els meus amics, pels bars del carrer Aribau. No explicaré com va anar exactament, però, perquè us en pugueu fer una idea, pel fet que no vam parlar durant quatre dies –des del dilluns que li havia escrit per SMS, fins al divendres següent– va cancel·lar la quedada, la qual havíem acordat pel dissabte vinent, tot al·legant-me’n que ja no li «feia gràcia», veure’m. I d’acord, podria ser (ben segur que ho heu pensat) que ni de bon començament aquesta noia hagués tingut interès en mi. Però he de dir-vos, amb tot, que la sensació n’era una altra: no haver parlat durant aquells quatre dies havia apaivagat les ganes de conèixer-nos.

Deixant aquest cas de banda, que podria ser aïllat i, doncs, una mostra no gaire segura que no tenir WhatsApp m’havia jugat la primera mala passada, més endavant van venir-ne d’altres, de trifulgues. Mica en mica, vaig adonar-me que em costava més veure’m amb els meus amics, i que, quan quedaven per sortir a prendre una cervesa, de vegades no me’n deien res. No perquè no volguessin que hi anés (ho he confirmat amb el temps, això) sinó a causa que, com que entre ells es parlaven mitjançant grups de WhatsApp, inconscientment es pensaven que jo sabia què estaven planejant de fer.

Per últim, així, vaig haver de fer-me’n enrere. Al final vaig reinstal·lar l’aplicació del WhatsApp al mòbil, i vaig enviar un missatge a tothom qui encara tenia a la llista que «ja no cal que m’escriviu cap SMS: torno a tenir WhatsApp». La il·lusió per part d’alguns va ser notable, especialment la dels amics qui havia fet enfadar tant al començament. I, he de dir-ho, jo també vaig emocionar-me. Vaig començar a escriure i enviar missatges a dojo, i a mirar les fotografies de perfil dels contactes de la llista, per mera xafarderia.

Fins aquí, he decidit d’explicar-vos això perquè m’estic plantejant de tornar al fèisbuc. La raó no és cap altre que facilitar-me el contacte amb una noia qui estic coneixent, de nou, i evitar un final com el de l’altra vegada… Però, abans de tot, perquè ho he trobat increïblement curiós: primer vaig desfer-me del WhatsApp i del fèisbuc; després, vaig viure una etapa comparablement millor que la de la que venia, i ara, tot fa pensar que estic tornant al punt de partida inicial. Una mica com l’etern retorn de Nietzsche, oi!?

Aquesta és la meva història, i evidentment podria ser un cas particular; llavors, no podríem inferir-ne res de res. Ara, ja m’agradaria saber quant de temps podríeu aguantar, vosaltres, sense fèisbuc ni WhatsApp. Sóc un cas en particular, i dins la meva particularitat, una mostra més de fins a quin punt ens hem tornat, tots nosaltres, uns dependents de les xarxes.

Etiquetes: