Tinc de celebrar el meu cumpleanys

11.07.2019

Últimament, s’ha parlat molt – de fet, se n’ha fet un munt d’escarafalls perfectament prescindibles – d’una paraula que surt a la cançó ‘Milionària’ de Rosalía (‘la de Sant Esteve Sesrovires’, que n’haurien dit els periodistes més carrinclons de finals del segle passat) tot i que no deu haver-hi cap catalanoparlant viu que no se li hagi escapat dels llavis alguna vegada, ni que fos involuntàriament. Hi tornarem.

 

 

Fa poc, Quaderns Crema va publicar la còrrespondència del periodista i rodamón empedreït Eugeni Xammar, un volum de 569 pàgines, a càrrec de Xavier Pla, que inclou unes 287 cartes escrites entre el 1907 i el 1973. [Llegiu ressenya aquí]. N’hi ha que són divertides, enfadades, acèrbiques, afectuoses o políticament perpicacíssimes; i n’hi ha d’altres – sobretot les adreçades a Carles Esplà, l’amic i principal contacte de Xammar a les Nacions Unides – que  parlen majoritàriament de tarifes per a traduccions i les possibilitats de trobar més feina (d’aquestes, potser en sobren unes quantes). Però en general, Xammar, un home extraordinari que tenia amics i contactes arreu del món, ens proporciona, entre moltíssimes altres coses, una visió tan global com precisa de la vida de tants i tants exiliats catalans i espanyols i dels diversos obstacles que havien de superar durant dècades, ell inclòs.

Nogensmenys (una paraula que empra sovint) al llarg de tota aquesta correspondència, Xammar, un catalanista – i de fet, independentista – convençut, que parlava set idiomes i n’escrivia cinc, comet uns errors garrafals pel que fa a la seva llengua materna. Nascut l’any 1888, quan encara hi havia força catalans monolingües, i quan, presumiblement, el català no estava tan ‘contaminat’ pel castellà com ho estaria després de l’adveniment de les escoles i ràdios i televisions franquistes, fa servir ‘tinc de’ al llarg de la seva llarga vida (a Francesc Macià: ‘li tinc de pregar que faci el favor…’); o bé fa servir ‘donar-se compte’ en comptes de ‘adonar-se’; o bé utilitza paraules com ‘lliberació’, ‘inclusiu’ (per ‘inclòs’), ‘enfermetat’, ‘despedida’ etc. etc. etc. I això que Xammar va ser el responsable principal de l’organització, a Prada de Conflent, de tot un homenatge a Pompeu Fabra amb motiu del vuitantè aniverari d’aquest, un ‘aconteixament’ (sic) que va tenir lloc a principis del 1948. És cert que el mateix Xammar lamenta el seu poc domini de l’ortografia catalana (sense mencionar la sintaxi, però) en diverses cartes, atribuint-ho al fet que ha viscut gairebé tota la seva vida fora de Catalunya. Però el fet és que no havia de demanar excuses per res: per molt ‘tinc de’ que hi hagi, les seves cartes no perden ni un bri de la seva vitalitat i expressivitat: no hi ha cap ‘enfermetat’ que les pugui fer malbé.

Cosa que ens porta a la Rosalía i la seva cançó. Primer, no estaria de més recalcar que la Rosalía forma part d’aquest grup selecte d’artistes catalans que han saltat del no-res – com si diguéssim – a la fama mundial en un temps rècord. De la mateixa manera que Albert Serra va tenir una retrospectiva al Tate Modern havent fet només  quatre pel·lícules, la Rosalía ha esdevingut un fenomen internacional només sis anys després de la seva primera actuació en directe i amb únicament dos àlbums al seu nom (qui dubti de l’estatus que té, que miri les seves actuacions a Glastonbury o a la BBC, a YouTube). I aquest any ha llançat ‘Milionària’, que no té més pretensions que ser una cançó d’estiu amb tot el que això implica: ser divertida, desenfadada, fàcil de taral·lejar etc. I l’ha cantada en català, cosa que ha donat peu a diversos titulars als mitjans estrangers: per exemple, a la revista francesa Equinox: ‘Rosalía chante en catalan et c’est le tube de l’été’; o a Rolling Stone: ‘Rosalía swims in cash, sings Catalan’ (l’article fins i tot cita un vers en el català original).

Justament un dels moments més naturals i desenfadats de la canço és quan la Rosalía canta que vol diners ‘Perquè em tanquin al Louvre així com al Macba/Cada dia celebrant el meu cumpleanys’. A més del fet que el so ‘anys’ en català (sigui en ‘anys’, ‘panys’, ‘companys’ o ‘cumpleanys’) a mi personalment m’agrada molt, aquesta atípica cantant llobregatina està fent publicitat (mundial, per definició) del Macba. Què més volem? Pel que fa a la correcció o no del mot ‘cumpleanys’, m’agradaria que algú em donés ni que sigui una cançó coneguda – una! – de l’univers musical angloamericà que no contingui ni una sola diguem-ne irregularitat sintàctica o de lèxic: cap ‘ain’t’, cap gerundi que no acabi en ‘in”, cap ‘was’ en comptes de ‘were’, cap ‘did’ en comptes de ‘done’. Etcètera!

Dit això, si hi ha un algun problema lingüístic amb la cançó, rau precisament en el refrany en anglès. Si dius ‘fucking money’ a seques, no hi ha dubte que estàs celebrant l’existència abundant dels calés. Però, normalment si afegeixes la paraula ‘man’ – en aquesta o qualsevol expressió semblant – dóna un toc negatiu a tot plegat, de manera que ‘fucking money, man’ vindria a ser una cosa com ara: ‘els putos diners, tio’, tot deixant clar que de diners, no en tens bastants o no en tens en absolut. És per això que cada cop que escolto ‘Milionària’, em concentro en la lletra cantada en català – per col·loquial que sigui, cony – i intento obviar el refrany en el meu idioma matern i patern, potser perquè a l’estiu, per als autònoms, els diners sempre acaben sent un problema. Fucking money, man.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Prou ja de Rosalía! Si us plau, no emmerdeu tant la cultura! Parleu de llibres bons, de literatura bona! Ja n’hi ha prou de tanta banalitat!

  2. No és clar que calgui considerar incorrecte “tenir de”. En temps moderns ens hem acostumat a no usar-lo, però sembla que és una construcció genuïna. “Tenir que” sí que és una castellanada espantosa.

  3. Cada dia fem servir més anglicismes. L’anglicisme és elegant, fa de persona culta. I així, a poc a poc, la llengua anglesa es va empeltant amb la nostra de manera que en quatre dies, i sense gairebé adonar-nos-en, parlarem una mena d’aiguabarreig lingüístic de difícil adjectivació. I tanmateix, sembla ser que això no ens preocupa gens ni mica. Ara bé, el cas d’aquesta noia catalana, la Rosalía, que s’atreveix a dir “cumpleanys” en una cançó, això sí que és intolerable. Mamma mia!

  4. Gràcies, noia!
    T’agraeixo que hagis cantat una cançó en català, de la mateixa manera que també agraeixo la feina que han tingut els diversos correctors que han salvat els cent cinquanta llibres que he publicat al llarg de la meva vida d’aquests puristes que només són feliços quan poden posar algú en evidència.

  5. Excel·lent article! La veritat és que jo no coneixia la Rosalía i m’agrada força tot el que estic llegint-ne. Molt bé que canti en català, la vaig veure en un escenari madrileny animant a la gent a pronunciar el català de la seva cançó. I tots els que l’acusen de dir cumpleanys, haurien de fixar-se bé en el seu propi català, no fos cas que diguin coses pitjors. El català el podem anar autocorregint entre tots, si en tenim la voluntat (ara molt poca gent diu “enfermetat” o “antes”, coses que deien els nostres avis), i tots hi posem el nostre granet de sorra, però això no és feina ni responsabilitat de la Rosalía!

  6. … tot i que va acceptar els nous criteris lingüístics de P. Fabra. Ara, en una carta és ben lícit cometre algun atemptat a la normativa. “Tenir de”, p. e., ha sigut sempre usual, en català. No “tenir que”, castellanisme palmari. I així altres ‘incorreccions’ lingüístiques, lícites en la correspondència.

  7. Les cartes -i els primers llibres-d’en Pla i d’en Sagarra (ja no diguem els d’en Carner) en van plens, d’incorreccions normatives. Hem de ser més laxos. Abans de Fabra ja hi havia català…

  8. Sr Tree sou tan integrat que parleu el mateix catanyol oficial o no que tothom, ai las:

    *finals de: la fi de, la darreria de, les acaballes o acabances de

    “no deu haver-hi cap catalanoparlant que no se li hagi escapat” : A QUI no se li hagi escapat (millor, a l’escrit)

    *proporcionar: fornir

    *empedreït: acabat, endurit

    *carta: lletra

    *acèrbiques: acerbes

    *divertit: divertent, divertidor

    *enfadat: emprenyat, empipat

    *errors garrafals: errors GROSSES

    *inclòs, *inclús adv. : fins (i tot), àdhuc

    * a principis de: a la primeria de, al principi dia, a la començança de, a les començalles de

    *per molt que: per tant que, per més que

    *estar de més: ser de sobre, ser sobrant

    *forma part: ser part

    *actuació: concert (en aquest significat)

    *desenfadada> desimbolta, deseixida

    *donar peu a: donar lloc a

    *titular n. : títol

    *està fent: FA

    *a seques: ras i curt, i pus, i prou

    *estàs celebrant: festives

    *venir a ser> revelar-se

    *els putos diners, tio: els cony de diners, paio

    *deixar clar: dir clarament

    “bastants” no vol dir Prou

    *en absolut: gens

    *intento obviar> provo, tento, assajo D’evitar

    *acabar ESsent: acabar per ser

    Altres faltes en comentaris:

    *ja! : ara mateix

    *sembla ser: sembla

    *carinyosament: afectuosament

    *Vostè em cau molt bé: em caieu molt bé

    *diana, *blanc: rodella, senyal

    “necessitar” no s’empra per Caldre o haver de menester en català. Sols una cosa en pot necessitar una altra

    “posar en evidència” dubtós en aquest seny

    *escenari no vol dir Escena

    *madrileny: de Madrid o Madridenc o Madritenc

    *palmari: flagrant

    animant *a la gent: animant o emcoratjant la gent

    *fixar-se: parar esment, parar ment, parar compte…

  9. Us heu begut l’enteniment, rosalians! Feu-vos-ho mirar. Per cert, senyor Tree, ¿a la BBC es pixen i es caguen sobre l’anglès amb tanta facilitat com ho fan en les nostres televisions? Va, home, va! Els britànics farien regles més estrictes que les dels puristes fabrians si veiessin que l’anglès estigués tan tocat de mort com el català… En fi, millorem tots el nostre català i deixem que Rosalía canti com vulgui!

  10. Tree, ‘tenir de’ és PERFECTAMENT CATALÀ. Català col·loquial, però el de debò, el col·loquial català, no això que tu creus que és català col·loquial, que no és sinó CASTELLÀ. Els termes del teu raonament són totalment errats. ‘Culpleanys’ és un mot que ja no diu ningú, un mot castellà perfectament prescindible. En general els catalans no entenen què passa a la seva llengua, de fet, no entenen res. I el discurs catanyol, d’ençà dels anys 80 amb el ciudadanos Pericay i companyia, és el que s’ha imposat en tanta de manera que sembla que als ignorants els sembla que no hi hagi discurs, que sia la neutralitat. Sincerament, això no hi ha qui ho adobi, directes a l’extinció.