Tinc de celebrar el meu cumpleanys

M'agradaria que algú em donés una cançó coneguda de l'univers angloamericà que no contingui ni una sola irregularitat.

Últimament, s’ha parlat molt – de fet, se n’ha fet un munt d’escarafalls perfectament prescindibles – d’una paraula que surt a la cançó ‘Milionària’ de Rosalía (‘la de Sant Esteve Sesrovires’, que n’haurien dit els periodistes més carrinclons de finals del segle passat) tot i que no deu haver-hi cap catalanoparlant viu que no se li hagi escapat dels llavis alguna vegada, ni que fos involuntàriament. Hi tornarem.

Fa poc, Quaderns Crema va publicar la còrrespondència del periodista i rodamón empedreït Eugeni Xammar, un volum de 569 pàgines, a càrrec de Xavier Pla, que inclou unes 287 cartes escrites entre el 1907 i el 1973. [Llegiu ressenya aquí]. N’hi ha que són divertides, enfadades, acèrbiques, afectuoses o políticament perpicacíssimes; i n’hi ha d’altres – sobretot les adreçades a Carles Esplà, l’amic i principal contacte de Xammar a les Nacions Unides – que  parlen majoritàriament de tarifes per a traduccions i les possibilitats de trobar més feina (d’aquestes, potser en sobren unes quantes). Però en general, Xammar, un home extraordinari que tenia amics i contactes arreu del món, ens proporciona, entre moltíssimes altres coses, una visió tan global com precisa de la vida de tants i tants exiliats catalans i espanyols i dels diversos obstacles que havien de superar durant dècades, ell inclòs.

Nogensmenys (una paraula que empra sovint) al llarg de tota aquesta correspondència, Xammar, un catalanista – i de fet, independentista – convençut, que parlava set idiomes i n’escrivia cinc, comet uns errors garrafals pel que fa a la seva llengua materna. Nascut l’any 1888, quan encara hi havia força catalans monolingües, i quan, presumiblement, el català no estava tan ‘contaminat’ pel castellà com ho estaria després de l’adveniment de les escoles i ràdios i televisions franquistes, fa servir ‘tinc de’ al llarg de la seva llarga vida (a Francesc Macià: ‘li tinc de pregar que faci el favor…’); o bé fa servir ‘donar-se compte’ en comptes de ‘adonar-se’; o bé utilitza paraules com ‘lliberació’, ‘inclusiu’ (per ‘inclòs’), ‘enfermetat’, ‘despedida’ etc. etc. etc. I això que Xammar va ser el responsable principal de l’organització, a Prada de Conflent, de tot un homenatge a Pompeu Fabra amb motiu del vuitantè aniverari d’aquest, un ‘aconteixament’ (sic) que va tenir lloc a principis del 1948. És cert que el mateix Xammar lamenta el seu poc domini de l’ortografia catalana (sense mencionar la sintaxi, però) en diverses cartes, atribuint-ho al fet que ha viscut gairebé tota la seva vida fora de Catalunya. Però el fet és que no havia de demanar excuses per res: per molt ‘tinc de’ que hi hagi, les seves cartes no perden ni un bri de la seva vitalitat i expressivitat: no hi ha cap ‘enfermetat’ que les pugui fer malbé.

Cosa que ens porta a la Rosalía i la seva cançó. Primer, no estaria de més recalcar que la Rosalía forma part d’aquest grup selecte d’artistes catalans que han saltat del no-res – com si diguéssim – a la fama mundial en un temps rècord. De la mateixa manera que Albert Serra va tenir una retrospectiva al Tate Modern havent fet només  quatre pel·lícules, la Rosalía ha esdevingut un fenomen internacional només sis anys després de la seva primera actuació en directe i amb únicament dos àlbums al seu nom (qui dubti de l’estatus que té, que miri les seves actuacions a Glastonbury o a la BBC, a YouTube). I aquest any ha llançat ‘Milionària’, que no té més pretensions que ser una cançó d’estiu amb tot el que això implica: ser divertida, desenfadada, fàcil de taral·lejar etc. I l’ha cantada en català, cosa que ha donat peu a diversos titulars als mitjans estrangers: per exemple, a la revista francesa Equinox: ‘Rosalía chante en catalan et c’est le tube de l’été’; o a Rolling Stone: ‘Rosalía swims in cash, sings Catalan’ (l’article fins i tot cita un vers en el català original).

Justament un dels moments més naturals i desenfadats de la canço és quan la Rosalía canta que vol diners ‘Perquè em tanquin al Louvre així com al Macba/Cada dia celebrant el meu cumpleanys’. A més del fet que el so ‘anys’ en català (sigui en ‘anys’, ‘panys’, ‘companys’ o ‘cumpleanys’) a mi personalment m’agrada molt, aquesta atípica cantant llobregatina està fent publicitat (mundial, per definició) del Macba. Què més volem? Pel que fa a la correcció o no del mot ‘cumpleanys’, m’agradaria que algú em donés ni que sigui una cançó coneguda – una! – de l’univers musical angloamericà que no contingui ni una sola diguem-ne irregularitat sintàctica o de lèxic: cap ‘ain’t’, cap gerundi que no acabi en ‘in”, cap ‘was’ en comptes de ‘were’, cap ‘did’ en comptes de ‘done’. Etcètera!

Dit això, si hi ha un algun problema lingüístic amb la cançó, rau precisament en el refrany en anglès. Si dius ‘fucking money’ a seques, no hi ha dubte que estàs celebrant l’existència abundant dels calés. Però, normalment si afegeixes la paraula ‘man’ – en aquesta o qualsevol expressió semblant – dóna un toc negatiu a tot plegat, de manera que ‘fucking money, man’ vindria a ser una cosa com ara: ‘els putos diners, tio’, tot deixant clar que de diners, no en tens bastants o no en tens en absolut. És per això que cada cop que escolto ‘Milionària’, em concentro en la lletra cantada en català – per col·loquial que sigui, cony – i intento obviar el refrany en el meu idioma matern i patern, potser perquè a l’estiu, per als autònoms, els diners sempre acaben sent un problema. Fucking money, man.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació