Teories del caminar

2.05.2018

La il·lustradora Clara Nubiola ha fet una estada a la Residència Faber, on ha reflexionat i investigat sobre urbanisme. Amb el seu art Nubiola explora els intersticis dels espais urbans i ressegueix les vores i les patologies de les ciutats. Avui ens explica a Núvol la seva experiència peripatètica a Olot, en un text que acompanyem amb imatges del seu art.

Mapa d’Olot | © Clara Nubiola

 

No he volgut saber-ne res. De l’edifici de l’esquerra, de la casa modernista o de la font de la plaça que no t’has de perdre. No m’interessa.

Sortiré a caminar, sense saber-ne res.

Vull trobar els horts de la Maria, els bancs on seu el Pere i aquell Rancho Trujillo de l’última jornada on dos teletubbies cavalquen sobre un cavall de feltre i un gall em repta amb un quiquiriquí brutal.

No vull suggeriments icònics ni esperances de postal.

Sortiré a caminar, sense saber-ne res.

Renuncio al coneixement científic.

M’emparen tres bolígrafs, dues llibretes i unes botes de caminar.

Sóc la Clara Nubiola i fa deu anys que camino.

Vaig començar sense fer-me preguntes.

Volia o crec que necessitava sortir del centre de la ciutat on visc, trobar els llindars urbans, descobrir els espais inhòspits, trencar les rutines de sempre. Descobrir el bar en extinció, creuar al barri del costat, trobar-me que no sé on sóc, infiltrar-me en les petanques.

Sortia de casa sense objectius ni destins concrets, sovint perduda, un peu darrere l’altre i sempre amb la llibreta, el bolígraf i la càmera.

© Clara Nubiola

Diagnostiquem que ja coneixem una ciutat quan, amb el mapa dispensat a l’oficina de turisme a la mà, decidim que aquell zoom de ciutat que sovint és el centre històric, ja l’hem recorregut. Pensem que coneixem la nostra ciutat perquè ja fa trenta anys que l’habitem, i “com vols que no la conegui”. Viatgem a països llunyans per calçar-nos les xiruques, canviar la mirada i descobrir-nos aventurers de centres històrics.

I obviem que per descobrir no calen avions ni palmeres. Tampoc tigres o elefants. Només cal modificar la mirada, transformar el ritme, canviar de carrer… sortir a caminar.

Jo li he agafat el gustet.

I ja no em calen avions.

Ni tigres o elefants.

L’aventura està servida.

Descobriré Girona començant per Salt.

Caminaré per Barcelona sense saber on vaig.

Passejaré per l’extraradi de qualsevol ciutat propera.

Hi accepto certa excitació, la prèvia i pròpia de qualsevol descoberta.

I no es pensin… No m’adjunto mèrits ni originalitats. Tampoc descobertes excepcionals. Ja fa anys que molts ho fan, i molt millor que jo. Preguntin sinó a Francesco Careri i tants altres.

La veritat és que jo anava fent. Xino-xano, xino-xano.

Sense teories, teoremes o comparacions.

De situacionistes, derives o Guy Debord, no en sabia res, i ara, just el nom.

Però m’agradava. I vaig començar a realitzar projectes artístics que parlen de territori, d’urbanisme, de ciutat…. que qüestionen sempre, de forma irònica, com vivim, quines ciutats i pobles estem construint i de quina manera ens afecta el nostre entorn.

Amb aquesta voluntat vaig arribar a Olot convidada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per fer una estada sobre urbanisme a la Residència Faber, situada a 300 metres de la rotonda on hi ha aquella gasolinera verda i el bar misteriós de la casa taronja.

Caminaria TOTS els carrers d’Olot fent un relat urbanístic i subjectiu de la ciutat utilitzant una metodologia de marcada tendència analògica i de com ja he dit abans cap rigor científic.

Mapa d’Olot vist per Clara Nubiola

Passo a relatar.

Vaig dividir el mapa d’Olot en cinc jornades i durant cinc dies consecutius vaig recórrer la ciutat. Anotant places dures sense bancs, observant veïns que comparteixen mànegues o retratant les tenses relacions de dues cases aparellades. Ho apuntava tot, ho fotografiava tot i seguia caminant.

Catorze o setze quilòmetres per jornada, cinc o sis hores al dia.

Després l’habitació, l’ordre, l’arxiu, els peus amb sal.

Vaig fer 380 il·lustracions, 70 per jornada, organitzades cronològicament, i cinc mapes que eren el resum de les cinc jornades.

Després va arribar l’exposició, i el iaio que s’ho mira i sospira un “Quina raó!”, la dona que bufa “Ai, nena, tot ho critiques”, l’arquitecte que comenta “Ja tocava que ho diguessin” o les nenes que pregunten si casa meva no hi és.

Jo vaig trobar els horts de la Maria, els bancs on seu el Pere i aquell Rancho Trujillo de l’última jornada on dos teletubbies cavalcaven sobre un cavall de feltre i una gall em reptava amb un quiquiriquí brutal.

Vaig contestar un “jo més”.

Ella va dir: “pixapins”.

 

+ INFO: http://claranubiola.com/he-caminat-tots-els-carrers-d-olot