Maria Simon

Maria Simon

Traductora.

Temps i tècnica

“Aquell que afegeix ciència afegeix dolor”. Aquesta frase potser resultava enigmàtica en temps de l’Eclesiastès i encara avui és probable que també ho sigui. La humanitat posa la seva esperança en la ciència i la tècnica per tal de vèncer el dolor, el misteri i la mort.

“Aquell que afegeix ciència afegeix dolor”. Aquesta frase potser resultava enigmàtica en temps de l’Eclesiastès i encara avui és probable que també ho sigui. La humanitat posa la seva esperança en la ciència i la tècnica per tal de vèncer el dolor, el misteri i la mort. Els països saben que és una font de poder i els de l’anomenat Tercer Món reconeixen en la seva dependència cientificotècnica una de les principals causes dels seus mals.

La tècnica, però, també té els seus detractors. En algun moment, molts de nosaltres estaríem disposats a afegir-nos al cor que diu una i altra vegada: “la tècnica deshumanitza” o, si més no, a admetre que el desenvolupament tècnic sembla que deixa enrere el nostre vell concepte d’humanitat, d’allò “humà”. En les actuals societats urbanes la tècnica impera en tots els aspectes de la vida, fins i tot en aquelles d’escàs desenvolupament tècnic.

Segons el predicador de l’Eclesiastès, el mateix li passarà al savi que al neci. Hem d’esperar que arribin els temps. Temps de cercar i de perdre, de guardar i refusar, de destruir i construir. L’home no ha de sortir a buscar el temps, sinó esperar que en la seva maduresa li sigui propici. Avui, malgrat tot, ens sentim impel·lits a exigir del temps allò que ens promet.

A finals de l’Edat Mitjana, l’Església oposà a les pràctiques introduïdes pels mercaders un argument que encara avui pot sorprendre: “el temps és un do de Déu i no pot ser venut”. Igualment, fins ben poc abans el temps de l’esclau havia estat el de l’amo. Però, durant el segle XIV, s’inicià un seguit de canvis substancials en les relacions de producció. Els primers assalariats i els seus patrons van reclamar que es determinés millor la jornada laboral. Ben aviat, les campanades van començar a anunciar no tan sols la tèrcia o la nona, les hores de l’esmorzar o dels càntics, sinó també l’inici i la fi d’una jornada de treball. No només temps de retirar-se, sinó també d’acció, de celebració i de descans. Així, el temps començava a transferir-se de les mans de Déu a les de l’home. No es va trigar gaire a descobrir el rellotge mecànic, el 1354. De seguida el temps quedà més o menys a l’abast de tothom, fins al punt que, es diu, Carles V disposà que tots els rellotges de París es regulessin segons el de palau. El temps començava a ser una qüestió d’Estat, una cosa relacionada amb l’ordre públic.

Les revolucions cientificotecnològiques del segle XVII i industrial del segle XVIII van fer la resta. El temps s’esvaí, passà ràpidament entre les mans dels homes per consolidar-se al cel d’allò “públic”. El temps arriba a ser objecte d’una rigorosa convenció. És alguna cosa que ha de ser respectada. Tal vegada és a l’abast de tothom, però no de qualsevol manera.

S’ha d’agafar amb esforç d’algun indret misteriós i canviant per “tenir temps”. Se’n pot tenir o no tenir, guanyar o perdre. Faust hi juga enfront de Mefistòfil. Ara el temps és una mina, de la qual se n’ha d’extreure tot l’or possible. Amb obstinació, deliri i disciplina. Oh inesgotable, estranya mina del temps!

En el pla de l’existència, els homes experimentem el temps com un altre. Com una línia mòbil i infinita que al seu pas va deixant alguna cosa darrere (el passat), que té sempre alguna cosa davant (el futur) o enfront (el present).

En altres temps, els homes veien el seu futur a la terra força més breu que no pas el nostre (a Ànimes mortes, de Gogol, un dels personatges pressent l’arribada de la vellesa: poc més de quaranta anys). A canvi, hi havia una eternitat en el passat i en el futur del més enllà que els pertanyia o els podia pertànyer. Avui, l’expectativa de vida és més elevada, però ni el passat ni el futur són nostres. La vida moderna, industrial, vertiginosa, competitiva, exigent, puntual ens allunya cada vegada més “del temps” com a alguna cosa al nostre abast. El passat és un buit i el futur, un rètol planificat o tan sols una utopia que perd com més va més la seva aura. Benjamin observà que el desenvolupament tècnic “fa més visible el passat arcaic perquè aquest ja no es troba sostingut per la tradició”. Ara, la tradició no s’eixampla ni es renova constantment, a la manera de Hegel, sinó que envelleix i mor quan neix. La vida comença i acaba cada dia.

La pèrdua del passat no és alguna cosa que es pugui evitar per la coexistència amb les runes, ara pedres esmaltades, com a Hollywood. Què pot significar la columna trajana per una ciutat submergida sota núvols d’àcid? Què, per un home o una dona, el paisatge nu i confús que ha substituït el de la seva infantesa? Això no obstant, Proust cregué que a l’interior de cada home podia trobar-s’hi el seu passat. On, si no, en quina inconcebible regió estratosfèrica podria allotjar-se el temps? No a la memòria. Aquest és només un lloc de despulles artificials. Com se sap, no es recorda allò que fou, sinó allò que es pretenia que fos. I, a més a més, el record és tan sols record, no pas temps.

Avui, només el present sembla pertànyer als homes; cada dia resta aparentment a la seva disposició. No del tot, tanmateix. Com podria fer algú amb el “seu” temps allò que volgués, suposant que pogués desitjar alguna cosa diferent d’allò que normalment pot fer-se “en el temps”? No és només que existeixi “el dia” o “la nit”, o que la jornada laboral determini estrictament, com abans, les possibilitats de fruir del temps que té cadascú. El dia i la nit han desaparegut com a límits des de fa molt. Les jornades de treball continuen marcant pautes, encara que avui ningú no treballi setze hores diàries. Perquè la tècnica i el tipus de societat i de relacions que imposa expandeixen en tots els àmbits de la vida el seu model instrumental: tot és un mitjà per un fi. I esdevé un absolut, una religió sense marges per heretgies. Fins i tot el “temps lliure” és una cosa que hem “d’emprar”. El temps privat suporta les mateixes determinacions que el temps públic. Veritablement, cap no ens pertany. No és nostre. Ni de ningú.

Podem sentir-nos temptats a pensar que per tal d’experimentar el temps com a propi gairebé s’hauria de sortir del món, partir en aquell obús que imaginà Verne en altre temps i en el qual Roland Barthes identificà la cambra folrada amb suro de Proust. Hi ha, però, altres temps o, si més no, un altre temps. Bergson parla de la durada mentre Peter Handke l’esfulla i la celebra en un llarg poema. Gadamer ens descobreix el temps de la festa: “Tothom sap que, quan hi ha festa, aquell moment, aquella estona en són plens”. No pas de temps. O no del temps del rellotge ni de la tècnica. Heidegger l’anomena “temps propi” i Bachelard parla de l’instant poètic, d’una sobtada clivella vertical que ens enlluerna i desapareix per reencadenar-nos després al temps horitzontal.

És possible conciliar l’experiència del temps propi amb l’imperi de la tècnica? No és, és clar, una qüestió d’ideologies o de sistemes polítics. La tècnica condueix la vida a la terra independentment de qualsevol obstacle, amb la sola i precària excepció de les comunitats arcaiques que sobreviuen a Austràlia i a l’Amazones, a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina. Tanmateix, allò que alguns consideren la suprema amenaça de la tècnica pot esdevenir veritablement alguna cosa molt poc evident. I si no aconseguim de sostreure la vida, les nostres vides, el nostre temps, de l’ara omnipotent esquema cientificotècnic, podríem arribar a no tenir temps ni tan sols per lamentar-ho.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació