Tempesta

Carme Ballús acaba de publicar un recull de contes que es titula Amor, deixa’m dormir. El primer dels contes que el componen es titula precisament “Tempesta”. El podeu llegir en primícia avui a Núvol.

“¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?”Josep Carner

El cel és ben ras, només fa un pèl de xafogor. Després del dinar al porxo de la casa, tot convida a la calma i a la migdiada. Els nens demanen per anar a la piscina a casa dels veïns. Els grans es queden sols, amb aquelles ganes de no fer res tan dolces del pic de l’estiu. L’Anna Maria recolza el cap a l’espatlla de l’Octavi i li fa una carícia tot assenyalant-li la finestra de la cuina.

—D’acord, rento jo els plats. Però després vinc a fer migdiada amb tu –I li pica l’ullet.

Ella li dóna les gràcies amb un petó apressat als llavis i se’n va a estirar-se a l’habitació més fresca de la caseta que han llogat, al peu de la muntanya de Les Pardines. Al cap de poc, s’endormisca. L’Octavi endreça les quatre coses del dinar i ja és a punt de reprendre la lectura de la novel·la nòrdica que el fa patir amb delit i el té ben envescat, quan atura la bicicleta el noi gran dels veïns:

—A l’estació he sentit uns vells que demanaven per casa vostra.

L’Octavi s’aixeca de cop de la gandula on s’acaba d’estirar, deixa la novel·la damunt la lleixa de la finestra i entra cap dins a parlar amb l’Anna Maria:

—Escolta, que esperem algú, avui?

—Deuen ser els tiets. Va, amor, deixa’m dormir!

—Els has convidat tu? No m’ho havies pas dit… Doncs surt, que aviat seran aquí.

De cop s’ha girat una mica de vent i dos núvols que van de bracet comencen a enterbolir el cel. L’Anna Maria es maleeix el ossos per no haver posat una bona excusa quan la tieta Emília va dir-li que potser passarien un dia a veure’ls.  Tampoc va assegurar res del cert, la tieta, només que els feia

gràcia fer-los una visita, ja que passaven les vacances a mitja hora de tren del

poble on ells han llogat la casa. Si se’ls estima molt, els tiets, però… Com se’ls acut? No veuen que ells estan treballant tot l’any i ara que arrepleguen una setmaneta per desconnectar no estan per visites? Sí que és veritat que la tieta li ha fet de cangur moltes vegades quan la Júlia era petita… I que li ha fet costat quan es va quedar sense mare… Però ara… quina mandra!

Per la finestra del menjador els veu com enfilen l’avinguda del plàtans, el tiet Marçal amb barret i ella pentinada de perruqueria, conversant plàcidament mentre s’acosten. Dues figures de porcellana, menudes, polides, que es van fent una mica més grans quan s’escurça la distància. L’Anna Maria trobaria tendra l’escena, si no fos que ella comptava fer una bona migdiada. I una estona de sexe sense haver-se de preocupar de res, amb els fills a casa dels veïns passant la tarda a la piscina. I en el fons, que no comptava que els tiets fessin realitat aquella visita. Per això demana al seu home que els atengui, els posi un cafetó i els doni conversa una estona. Que els digui que ella, ara, s’acaba d’adormir.

L’Octavi s’hi resisteix i ella contraataca, aspra:

—Escolta, que els meus tiets et van deixar els diners per remuntar l’empresa! Els hauries d’estar més agraït, que sort en vas tenir.

A fora se sent un tro llunyà mentre l’aire, humit i carregós, es va espesseint. L’Octavi, de molt mal humor perquè no li ha fet cap gràcia aquest recordatori, acull amb bona cara els dos hostes que ja són davant seu repartint petons i preguntant per l’Anna Maria i els nens.

—La Júlia i en Ferran són a casa d’uns veïns, d’aquí una estona vénen a berenar, segur, amb la gana que gasten… L’Anna Maria s’ha estirat una mica a fer migdiada, però ara mateix l’aviso, no patiu.

La tieta Emília li posa una mà solcada d’arrugues damunt el seu braç fort i bru per aturar-lo i li diu que no, que de cap manera, que la deixi descansar. Ells no tenen cap pressa. La resposta inquieta una mica més l’Octavi, que espera que no li demanin comptes sobre com va el negoci, perquè ara per ara,

ben poca cosa els podria retornar del préstec. Les mans li suen quan els acosta una cadira i els ofereix un cafè, que ells refusen perquè a aquesta hora ja no en

prenen, no dormirien a la nit, ja se sap, ens fem grans, s’excusen. Se li acut al cap d’una estona oferir-los una infusió, que beuen a glopets mentre parlen del temps, de la calor que està fent aquest estiu, del dia que sembla que es gira… Hi ha silencis. A l’Octavi se li desperta un tic a l’ull. No li han caigut bé mai i ara es manté allà assegut amb una barreja d’aprensió i lleialtat. Els dos vells es remouen una mica incòmodes. Després troben, educats, altres temes de conversa: l’escola de la nena i el bàsquet del nen, però afortunadament per a l’Octavi no li pregunten res de la feina.  La resplendor d’un llamp i el so d’un tro enfurismat els fa girar el cap. I la fresca  d’Anna Maria que no surt, renega per dins l’Octavi. Com si li hagués endevinat el pensament, la dona  apareix, tota ella un somriure, i els convida a passar cap dins.  Uns minuts després anuncia que anirà a casa dels veïns a buscar els fills, que encara es mullaran amb el xàfec que és a punt de caure.

Els tiets s’il·lusionen, tenen moltes ganes de veure en Ferran  i la Júlia. Es queden sols un moment al menjador de la casa, amb la seva tassa d’infusió ja gairebé buida al davant i els arriba la remor d’una conversa a l’habitació del costat entre l’Octavi i l’Anna Maria. No entenen del tot el que diu ell quan remuga:

—Són els teus tiets, no? Doncs ja vaig jo a buscar els nens, collons!

Ni poden captar del tot com ella li etziba:

—Bé que te n’aprofites quan et convé, tu!

Però el xiuxiueig irritat  i el cop de porta d’ell quan surt cap a fora, els senten perfectament. En Marçal i l’Emília es miren als ulls i es posen d’acord molt de pressa. Fa molts anys que no els calen paraules per endevinar què hi ha al cor de l’altre. En Marçal mussita: “A veure si es pensen que els hem vingut a demanar res”. Per això, quan ve l’Anna Maria forçant un somriure, amb una capsa de galetes de Camprodon a la mà, li diuen que els sap greu no poder-se quedar a veure els nens, que ja passaran un altre dia, han d’agafar un tren molt aviat. La neboda els demana, atenta, que s’esperin només una mica, que ja tenen la tempesta a sobre, l’Octavi els podrà dur a l’estació amb el cotxe.

Els tiets s’aixequen, l’Emília treu el paraigua de la bossa, diu que ja els va bé estirar les cames i fer un passeig fins l’estació i se’n van, agafats del bracet sota la pluja embolcalladora que els empara, caminant dolçament per l’avinguda dels plàtans, dues estampes cada cop més menudes.