Teatre, sang i fetge a La Seca

8.12.2012

Carta als actors i Per a Louis de Funès són dos monòlegs dels anys 1974 i 1985, fusionats en una sola obra escrita pel dramaturg suís Valère Novarina, dirigida per Moisès Maicas i interpretada per Laia de Mendoza, que fins al dia 9 de desembre podeu veure a La Seca.

Laia de Mendoza representa 'Carta als actors' de Valère Novarina.

Aquests dos monòlegs m’han fet recordar una reflexió sobre el teatre que fa Hamlet just després de sentir uns versos pronunciats per a ell sol per un actor visitant, un d’aquells que porten Rosencrantz i Guildenstern per al seu entreteniment. La citaré en l’esplèndida versió de Joan Sellent, que, igual que la traducció de l’obra de Novarina, a càrrec de Sabine Dufrenoy i Anna Soler Horta, em sorprèn i m’admira per la seva música, vivesa i naturalitat: habituats a la figura fatídica del traductor-traïdor, o fins i tot traductor-assassí, ben poques vegades ens trobem amb un traductor capaç d’aconseguir que un text ressusciti en una altra llengua; i cada vegada que això passa, sembla un miracle sense precedents… Bé, doncs, Hamlet, acte II, escena II:

 

Sóc un esclau sense ànima, un miserable…
¿No és monstruós que aquest actor, només
amb el recurs d’uns sentiments fingits,
pogués sotmetre l’esperit al pensament
fins a tal punt que quedés pàl·lid, amb
els ulls negats de llàgrimes i un aire trasbalsat,
se li trenqués la veu i tots els gestos
traduïssin la seva fantasia? I tot per res!
Per Hècuba!
Què és Hècuba per ell, o ell per Hècuba,
que hagi plorat per ells?

Carta als actors, per una banda, és una virulent venjança personal contra un director que dirigia les obres de Novarina però no li deixava assistir als assajos: és un text que nega el paper del director i proclama l’actor com a únic artífex de l’espectacle. Però sobretot és una variació llarga i retòrica sobre el mateix tema de Shakespeare: parla de la necessitat d’entrega total, visceral, gairebé suïcida de l’actor quan executa el seu ofici, de l’anorreament complet, fins a assolir una buidor absoluta, que ha d’experimentar cada cop que surt a l’escenari, perquè cada vegada, com una mena de Fènix, pugui renéixer de les cendres. L’Hècuba de l’autor suís és Louis de Funès, que en aquest espectacle apareix en forma d’una titella de fusta (cosa que, per cert, em sembla contradir les constants referències del text a l’actor com algú que actua amb totes les fibres del seu cos intensament viu i humà.) Al meu parer, el passatge més poètic de l’obra és aquell que diu que les tombes dels actors haurien de ser poc profundes, perquè després del Judici Final aquests éssers tan lleugers i volàtils siguin els primers a ressorgir; i també la deliciosa ironia de la frase següent, segons la qual si s’hagués de fer una tomba a l’Actor Desconegut, no caldria posar-hi res.

Laia de Mendoza representa 'Carta als actors'

A la sessió d’aquest dijous, a més, hi va haver un moment intrigant. Enmig d’un passatge de molta vehemència, l’actriu va començar a tossir i, fins i tot després de beure aigua, va continuar tossint una llarga estona, amb un tímid «perdoneu» entremig. Ho feia d’una manera tan natural i espontània que els espectadors ens vam quedar amb el dubte de si aquesta interrupció sobtada formava part de l’espectacle o era un petit contratemps inesperat. Si us digués que per a mi és aquesta precisament la gràcia del teatre, hi estaríeu d’acord?