Teatre d’ací, teatre d’allà

27.04.2016

Fer una reflexió general a partir de dos exemples és altament temerari, però no pas si els casos referits es recolzen en una tradició. Tractem de la diferència bàsica entre el teatre que es fa a Madrid i a Barcelona. No parlo d’Espanya perquè en aquest moment no conec prou l’aventura escènica de llocs concrets, com Galícia o com Andalusia. El teatre valencià, ara reviscut, l’adjunto a la tradició catalana, perquè es nodreixen dels mateixos referents. Dit això, un repàs a dues propostes de la nostra cartellera (quasi) actual. I la conclusió: el que separa les dues tradicions és la modernitat.

Vespres de la Beata Verge | Foto: David Ruano.

Vespres de la Beata Verge | Foto: David Ruano.

En primer lloc, casa nostra. El petit teatre de l’Akadèmia, una d’aquestes sales que no sobreviuen si no tenen un mecenes que els ajudi, que en aquest cas n’hi ha. Un mecenes i unes quantes subvencions, a més a més del suport verkamista. Però avui la producció cultural artesanal ja és això. Fa quatre dies hi representaven l’obra d’un autor italià, amb molts anys a sobre, i que es diu Tarantino, Antonio. És Vespres de la beata verge, un títol enigmàtic, dirigit per Jordi Prat i Coll, que hi fa una feina precisa com un bisturí. Noms que no sé fins a quin punt li sonen, a l’espectador. És un experiment sense estridències. Un home espera que li facin l’autòpsia al seu fill, un fill que irromprà en escena a partir de la meitat de l’obra, per interrompre i contraposar una altra realitat al monòleg accelerat del pare, un descomunal Oriol Genís. Un monòleg que s’escapa del realisme estricte no pas per les paraules (pura realitat) sinó per un ritme fora de lloc. Un fill que trenca els esquemes en més d’un sentit. Un fill que no dialoga sinó que interpel·la. I ja està. Tot és paraula i realitat no dita, coses que passen o han passat en un altre lloc i un altre temps. Una obra intensa, brutal a estones, sòrdida a estones, malgrat tot sensible, també a causa de les excel·lents interpretacions. Tot petit, tot modest, tot commovedor: teatre essencial.

Posem-hi al costat l’estrena, aplaudida amb entusiasme, del Romea: César & Cleopatra, teatre comercial de luxe i ben fet, potser no exactament una obra per al Romea (venim de l’esplèndida versió del Panorama des del pont de Miller, que era una meravella de matisos i humanitat). Una obra, la d’ara, d’Emilio Hernández que permet veure en escena un monstre de la categoria d’Ángela Molina, que es menja l’escenari amb la seva potència, a canvi de lluir poca traça com a actriu. Al costat li fa de contrapunt la veterania serena però eficaç d’Emilio Gutiérrez Caba. I dos joves que interpreten els personatges en el passat. El joc és que les dues celebritats es retroben en un llimb, en el nostre present. L’anacronisme de qui no sap res del moment —César, en contrast amb l’aggiornamento de Cleòpatra— posa les notes d’humor. Els personatges repassen la història compartida i la relació passional que els va unir, a través de la representació que en fan els dos actors joves.

El joc és convencional i entretingut, però el text està farcit d’una quantitat inacabable de tòpics feministes, pacifistes i bonistes, per tal de connectar amb audiències poc avesades i enganxades a la correcció política. Tot plegat fa que soni a teatre ranci posat al dia —a progressisme ranci per ser exactes— un teatre fluixet, sense aventura, sense complicacions, que omple sales i concita aplaudiments però que no gosa anar més enllà. Aquest tipus de teatre resultón, que no és exactament el tipus de teatre comercial que es fa a Catalunya, és molt corrent en l’escena madrilenya. No estem parlant de Morancos, que és una altra dimensió, sinó de qualitat, però qualitat mancada d’aventura. Vaig fer un cop d’ull a la dramatúrgia espanyola quan vaig fer de jurat d’un premi de literatura dramàtica i aquest deix de cosa vista, de terreny conegut, el vaig trobar en autors d’indubtable gran talent com ara Juan Mayorga o J. L. Alonso de Santos, que proposen sí, jocs escènics, però datats a la dècada dels setanta.

La conclusió és que la tradició de modernitat, d’investigació, que va generar el teatre independent català a la Transició s’ha mantingut com a remor de fons de l’aventura teatral a casa nostra, amb formes diferents, amb intencions diferents, però sempre amb una certa dosi de gosadia. Es tracta de la manera de representar la realitat, la vida, la crítica, el desànim, i això no vol dir que aquí no pugin a escena alguns pitafis. La tradició espanyola, que s’adreça a un públic més majoritari i més “de províncies”, es manté dintre de l’ordre i la convenció, per més que intenti disfressar-se de novetat. Fa poc comentava això amb un actor català que va viure llargues temporades a Madrid. “És que són antics que t’hi cagues”, em va dir, sense subterfugis. I què ho fa, que sigui així? Bona pregunta, que explica coses fins i tot alienes a l’àmbit de la cultura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Article de vergonyeta aliena. Comparació tan tendenciosa com inoportuna i només basada en dos espectacles allunyadíssims estèticament i comercialment. I falàcies a tort i a dret. Així no es fa país.