Un tast de Sylvia Plath

7.09.2017

Aquesta tardor, Catedral publica una Antologia literària per tornar a la infantesa, amb històries explicades des de la visió neta i sempre interrogadora dels nens. Alice Munro, Svetana Aleksiévitx, Anton Txékhov, Ana María Matute, Mercè Rodoreda i Sylvia Plath, entre d’altres, integren aquest recull amb els seus contes. Avui a Núvol publiquem en primícia “Superman i el conjunt nou per a la neu de la Paula Brown“, de Sylvia Plath, traduït al català per Yannick Garcia.

Sylvia Plath (Boston, 1932 – Londres, 1963)

L’any que va esclatar la guerra jo feia cinquè a l’escola de primària Annie F. Warren de Winthrop, i aquell va ser l’hivern en què vaig guanyar el premi per dibuixar els millors rètols de protecció civil. També va ser l’hivern del conjunt nou per a la neu de la Paula Brown, i encara avui, que han passat tretze anys, recordo els colors variables d’aquells dies, nítids i precisos com les sanefes que es veuen en un calidoscopi.

Jo vivia a la banda de la badia de la ciutat, a Johnson Avenue, davant per davant de l’aeroport Logan, i cada nit abans d’anar a dormir m’agenollava a la millor finestra de l’habitació i contemplava les llums de Boston que resplendien i feien pampallugues en la distància, més enllà de l’aigua que fosquejava. La posta ufanejava amb la seva bandera rosa per sobre l’aeroport i la remor de les onades es perdia en el zum-zum perpetu dels avions. Em quedava fascinada amb les balises que avançaven per la pista i observava, fins a negra nit, les llampurnetes vermelles i verdes que s’enlairaven i es fixaven al cel com estels fugaços. L’aeroport era la meva Meca, el meu Jerusalem. Passava les nits somiant que volava.

Aquella va ser l’època dels meus somnis en tecnicolor. La mare opinava que em convenia gaudir d’una gran quantitat d’hores de son, per la qual cosa quan em ficava al llit no estava mai del tot cansada. Era el millor moment del dia, estirada en aquella lleu penombra, deixant-me endur per la son, inventant-me mentalment somnis tal com havien de ser. Els somnis en què volava eren tan versemblants com un paisatge de Dalí, tan reals que em despertava amb un desconcert sobtat, una sensació d’esbufec com si hagués davallat del cel com Ícar i hagués fet cap just a temps damunt d’aquell llit tan tou.

Aquelles aventures nocturnes per l’espai es van iniciar quan Superman va començar a envair-me els somnis i a ensenyar-me a volar. Solia aparèixer rabent amb el seu vestit blau fulgurant, amb la capa que li xiulava enmig del vent, i s’assemblava una cosa de no dir al meu tiet Frank, que vivia amb la mare i amb mi. En el brunzit màgic de la seva capa jo hi sentia les ales d’un centenar de gavines, els motors d’un miler d’avions.

Al carrer on vivíem no era jo l’única devota de Superman. En David Sterling, un noiet blancot i aplicat que vivia a la mateixa illa, compartia el meu amor per l’absoluta poesia del vol. Cada nit abans de sopar, escoltàvem junts Superman a la ràdio, i durant el dia ideàvem les nostres aventures de camí cap a l’escola.

L’escola de primària Annie F. Warren era un edifici de maó vermell, apartat de l’autopista principal, en un carrer de quitrà negre, que estava envoltat per uns patis pelats de grava. A l’aparcament de fora vam trobar amb en David l’amagatall perfecte per a les nostres representacions de Superman. L’entrada ronyosa del darrere de l’escola estava entaforada en un passadís molt llarg que resultava un indret excel·lent per a les captures per sorpresa i els rescats improvisats.

A l’hora del pati, en David i jo ens sentíem realitzats de debò. No fèiem cap cas dels nanos que practicaven beisbol a la pista de terra batuda ni de les nenes que anaven al clot a jugar al delegat amb aquelles rialletes. Els nostres jocs de Superman ens feien tornar malfactors, però també adquiríem fums i superioritat. Fins i tot vam trobar un suplent per fer de dolent en la figura d’en Sheldon Fein, aquell nen emmarat tan descolorit que vivia al nostre carrer, que ningú no volia jugar amb ell perquè plorava cada vegada que l’enxampaven i li tocava parar, i que sempre se les manegava per caure i pelar-se aquells genolls tan boteruts.

Al començament vam haver de motivar en Sheldon perquè es cregués el paper, però amb el temps es va tornar un expert inventant tortures i fins i tot les executava en privat, quan ja no jugàvem. Arrencava les ales a les mosques i les potes als saltamartins, i guardava els insectes escapçats presoners en un pot que amagava sota el llit, on els treia en secret i els mirava com es recargolaven. En David i jo no jugàvem mai amb en Sheldon si no era a l’hora del pati. Després de l’escola, el deixàvem amb la seva mamà, els seus bombons i els insectes indefensos.

En aquella època el tiet Frank vivia a casa nostra a l’espera que el cridessin a files i a mi se’m va ficar al cap que era clavadíssim a Superman quan anava d’incògnit. En David no li veia la retirada com jo, però reconeixia que el tiet Frank era l’home més fort que havia vist mai, i sabia fer moltes gracietes, com fer desaparèixer dolços sota els tovallons o caminar fent la figuereta.

Aquell mateix hivern es va declarar la guerra i jo em recordo asseguda vora la ràdio amb la mare i el tiet Frank notant un pressentiment estrany a l’ambient. Sentíem unes veus greus i serioses que xerraven d’avions i de bombes alemanyes. El tiet Frank va dir no sé què dels alemanys que eren als Estats Units, que els tancarien a la presó mentre durés tot, i la mare parlava sempre seguit del pare i deia: «Només dono gràcies que l’Otto no va arribar a veure-ho, això; dono gràcies que l’Otto no arribés a veure-ho, això».

A l’escola vam començar a dibuixar rètols de protecció civil i va ser llavors que vaig guanyar en Jimmy Lane, el del nostre carrer, amb el premi de cinquè. De tant en tant assajàvem un atac aeri. Sonava l’alarma d’incendis, agafàvem els abrics i els llapis i baixàvem corrents les escales grinyolaires del soterrani, on ens assèiem en uns racons especials, segons el color de les etiquetes que dúiem, i ens ficàvem el llapis entre les dents per no mossegar-nos la llengua en una badada. Alguns nens més menuts dels cursos inferiors ploraven perquè el soterrani era molt fosc, només hi havia uns llums pelats al sostre sobre la pedra freda i negra.

L’amenaça de la guerra s’escolava pertot arreu. A l’hora del pati, en Sheldon es va tornar nazi i va imitar el pas marcial de les pel·lis, però el seu tiet Macy sí que era a Alemanya de veritat, i la senyora Fein es va començar a aprimar i a estar cada dia més descolorida perquè li va arribar la notícia que havien agafat presoner en Macy i, encabat, res més.

L’hivern es va fer etern, amb aquelles llevantades amb ruixims que arribaven sempre del mar i la neu que no quallava prou per baixar en trineu. Un divendres a la tarda, just abans de Nadal, la Paula Brown va organitzar la seva festa d’aniversari com cada any i a mi m’hi va convidar perquè era per a tota la canalla del carrer. La Paula vivia a l’altra banda d’en Jimmy Lane, a Somerset Terrace, i no queia bé a ningú dels d’allà perquè era manaire i tibada, tenia la pell molt blanca, unes trenes roges i llargues i uns ulls blaus ploraners.

Ens va rebre a la porta de casa amb un vestit blanc d’organdí i els cabells rojos amb tirabuixons, lligats amb un llacet de setí. Abans d’entaular-nos a menjar pastís i gelat, ens va voler ensenyar tots els regals. En tenia moltíssims perquè li coincidia l’aniversari amb Nadal.

El regal preferit de la Paula era un conjunt nou de roba de neu que es va emprovar perquè l’hi veiéssim posat. El conjunt era de color blavet i, segons deia, va arribar en una capsa platejada des de Suècia. La pitrera del gec duia un brodat de roses roses i blanques i de gaigs blaus, i les polaines tenien corretges brodades. Fins i tot duia una boina d’angora blanca i unes manyoples d’angora a joc.

Després de les postres, el pare d’en Jimmy Lane ens va dur a tots al cine a la sessió de tarda com a mirament especial. La mare, abans de deixar-m’hi anar, havia esbrinat que la pel·li que tenien en cartellera era La Blancaneu, però el que no havia entès era que la projectaven acompanyada d’un film de guerra.

La pel·li anava d’uns presoners japonesos a qui torturaven privant-los de menjar i aigua. Els nostres jocs de guerra i els programes de ràdio eren tot invenció, però allò era de debò, allò passava de veritat. Em vaig tapar les orelles per no sentir els brams d’aquells homes assedegats i famolencs, però vaig ser incapaç d’apartar els ulls de la pantalla.

Al final, els presoners arrencaven un troncot de les bigues més baixes i el feien servir per foradar la paret d’argila i poder arribar a la font que hi havia al pati, però just quan el primer home tocava l’aigua, els japonesos començaven a matar els presoners a trets, i els trepitjaven fort, i reien. Jo era en un seient del passadís i en aquell moment em vaig aixecar i vaig sortir corrents cap al lavabo de noies, on em vaig posar de genollons davant del vàter i vaig vomitar el pastís i el gelat.

Aquella nit, quan ja era al llit, va ser tancar els ulls i, mentalment, va cobrar vida aquell camp de presoners, i un altre cop els homes gemegosos travessaven les parets, i un altre cop els disparaven abans d’arribar a la font que degotava. Per molt que em concentrés per pensar en Superman abans d’adormir-me, no davallava veloç cap personatge blau amb la seva ira celestial i la missió de destruir els homes grocs que m’envaïen els somnis. L’endemà de matí, quan em vaig despertar, vaig trobar els llençols xops de suor.

El dissabte feia un fred que pelava i el cel estava gris i encapotat que amenaçava nevada. Aquella tarda tornava de comprar fent el ronsa, arrupint els dits glaçats dins les manyoples, quan vaig veure uns quants nens jugant a tocar i parar davant de ca la Paula Brown.

La Paula es va aturar al mig del carrer i em va fulminar amb la mirada. «Ens fa falta algú», em va dir. «Que vols jugar?» Aleshores em va tocar al turmell i vaig anar a peu coix fins que vaig enxampar en Sheldon Fein just quan s’ajupia a cordar-se un d’aquells xancles folrats de pell. Un desgel primerenc havia fos tota la neu del carrer i a la calçada enquitranada hi quedava la sorra que havien deixat els camions llevaneu. Davant de ca la Paula, un cotxe de no sabíem qui havia deixat una resplendent taca negra per una fuita d’oli.

Corríem carrer amunt i carrer avall, refugiant-nos per les gespes dures i emmarronides quan la persona que parava se’ns acostava massa. En Jimmy Lane va sortir de casa seva i es va plantificar a mirar-nos una estoneta fins que s’hi va apuntar. Cada cop que li tocava parar a ell, corria darrere la Paula, que duia aquell conjunt d’abric de color blavet, i ella deixava anar uns espinguets estridents i el tenia ben vigilat amb aquells ulls amples i ploraners, però ell sempre aconseguia atrapar-la.

Va passar, però, que una vegada ella es va descuidar de mirar on anava i, quan en Jimmy va allargar el braç per tocar-la, la noia va relliscar i va caure damunt la taca d’oli del cotxe. Ens vam quedar tots de pedra quan va fer cap a terra de costat, ben bé com si juguéssim a pica paret. No va badar boca ningú i durant una estona només vam sentir el soroll dels avions que travessaven la badia. La llum verda somorta del vespre va descendir sobre nosaltres, freda i categòrica com una persiana veneciana.

Li va quedar el conjunt xop i ennegrit d’oli per tot el costat. Les manyoples d’angora li regalimaven com si fossin pelatge d’un gat negre. De mica en mica, es va incorporar i ens va veure encerclant-la, que semblava que esperéssim alguna cosa. De cop i volta, va clavar la vista en mi.

—Tu —va dir expressament, assenyalant-me—, m’has empentat tu.

Es va produir un altre instant de silenci i llavors en Jimmy Lane se’m va girar en contra.

—Has sigut tu —va dir per rifar-se’n—. Has sigut tu.

En Sheldon, la Paula, en Jimmy i tots els altres se’m van encarar amb el guspireig d’una estranya alegria al fons dels ulls.

—Has sigut tu, l’has empentat tu —deien.

I, per molt que els cridés «Que jo no he sigut!», se m’acostaven tots cantant a l’uníson: «Sí, has sigut tu, sí, has sigut tu, t’hem vist». En el pou de rostres que se m’atansaven no hi vaig saber veure ningú que m’ajudés i vaig començar a dubtar que no hagués estat en Jimmy qui havia empentat la Paula, o que no hagués caigut ella sola, però tampoc ho tenia clar. No ho tenia gens clar

Vaig començar a caminar fent via cap a casa, convençuda que no havia de córrer, però quan els vaig haver deixat enrere vaig notar el cop fort i sec d’una bola de neu a l’espatlla esquerra, i encabat una altra. Vaig accelerar el ritme i vaig tombar la cantonada per allà a casa la Kelly. Just davant tenia la meva casa de teules marró fosc i, a dins, la mare i el tiet Frank, que era a casa de permís. Em vaig posar a córrer aquell vespre fred i cruent en direcció als lluents quadrats de llum de les finestres que eren casa meva.

El tiet Frank em va rebre a la porta. «Com va la meva soldada preferida?», em va dir, i em va aixecar tan enlaire que vaig fregar el sostre amb el cap. Contenia tant d’amor la seva veu que va ofegar els xiscles que encara em retronaven a l’orella.

—Anar fent —vaig mentir, i em va ensenyar una mica de jujutsu a la saleta fins que la mare ens va avisar per sopar.

Hi havia espelmes parades a les tovalles blanques de lli i pels coberts i els gots hi vacil·laven tot de flames en miniatura. Hi veia una altra estança reflectida enllà de la finestra fosca del menjador on la gent reia i xerrava enmig d’una xarxa protectora de llum, units per la seva refulgència indestructible.

De sobte es va sentir el timbre i la mare va anar a veure qui era. Vaig sentir la veu clara i aguda d’en David Sterling al rebedor. Per la porta s’esmunyia un corrent fred, però ell i la mare seguien parlant sense que entrés. Quan va tornar a taula la mare, tenia un posat trist. «Com és que no m’ho has dit?», van ser les seves paraules. «Com és que no m’has dit que has empentat la Paula, que ha caigut en un bassal i s’ha fet malbé el conjunt de neu que estrenava?»

Se’m va tancar la gola amb una bocada de púding de xocolata, espessa i amarga. Vaig haver de fer-la baixar amb llet. Al final vaig dir:

—No he sigut jo.

Però les paraules em van sortir com si fossin unes llavoretes dures i resseques, buides per dins, poc sinceres. Ho vaig tornar a provar:

—No he sigut jo. Ho ha fet en Jimmy Lane.

—Nosaltres et creurem a tu, no cal ni dir-ho —va contestar la mare a poc a poc—, però al barri no es parla d’altra cosa. A la senyora Sterling l’hi ha explicat la senyora Fein i ha fet venir en David per dir-me que hauríem de comprar un altre conjunt a la Paula. No ho entenc.

—Que jo no he sigut —vaig insistir-li, i la sang em va bategar a les orelles com un tambor destesat. Vaig enretirar la cadira amb força, sense mirar el tiet Frank ni la mare, que seien amb solemnitat i tristor a la llum de les espelmes.

Les escales del segon pis estaven a les fosques, però vaig recórrer el passadís llarg que duia a la meva habitació sense obrir l’interruptor de la llum i vaig tancar la porta. Una lluneta que encara no arribava al ple practicava uns quadrats de llum verdosa a terra i les finestres tenien una orla de gebre als vidres.

Em vaig deixar caure al llit de mala manera i m’hi vaig quedar estirada, amb els ulls eixuts, bullint. Al cap d’una estona vaig sentir que el tiet Frank pujava les escales i picava a la porta. En no contestar-li, va entrar i se’m va asseure al llit. Li veia aquelles espatlles cepades retallades contra la llum de la lluna, però en l’ombra la cara feia l’efecte d’estar desdibuixada.

—Digue’m, bonica —em va dir molt fluixet—. Explica-m’ho. No has de tenir por. Ho entendrem. Tu digue’m què ha passat de veritat. A mi no cal que m’amaguis res, ja ho saps. Tu digue’m el que ha passat de debò.

—Ja us ho he dit —vaig dir jo—. Us he explicat el que ha passat, però el que no puc fer és que sigui una altra cosa. Ni per tu puc fer que hagi passat una altra cosa.

Aleshores va deixar anar un sospir i es va aixecar per marxar.

—Entesos, bonica —em va dir des de la porta—. D’acord, però igualment li pagarem un altre conjunt perquè quedi tothom content, i d’aquí a deu anys no sabrà ningú si va passar una cosa o una altra.

La porta es va tancar quan va marxar i vaig sentir com se li allunyaven les petjades pel passadís. Em vaig quedar tota sola al llit, sentint que l’ombra negra s’atansava a rossegons pel dessota del món com la marea entrant. No resistia res, no en quedava res. Els avions argentats i les capes blaves es dissolien i s’evaporaven, esborrades com els dibuixos matussers d’una criatura amb guixos de colors en la colossal pissarra de la foscor. Aquell va ser l’any que va començar la guerra, i el món real, i la diferència.