Tantes mudes

1.07.2015

El proper 12 de desembre la Llibreria Impossible acull els Recitals Impossibles, un cicle que van començar a final d’any passat i que ara continuen amb poetes com Esteve Plantada, que recitarà poemes del seu llibre Fosca Límit, Mireia Calafell, premi Lletra d’Or per Tantes mudes o Lluís Calvo, que llegirà poemes de Selvàtica. Aquest és el pròleg que Fina Birulés ha fet sobre el poemari de Mireia Calafell.

Mireia Calafell | © Laia Serch

Mireia Calafell | © Laia Serch

«Menjar el que no diu cap paraula
i així, amb la boca plena, escriure.»

Hi ha una història moltes vegades contada i que s’atribueix al comediògraf Antífanes segons la qual, en una ciutat d’hiverns de fred molt intens, les paraules, tot just acabades de pronunciar, es cobrien de glaç i amb el temps es descongelaven, de manera que el que s’havia dit a l’hivern se sentia a la primavera i a l’estiu. Mireia Calafell desglaça les paraules —entre d’altres la que fa de fil conductor d’aquestes pàgines, muda— com si ens estigués dient que escriure és refiar-se dels mots, córrer un risc, exposar-se [«Ho fa perquè confia en l’escriptura, / creu que és fanal i foc que guiarà el descens. / I és cert que s’il·luminen les parets / d’un jo de cera que al mateix temps, però, / es va desfent»].

Les paraules de tots i de ningú, indiferents, prenen el seu camí i, com escrivia René Char, «Les mots qui vont surgir savent de nous des choses que nous ignorons d’eux». En aquest poemari se’ns proposa aprendre a acceptar les transmudacions a què ens condueixen els mots: escriure és inici, obertura i no pas producció d’un sentit únic [«Dormiu i no veieu desfilar els verbs / —còdols que desemboquen a altres mars—: / veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.»]. Potser ve d’aquí el títol d’aquest llibre, Tantes mudes, que, amb l’ajut de repeticions, desplaçaments i de mots i usos emparentats, però que no se superposen totalment, testimonia una existència. Ara bé, aquests versos no són pas l’expressió d’un interior, sinó que aixequen acta d’una absència, perquè la veritat del jo té a veure amb allò que l’expropia, amb la seva exposició i vulnerabilitat. Des del fons de cada poema se’ns parla de la cicatriu, la pell, la frontera, límits on es pot fer contraban i llocs de l’amor, del plor, del tacte i de la muda [«No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda, / poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides»].

La poesia no fa que passi res, sinó que sovint permet estendre ponts entre el visible i l’invisible i justament la metàfora —un element essencial del llenguatge poètic—, en establir relacions entre coses desiguals, permet parlar del teixit invisible d’allò que és, manté el ritme de l’ordre i del desordre. «Es tractava d’anar posant les paraules al seu lloc / amb la mateixa paciència amb què la mare / desa al calaix de sempre els coberts quan ja són secs, / […] Es tractava, només, de persistir en l’intent / de no rendir-se quan la quotidianitat es mostra hostil / i els finals, imprevisibles.»]. Com Calafell ha escrit en un altre context, la metàfora ens transporta en tot tipus de trajectes, amb cruïlles, semàfors, direccions prohibides; en certa manera, som el contingut i la matèria d’aquest vehicle: passatgers, compresos i mudats per metàfora.

A Tantes mudes, la poeta es refia de les paraules i les va posant al seu lloc per tractar de dir la pròpia subjectivitat en funció dels afectes, però de tant en tant s’alça una queixa, com a l’irònic poema «Diacrític» [«que violent és un accent / quan no fa prou diferència»] o a «Impossibilitats» [«Si és un llençol brodat per mans que no coneixes, / la gramàtica, / com dir estimar-te entre abrigalls on hi han dormit / tants d’altres.»]. En aquest poemari, dividit en tres parts que recullen sengles accepcions de muda, hi trobem un esbós de poètica, exercicis de com es conjuga o declina apassionadament l’amor, així com temptatives de dir la mudesa i l’escriptura en femení [«Qui engoleix la veu que es queixa, / això ningú no ho sap»] o, en fi, els poemes al voltant de la muda com a canvi del plomatge —moment de metamorfosi, de renovació, de pèrdua, de mort— en una mena de bestiari que ens deixa entreveure la fragilitat del cos, dels temps i de la pell [«Nosaltres, en canvi, vam necessitar / l’esclat de la tempesta damunt la pell / per pressentir que el bon temps se’ns acabava»].

Els versos il·luminadors, radicals i, a vegades, irònics de Tantes mudes s’entreteixeixen amb els de llibres anteriors —Poètiques del cos i Costures—, desglacen paraules, tot i que, com diu Mireia Calafell, no acabem d’entendre «d’on és que ve aquest fred».