Tancat per pont

Abocat a la finestra contempla com, un darrere l’altre, es van apilonant els cotxes a l’autopista. És un dijous que marca el començament d’un pont de tres dies. S’obre la veda a milers de persones buscant refugi en destinacions que treguin els seus neguits i l’angoixa que molts cops provoca la feina diària. Embalums sobre el capot plens de roba, bicicletes d’última generació, artilugis voladors buscant indrets de la costa catalana on el vent hi corri generosament. Un rebombori que esdevé mediàtic a tots els telenotícies del país: tant per cent d’ocupació hotelera, indrets més visitats, situació a les carreteres, accidents, morts… Un reguitzell de bombes informatives que es repeteixen en un bucle infinit cada cop que hi ha més de dos dies de festa.

En Rafel, però, fa anys que segueix les mateixes rutines. El seu temps és il·limitat i a la vegada opressiu. Si no fos pels raigs de sol que s’entesten a cobrir-lo de qui sap quina mena d’esperança i de benestar pseudoespiritual, segurament ja s’hauria condemnat a una bogeria permanent. Per això i perquè darrerament ha retrobat un dels plaers de la infància, la lectura. Una passió que recorda amb nostàlgia, una època en què l’atracció pel desconegut li oferia un plaer diferent al que va trobar uns anys més tard amb l’arribada a l’adolescència. Des que el seu estat ha millorat i la seva ment ha deixat anar alguns dels llasts que l’ofegaven, es cruspeix uns quants llibres a la setmana de manera vertiginosa. Clàssics com l’Illa del tresor, El perfum i la nova fornada d’històries de policies i assassins en sèrie, el distreuen del tedi que l’empeny de pet a una vida sense al·licients. Avui, però, té una cita que l’omplirà de lletres i d’emocions contingudes.

La seva visita, la Clara, glopeja el temps en un bar mentre copsa cadascun dels moviments d’una senyora que engrapa tots els diaris i revistes que pot amb una fal·lera malaltissa. Avui ha carregat la bossa de llibres, alguns comprats i d’altres de companys de la feina que saben que amb la seva donació provoquen un lleu somriure i calmen una mica l’ànsia a una dona que ja fa temps que se sent en desgràcia. Tot esdevé un inútil combat, anys de sequia afectiva, de temps perdut imaginant una relació que es va marcint en habitacions separades, en trossos de cel que van corrent i perden lluminositat. Sempre arriba tard qui massa espera. I l’únic tren amb sortida ja no disposa de bitllets.

Camina en silenci cap a la parada de l’autobús, no vol ni desitja batre’s en un soliloqui perquè sap que una sola paraula desfaria el trajecte que l’ha de portar al seu encontre. S’entreté mirant aparadors, descobrint la gran quantitat de botigues i edificis nous del barri, un garbuix de novetats que té la impressió que aniran marcint-se i caient com les fulles dels arbres ara que aviat vindrà la tardor cada cop més tardana i fastigosament impuntual. Res perdura.

El conductor atura el vehicle i li regala una mirada condescendent. La mateixa que li ofereixen els guardes de l’entrada. Sap que seran les últimes que li dedicaran. Avui és el darrer cop que entrarà a la presó, avui no podrà amagar-li més que la malaltia no té pròrroga.

En Rafel s’aboca de nou a la finestra, encara hi ha cotxes amorrats al peatge de l’autopista. El sol marca el seu camí però de moment no trobaran el seu recer. Ell, s’ho mira. Ara ja no desitja córrer el risc d’estar-s’hi hores, fins i tot dies, aturat, esperant que un petit moviment cap a endavant el porti cap a la llibertat. La cel·la és el reducte més idoni per sentir-se refugiat, alienat d’un futur que ja no té comandament a distància.