Supervivència de la ella: un rèquiem doble

18.07.2018

Quin futur li espera a la ella en la nostra expressió oral? Està en perill d’extinció? Amb la seva exhaustivitat marca de la casa, Jaume Medina reflexiona sobre una realitat lingüística de la qual s’hauria de parlar més. Fem-ho per ella.

“Papallona” o “papaiona”?

A mig novembre de 1994, el diari madrileny ABC, sobre l’anticatalanisme del qual llavors jo escrivia un llibre, publicava un article de l’acadèmic Emilio Alarcos titulat Réquiem por la elle, ell que precisament lluïa una preciosa ella majúscula en el seu segon cognom. Sense deixar passar l’ocasió per a bromejar sobre el president Pujol (anomenant-lo «poyuelo» –que en el castellà actual es confon amb «polluelo», perquè els dos mots es pronuncien igual–, d’acord amb l’etimologia llatina del seu nom «podiolo»), el prestigiós lingüista es planyia de la desaparició del so tradicional de la ella en el castellà. En efecte, es declarava pertanyent a la minoria en declivi dels que distingien el so en decadència d’aquesta consonant (produït quan la part davantera de la llengua es posa en contacte amb l’arc palatal dur i deixa pels dos costats una ranura entre les seves vores i els queixals, per on s’escapa l’alè sense destorbs) i el de la «» (més fàcil d’articular, amb un so força semblant per a produir el qual la llengua s’aplica al paladar i de seguida se’n separa tot deixant l’aire en llibertat). Per a certificar-ho, aportava el testimoni de la seva pròpia família: ell i els seus dos germans feien la distinció entre la ella i la «», mentre que dels vuit fills seus només un mantenia i practicava la diferència, i cap dels néts no la sabia realitzar ni percebre. Tot donant així per morta la ella, acabava l’escrit dient: «Y aquí estoy, tras tanto embrollo sollozante, llorándola con callado llanto».

De fet, aquest plany per la mort de la ella hauria pogut ser fet moltíssims anys abans (en dono fe, perquè conec alguns castellanoparlants més grans que jo nascuts a Barcelona, que no han sabut pronunciar mai la consonant a la manera preceptuada per la normativa espanyola). Es tracta de la mort, doncs, del so de la ella; no pas de la grafia, que s’ha mantingut ben ferma, com es pot constatar. Ara bé: aquesta grafia avui dia acull diversos sons. D’una banda, representa el so de la jota; no fa pas gaires anys una alumna (de primer cognom català) ens escrivia en un treball de curs: «Anaven en processó amb veles enceses i celebraven les festes amb llocs» (volia dir que anaven amb espelmes enceses i que celebraven les festes amb jocs); més recentment un hashtag d’un programa televisiu, parlant a propòsit de la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona, deia: «Semblan els llocs del “Embassament de Sau”» (també aquest confonia els «jocs» amb els «llocs»). D’una altra banda, la grafia de la ella representa el so «». Així, un dia observàvem amb perplexitat a través de la nostra televisió pública que alguns mestres de l’àrea metropolitana escriuen a la pissarra «llelou» per a ensenyar als nens a pronunciar el nom del color groc en anglès, mostrant innocentment el grau d’alienació lingüística a què hem arribat. En algunes xarcuteries barcelonines es pot veure l’anunci del conegut formatge de «grullère» i en determinades fruiteries els rètols dels dolços «paraguallos». Les inscripcions parietàries donen sovint testimoni de la confusió de la ella amb la «»: «Biba llo» llegíem entre sorpresos i enriolats una vegada; «el fascismo se cura lellendo» predicava un altre grafit, revelant la distingida cultura literària del seu desconegut autor. Altrament, és lamentable veure el grau de submissió lingüística assumit per alguns periodistes catalans de gran prestigi quan, en emprar el castellà, diuen «txoio», «cabaiero», «bataia» o «iegar» amb esfereïdora desimboltura (al mateix temps que obsequien els oients amb unes impecables eles primes –que s’han acabat empassant les històriques velars– i unes esses únicament sordes). Per això a nosaltres, que durant els anys dels ensenyaments primari i secundari vam rebre la indicació que la ella en castellà es pronunciava igualment com la catalana, en veient que la realitat és ben bé una altra, ja que amb la grafia de la ella es representa el so «», no ens fa cap vergonya escriure «apollaré» per a referir-nos als mots amb què el president del govern espanyol enunciava una més de les innombrables inútils promeses.

La iodització (anomenada també de vegades «ieisme») és un fenomen característic de certs dominis del català. Els manuscrits de les obres de Ramon Llull pertanyents als segles XIV i XV, originaris de l’àrea oriental, ofereixen amb tota espontaneïtat i naturalitat mots com «apareien», «apareiat», «parei», «trebai», «ui», «paia» o «vermeia», unes formes que en ple segle XX els refinats lingüistes barcelonins (agradats tanmateix d’estiuejar en les amenes terres osonenques) condemnaven tot avergonyint els ioditzadors espontanis, fidels transmissors d’una tradició secular, com si fossin uns pobres pagesos ignorants. Per això avui dia som ja ben pocs els que ens complaem i ens esforcem a mantenir on sigui que desenrotllem les nostres activitats aquest noble tret característic i distintiu adquirit durant els anys d’aprenentatge de la nostra llengua. Una lluita dissortadament ben estèril i tristament destinada al fracàs.

Però la cosa no s’acaba pas aquí. Perquè sembla que, un cop eradicat el ieisme, tots els catalanoparlants haurien de pronunciar sense cap mena de dificultat la ella usurpadora: en comptes de «borraió», «borralló»; en comptes de «cuiera», «cullera»; en comptes de «papaiona», «papallona»; i així fins a completar l’extensa i rica gamma de mots ioditzats de què havia gaudit la nostra llengua (en la qual, tanmateix, es distingia entre un «poi» i un «poll» i es deia «això ha anat d’un badai de grill» per a indicar que per poc no havia passat una cosa). Ara: la realitat és ben bé una altra. En l’actualitat, en efecte, hi ha molts catalans, especialment a la capital del país i la seva àrea d’influència, que tornen a ioditzar els mots esmentats i, a més a més, estenen el ieisme a tota una colla de mots que sempre s’havien pronunciat sense iodització arreu del domini lingüístic. Així, avui dia és freqüent sentir «Iuc» (no pas en el meu Vic, ciutat característicament ieista, on hi ha una casa que ha portat tota la vida el motiu de «can Lluc»), «iet», «iufa», «iengua», «Borrei», «aquei», «Moierussa», «eia», «bomboia» etc., en els quals havia sonat sempre la ella, fins i tot en els territoris ieistes. Tanmateix bé cal deixar consignat que molts parlants encara pronuncien determinats topònims i antropònims (com «Rull», «Turull» i «Sabadell») a la manera tradicional. El fenomen aquí descrit no té res a veure amb els defectes de pronúncia (com els palpissots, que no saben articular bé les sibilants, o com els qui diuen «eda» per comptes d’«erra» –que, per cert, té la «e» oberta–, «eua» per comptes d’«ela» –amb la «e» tancada–, o «Xervassi» per comptes de «Gervasi»), sinó amb el progrés del procés de suplantació lingüística que des de fa segles afligeix el català. Jo mateix puc donar testimoni de les petites trifulgues que vaig passar anys ha amb una de les meves filles, que, avui, diu «calla» ben naturalment i que admira i coneix bé el ieisme vigatà, però que, durant la infantesa, m’havia manifestat la voluntat de dir «caia», com ho feien els nens de la seva classe (a Barcelona, és clar)… Actualment ocorre un fet ben sorprenent: mentre que els ioditzadors tradicionals han canviat de «mirai» i «taiar» a «mirall» i «tallar», molts dels parlants de la conurbació barcelonina han deixat de dir «mirall» i «tallar» per canviar a «mirai» i «taiar». Paradoxals vaivens en l’evolució de la llengua…

Sé que no sóc sol a pronosticar un mal futur a la ella. Aquests dies, buscant per internet, he trobat qui afirmava sense contemplacions de cap mena que el seu so està en perill d’extinció i que si per al castellà perdre’l va ser un fet greu, per al català és catastròfic, per tal com en la nostra llengua són molts els mots començats amb l’esmentada consonant… De primer es va produir la mort del ieisme característic. Després ha vingut la substitució del so de la ella pel de la «». Vet aquí perquè en el títol del meu escrit entono un rèquiem doble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris