Superpop a la gallega

14.04.2016

El conte iniciat per Llucia Ramis ha guanyat el premi TRAMa 2016, que organitzen el TRAM i l’Autoritat de Transport Metropolità (ATM) amb la complicitat de l’empresa Quatre ratlles. Els altres nou autors guanyadors són Aleix Ripol, Josep Ollé, Javier Paricio, David Díaz, Marta Puig, Neus Ventura, Aina Ripol, Marina Ripol, Carlos Aguilar. Hi han competit 15 relats i hi han participat 150 persones. A més de la Llucia Ramis, el concurs ha comptat també amb la participació dels escriptors Francesc Serés, Marius Serra, Anna Manso i Silvia Soler. A continuació podeu llegir el conte guanyador.

Sketch del TRam, parada Numància | © Eulàlia Petit creardora del blog 'Barcelonetes' (http://www.barcelonetes.com/)

Sketch del TRam, parada Numància | © Eulàlia Petit creardora del blog ‘Barcelonetes’ (http://www.barcelonetes.com/)

 

Per fi s’ha decidit a quedar amb ell. Es varen conèixer en una aplicació de contactes, fa dies que xategen. Davant l’armari, n’Eva no sap com vestir-se per a la seva primera cita. Llavors troba una vella disfressa. No és carnestoltes, però se li en fot. Hi anirà vestida de pop. Surt de casa cap al Tram, amb compte de no ensopegar amb els tentacles.
—Que n’és, de difícil, ser un pop a la gran ciutat!— renega mentre intenta desencallar el tentacle que se li ha clavat dins una entrada de clavegueram de la Diagonal.
La seva vestimenta lila amb clapejat groc i vuit tentacles que arrossega per terra atrau mirades de curiositat, però ja li agrada. Avui s’ha llevat radiant i el món ho ha de veure. Es mossega el llavi inferior mentre, arribant a la parada del Fòrum, mira de reüll un home que l’observa seductor. Se sent francament guapa, sens dubte ha encertat l’elecció: atrevida i suggerent. És segur que aquesta nit…
—Merda! Aquesta nit?! He estat dues hores entre velcros i cremalleres…! I quines calces m’he posat finalment? —s’exclama, mentre amb la punta dels dits intenta esbrinar si duu la faixa o les calcetes negres.
Arriba el tramvia i hi entra com pot tot procurant no deixar-se cap tentacle fora. Quan finalment aconsegueix acomodar-se en un racó veu que se li acosta el revisor… Nerviosa, recorda que s’ha oblidat de validar el bitllet i comença a suar.
Mentre intenta treure’l de la butxaca, una vibració del mòbil li anuncia un avís del xat.
—Que no véns?
N’Eva tremola d’emoció. El revisor se la mira encuriosit i, divertit i indulgent, li diu fluixet:
—Està de sort: avui els calamars no paguen.
—Ep! Que sóc un pop! Un pop a la gallega!— respon tot escrivint:
—Ja arribo!
–Perfecte, quines ganes tinc de veure com vas vestida! -respon ell, acompanyant-ho de la icona groga amb un petó.
Ella torna a desar el mòbil i somriu. Pensa que no ha pogut escollir un millor abillament. Observa la línia de parades il·luminades de vermell i s’adona que tan sols en falten dues per arribar al destí.
Ell, inquiet, espera damunt les escales, mirant el mòbil amb inquietud. Tot d’una, un munt de gent comença a sortir de la boca de metro. Ell, inquisitiu, mira amb avidesa i escruta les cares de la gent, buscant sense èxit la seva cita. De sobte un sentiment de por i tristesa l’envaeix. I si he sigut víctima d’una broma? Esperaré només un minut més!
Mentrestant, al Tram, n’Eva es posa cada cop més nerviosa. Està a punt de trobar-se amb en Marc! El tramvia enfila cap a Fluvià. S’està endarrerint una mica, però es diu que els pops, com les coses bones, es fan esperar. Llavors, quan passen vora el carrer Lope de Vega, davant d’un semàfor, abans que ningú no pugui reaccionar, de sobte, sent una veu que diu:
—Aquesta dona s’ha pixat.
És el revisor i ja no sembla tan content com fa un moment.
—No m’he pixat… he trencat aigües!— diu la responsable del mullader— Que algú m’ajudi!
—Oh, Déu! Ha trencat aigües! Que algú l’ajudi! No hi ha cap metge? Un metge!— de cop, el revisor sembla a punt del col·lapse.

N’Eva aixeca el cap, tensa. No és el millor moment per a ella per posar en pràctica el curs de primers auxilis que va fer aquell calorós estiu del 1997, ni duu la indumentària més adequada, però… què n’és de difícil controlar les vocacions! Quan se’n vol adonar ja ha creuat mig tramvia, emportant-se per davant un cotxet de nen i una àvia despistada. Se li gira feina…
—Però qui és vostè?!— exclama la dona.
—Doncs aparentment… Un superpop amb coneixements de primers auxilis! —dirigint-se al revisor— Ajudi’m a treure’m això, que amb aquests tentacles no podré fer gaire!

El revisor s’afanya a ajudar n’Eva a treure’s la disfressa tan ràpid com pot, però en baixar la cremallera… Clac! Es queda amb ella a la mà.
—Ai las! Això no baixa!
—Aguanti’m els tentacles, doncs!— replica la superpop en plena acció heroica, tombant la dona i donant ordres a mig tren
—Tu, deixa el mòbil i aguanta per aquí!

Una segona fornada de viatgers surt de sota terra. En Marc repassa les fisonomies. Res. Acota el cap. Definitivament, m’ha plantat.

“Propera parada: Selva de Mar”
Dubta si fer un últim intent al xat, deixar-ho córrer definitivament o esperar una mica més… Li dol que tot acabi sense ni tan sols haver començat!

N’Eva, per contra, ha perdut la noció del temps i de les circumstàncies que l’han duta fins aquí. Té una tasca descomunal entre mans i tot i que l’ambulància està de camí, la criatureta no espera. La partera amb prou feines entén el que li està passant. Mira n’Eva als ulls i hi diposita tota la confiança. Aquesta es manega amb desimboltura i sembla que hagi assistit mil parts.
—Com et dius?— li pregunta mentre li agafa la mà.
—Sònia… em sembla que ja va, vol sortir…
—Vinga, Sònia, empeny fort!
Al tercer intent, el capet del nadó ja és fora.
Just en aquell precís moment, entre les exclamacions del passatge, n’Eva sent una nova vibració del xat i aleshores sí que perd el control. Enmig del mullader, entre els tentacles, intenta trobar el mòbil per dir-li al Marc que l’esperi, que ja arriba… —on coi és el maleït mòbil?— s’exclama histèrica mentre pren consciència que fa tard a la cita.
En prémer un dels tentacles, el mòbil surt amunt disparat, impactant al cap del revisor. No té esma ni per cridar. El recull tan de pressa com pot, però n’Eva ara no té mans ni esma per respondre.

Els guanyadors del premi TRAMa a l'ESMUC | © A Bofill

Els guanyadors del premi TRAMa a l’ESMUC | © A Bofill

De fons se sent: “Propera parada: Can Llima”. Tan sols en queden dues perquè el trajecte del tram finalitzi, i el nadó ja és gairebé del tot fora. L’Eva s’incorpora amb dificultats, l’adrenalina generada en aquell moment l’ha deixat extenuada. Sent que perd el món de vista, es comença a marejar i, espantada, busca alguna persona per poder aferrar-s’hi i no caure. Ningú l’està mirant, intenta cridar, però només aconsegueix caure al terra. De fons se sent el plor del nadó. L’Eva somriu.
A la sortida del metro, fart d’esperar, en Marc es disposa a fer mitja volta i tornar a casa, quan el seu telèfon sona. Durant un segon pensa que és n’Eva. Però no. És na Sònia, la seva dona. Dubta un moment i finalment contesta. A l’altra banda, sent que, amb la respiració accelerada i un fil de veu, feliç, na Sònia li diu:
—Ja el tenim aquí!
Després d’una conversa estranyíssima, en Marc comprèn que la seva dona i el seu fill l’esperen a l’estació de Sant Adrià. Mentre corre cap al lloc indicat, nerviós com mai a la vida, no pot evitar sentir-se culpable: mentre el meu fill arribava al món jo esperava una dona preciosa en una estació de metro. Una dona que m’ha deixat plantat. Sóc burro. En apropar-se al lloc acordat, en Marc tot just albira una ambulància. Deuen ser allà, pensa. Arriba esbufegant, just quan treuen del tram na Sònia en una llitera per ficar-la a l’ambulància. L’acompanya un… pop? No entén res.
– Ja sóc aquí. Com us trobeu? -diu sense alè.
– No la molesti. Necessita descansar -diu n’Eva.
– Marc… -diu na Sònia.
—Tot són Marcs, avui —pensa n’Eva.
Na Sònia tiba del seu marit i li explica què carai fa un pop enmig de tot plegat.
—Si podem fer res per tu… —diu en Marc agraït.
No cal. Potser el seu Marc encara l’espera. N’Eva escriu un missatge i… Piiip, piiiip! L’avís del xat ha sonat a prop. Aixeca la mirada… I s’adona que de Marc, només n’hi ha un.

Font de la il·lustració: Eulàlia Petit, creardora del blog ‘Barcelonetes’