Sue Ellen, ets una falipèndula

2.01.2014

Segons els estudis de l’historiador Albert Garcia Espuche, dels quals extrec les paraules que proposo cada mes al projecte Reborn, la falipèndula era una planta que feia unes flors molt boniques. Els diccionaris actuals recullen la variant filipèndula, que encara designa una planta de les rosàcies.

 

Sue Ellen era un pendó o una falipèndula?

 

Esther Gassol va publicar el primer missatge el 2 de desembre i ja la va clavar: “és el nom d’una planteta que fa flors blanques i molt boniques”. D’altres rebornistes s’inclinen per la infusió. Així, Eva Jané aventura “una pòcima feta amb herbes” i Dànae Orenes “infusió artesanal i amb trets màgics que utilitzaven els ciutadans per combatre el mal de gola”. Molts dels rebornistes parlen de la flor, que aquest mes era un origen etimològic molt fàcil de traçar, però el dring pendolar del mot ha suggerit definicions molt imaginatives que tendeixen a relacionar-lo amb les connotacions del mot pendó.

 

Falipèndules als bordells

Així, Rosa Magraner Grau imagina falipèndules a les cases de barrets, però en el seu cas les situa a les portes: “maneta de forma fàl·lica i moviment pendular lateral molt usada al pom de les portes a les cases de les meretrius”. També Miquel Bruc hi ha vist un “moble destinat en els bordells a desar ginys per a la satisfacció sexual” i, per extensió, “a les impremtes, moble per a desar caixes tipogràfiques provinents d’altres impremtes”, però és en la tercera accepció que Bruc excel·leix en un exercici d’erudició peruchiana digna de figurar als treballs de Coromines: “3 Fig. Persona que causa molèsties en un entorn social que no li és propi”. L’explicació etimològica és antològica: “Originàriament les falipèndules provindrien de ports del mediterrani oriental. Segons la tradició, elaborades ja a la Grècia clàssica per fusters d’Atenes per a bordells en el camí de la ciutat al port del Phaliron. S’especula un joc de paraules entre les arrels del topònim i del nom per al sexe masculí φαλλός. Prendrien el nom dels fal·lus fabricats per al plaer sexual o com a elements decoratius en fastos, o caricaturescos en les representacions teatrals. Esteses a la Magna Grècia i a Roma, prenen el sufix del verb llatí ‘pendere’: ‘el què penja del Phaliron’. La primera resta física que ens ha pervingut es reconeix en un moble de les restes d’Herculà, amb la inscripció en grec φαλλός : es tracta d’una taula amb lleus restes de policromia i forats on hi hauria els mànecs on penjarien els objectes per a la satisfacció sexual. El nom s’estén arreu del mediterrani i en ports hanseàtics. A inicis del s. XX només resta viu en llengua frisona com a felicipen. Sembla que gràcies a Mata-hari passa al francès canviat a facilien, avui en desús; encara està documentat escrit i oralment els anys seixanta del segle passat en bordells tronats de petites ciutats franceses. En català està documentat en Bernat Metge i Pere Serafí, qui n’empra el doble sentit en un madrigal humorístic. La darrera mostra escrita es troba en el Calaix de sastre del Baró de Maldà”.

 

Pèndols que pendulen com pendons

El moviment pendular dels pèndols ha inspirat molts rebornistes a l’hora d’imaginar usos de falipèndula. Feliu Torrents troba que els falipèndules eren, al 1700, “els mariners que, a la posta de sol, iniciaven un oscil·lant pelegrinatge de taverna en taverna, a la recerca dels millors sucs de Bacus i amb el desig de poder libar i gaudir dels elixirs de les esplendoroses taverneres de l’època. I, per extensió de gènere i de segle, tots els homenots i donotes inclinats, fins l’extenuació, als nèctars de la nit”. Torrents fa derivar la seva torrencial hipòtesi d’un mot compost: d’una banda de pèndola (“pèndol d’un rellotge”) i de l’altra falena (“petites papallones nocturnes”) i acaba el seu missatge amb una arenga: “Força al canut, Falipèndules!”. També Elisenda Casadellà repara en l’oscil·lació pendular: “mot compost de felicitat i pèndol que designava una dona a qui li agradava anar de flor en flor, sense parella estable”. Pilar Cabrerizo s’afegeix a la qüestió pendular i ho defineix com “persona de poca formalitat que té un estat d’ànim molt variable, probablement a partir dels mots falinfaina i pèndol”. I David Llussà fa un salt de tres-cents anys que li permet connectar dos sentits aparentment inconnexos: “al 1700 s’utilitzava per escarnir els covards, sinònim de titafluixa; en l’actualitat falipèndula s’usa per anomenar els llums de sostre modernets i horteres, d’un preu no inferior als 1300 euros”.

 

Felip V i les falipèndules

Molts rebornistes reparen en la proximitat fonètica de Felip V. Esther troba que una falipèndula devia ser una “dona que perseguia Felip V amb ganes de gresca, originàriament felipèndula”. També Antoni Jaquemot Ballarín assenyala la proximitat de falipèndula al mot falinfaina, que Pompeu Fabra associa a un “baliga-balaga”, i aventura la incidència del antropònim Felip en l’associació pendular. I Josep Capellades remata l’associació entre Felip V i pèndol tot transformant la falipèndula en una joguina: “Era una joguina casolana per entretenir els més petits de la casa. Podia fer-se amb una branqueta o una canyeta on hi penjava d’un fil o un cordill qualsevol cosa que fixés l’atenció de l’infant. El poc valor de l’objecte penjat i dels altres materials d’aquest estri féu ques s’associés a Felip V com escarni, tal com va succeir amb la comuna que fou anomenada “can Felip”. Alguns estudiosos hi veuen una connexió amb l’expressió que ha arribat als nostres dies i que tothom coneix: “una merda amb un cordill” on el mot Felip ha estat substituït per un altre que els catalans podríem considerar un sinònim”.

 

Joan Perucho

 

Falipèndules de Giovanni Peruccio

Finalment, el to de l’erudició enciclopedista fantàstica de Joan Perucho empelta una de les definicions destacades d’aquest mes de desembre. Guillem Rubió i Rosa Marill en descriuen dues accepcions, en la primera de les quals sura un origen oriental que comparteix geografia amb l’autor de La guerra de la Cotxinxina: “En primera accepció, gentilici derivat del portuguès que designa els individus de l’illa Pendula (Banch Li Du en vietnamita) situada al golf de Tonkin (Cotxinxina), a meitat de camí entre el Vietnam actual i l’illa de Hainan (Xina), descoberts l’any 1562 en el decurs dels viatges comandats per Francisco Serrão i descrits amb cert detall per en Giovanni Peruccio, naturalista i botànic genovès de finals del segle XVII, qui també descobrí o, més aviat, intuí un ocell pràcticament desconegut l’ Aura picuda que segons aquest erudit emprava una planta característica per construir el seu niu i que fou classificada més endavant com Filipendula vulgaris (Hill, 1794) o Filipendula ulmaria (Maximowicz, 1879), segurament per corrupció del ètim falipendula i coneguda en català com ulmària o herba del pobre home. Una segona accepció designa les persones que parlen de manera gens entenedora (altrament anomenats politics), segurament per derivació de la dificultat a l’hora de comprendre la llengua dels falipendulencs”.

La paraula REBORN del mes de gener és BLATERIA. Pots aventurar la teva definició si vas aquí. 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Senzillament sucós i genial tot l’article, totes les etimologies, unes més que altres, evidentment. Però, en qualsevol cas igual d’enriquidores. Ja estic desitjant que el gener passi ràpid per “ofegar-me” en “blateria”. Bon any 2014 per a tot l’Univers Rebornià.