Sue Ellen, fent el pendó

Seguint les paraules de l’amic Enric Gomà, agraeixo molt a Matthew Tree, que no tinc el plaer de conèixer personalment, l’elogi que va fer, fa uns anys, de la meva versió del primer episodi de Dallas que va emetre tv3 aquell 11 de setembre, i que va suposar, entre altres coses, la realització d’allò que el doctor Joaquim Molas ens solia dir als alumnes de la seva assignatura, entre saborosos comentaris de La pell de brau i/o Mirall trencat: que Catalunya no seria un país normal fins que la senyora Maria no pogués llegir la revista Hola! en català. Precisament, perquè tenia molt clar que la recuperació de l’autoestima lingüística del país no havia de venir del fet de passar-nos el dia mirant adaptacions d’Harold Pinter. Bé, l’Hola! potser no encara, però ara ja té —tenim— premsa diària, un grapat de publicacions de consum i emissores, tant de ràdio com de tv, que han fet que el país s’hagi anat retrobant a si mateix al llegir i sentir, gràcies a l’acció dels mitjans, la llengua familiar.

Evidentment, no tot s’ha fet bé, o es podria haver fet molt millor, perquè sovint la llengua amb què ens parlen actors de reconegut prestigi encara grinyola, i sembla que ni els traductors, ni els ajustadors ni els actors de doblatge (els elements clau que intervenen en el procés de doblatge d’una pel·lícula) no han trobat, a data d’avui, el punt dolç imprescindible perquè, un cop acabada la pel·lícula, l’espectador es demani en quina llengua li han parlat. Gosaria dir que els temps en què, citant Gomà, es deia que “el que es feia en català era ridícul, no reflectia la realitat (es veu que només la reflecteix el castellà), era un disbarat, artera propaganda convergent, una mostra de cultura petitburgesa, rural i folklòrica”, ja han passat. En el cas de Dallas i la famosa frase “Sue Ellen, ets un pendó”, haig de confessar que sóc el primer sorprès de veure el ressò i l’abast que ha obtingut. Ara no recordo, evidentment, quina era l’expressió anglesa original, però sí que, per mi, la traducció catalana va ser un fet normal de llengua. Vull dir que, davant la situació dramàtica plantejada al film, em va sorgir espontània, i puc assegurar que no vaig trigar ni dos segons a “clavar-la”.

És veritat que, en general, tots aquests guions, i molts d’altres, tenien —tenen, i, com més va, més— un problema: el de la censura moral i religiosa, que, com vaig dir aquí mateix, a Núvol, obligava els traductors a fer autèntics exercicis de funambulisme lèxic per passar la duana sense haver d’ensenyar el passaport (perquè, com sap tothom, l’autoritat sempre te’l podia retenir). Les coses anaven així, en aquell moment de la nostra història contemporània, i potser ara el pobre Jock Ewing li hauria dit simplement “Ets una mala puta, Sue Ellen”, a la parenta, però, esclar, tot això són suposicions i poca cosa més. Crec que, avui dia, tant els “indignats amb el fel sobreeixit”, com els afectats d’autoodi  (bé, vull dir d’autoodi lingüístic, si és que aquest concepte es pot separar de l’altre, del polític, els afectats del qual són legió), ja deuen ser pocs, i tothom accepta sense reserves ni escarafalls remarcables que un cowboy ens parli en català. No caldria sinó!

Per acabar, l’anècdota de l’exconseller Cahner que explica Gomà em sembla del tot delirant, i estic convençut que si poguéssim llegir els canvis introduïts a Els Beatles contra els Rolling Stones ens hi faríem un tip de riure. Com també és per partir-se el cul de riure (si no per plorar) l’anècdota que em van explicar un dia, i que reflecteix molt clarament el paper que l’expresident Pujol assignava a la cultura. Aquesta: resulta que, després d’una representació d’Els Joglars, Pujol i senyora van anar al camerino a saludar personalment, un per un, els actors, com sol fer la reina Elisabet d’Anglaterra (i aquí, evidentment, les comparacions són odioses). Doncs bé, parlant, parlant, al Molt Honorable expresident no se li va acudir res més que preguntar a un dels actors: “Però, vostès, a part d’actuar al teatre, de què treballen?”

Ja està tot dit, oi?