Origen: Mite de les illes d’Okinawa.
Versió de Yoshihira Hioki
Els déus de Niraikanai van decidir fer un parell de regals a la gent de les illes i van enviar un missatger. El missatger portava sobre les espatlles una canya de bambú i de cada un dels extrems, hi penjava una galleda. Totes dues estaven plenes d’aigua, però no era una aigua qualsevol. Una era Sudi-mizu, l’aigua de la vida; l’altra, Shini-mizu, l’aigua de la mort.
I per a què l’aigua de la mort? Perquè la gent de les illes pogués apreciar la bellesa de la vida. Una vida curta, efímera i, per tant, més bella i intensa. I per a què l’aigua de la vida? Perquè la gent de les illes pogués ressuscitar després de morir, de manera que pogués tornar a gaudir d’una nova vida.
En arribar a la primera de la illes, però, el missatger estava tan cansat que va buscar un lloc on seure i, un cop assegut, li va venir son i es va adormir. Aleshores, va aparèixer la serp entre els arbustos i va aprofitar el descuit del missatger per apagar la set i es va empassar l’aigua de la vida. No en va deixar ni gota.
Quan es va despertar, el missatger no va poder fer altra cosa que oferir el que quedava dels regals. I la gent de les illes va acceptar la mort perquè era un regal dels déus. Des d’aleshores, cada cop que la serp mor torna a ressuscitar mentre que la gent de les illes mor quan els arriba el moment.
Després d’això, els déus de Niraikanai, com a càstig, van enviar el missatger a la Lluna perquè visqués sol i aïllat del món. I per altra banda, mostrant una gran compassió, van fer un últim regal a la gent de les illes: Waka-Mizu, l’aigua jove, que no és tan poderosa com les anteriors, però allarga la vida. És l’aigua que es recull a trenc d’alba del primer dia de l’any.
Blog de Pep Boatella