Subnormal

21.09.2016

La paraula subnormal no agrada. Avui dia, jo diria que està pràcticament empestada. Quan la dius et cauen els cabells, et piquen els ous o et surten butllofetes a la figa. Quan la sents dita per un altre t’agafa un ictus i et quedes… discapacitat intel·lectual.

escher-still-life-with-spherical-mirror-1934

Tota aquesta colla de barbaritats que acabo d’enumerar alegrement, no s’allunyen massa de la realitat. Els zeladors, les entitats àuriques que vetllen per allò que és políticament correcte han decidit, amb la nostra complicitat ovellenca, que la paraula subnormal quedi apartada de les nostres vides i se substitueixi per la sàvia expressió discapacitat intel·lectual. I ja està; els capacitats intel·lectuals ens quedem tan amples per continuar fotent-nos daltabaix d’un barranc fent una selfie d’aniversari, l’aniversari d’una mort intel·lectualment subnormal.

Funcionem així. Ens pensem que anomenant les coses, classificant-les, posant etiquetes a tot el que es belluga, ja entenem el món que ens envolta. Pots ser botànic sense haver vist una planteta en la teva punyetera vida; estudies uns llibres de plantetes, vomites el que has memoritzat en un full DIN A4 i ja pots escriure llibres de plantetes perquè uns altres capacitats intel·lectuals se’ls aprenguin i repeteixin la mateixa operació generació rere generació. Gaire normal, jo diria que no ho és. Però, a força de costum, esmorzar diazepams és la mar de normal.

Com a espècie, estem espatllats. Ens hem fotut un lio que no se l’acaba ni el gran Houdini. Portem vides absurdes i tenim els sants collons d’autoanomenar-nos normals. O no és absurd aixecar-se del llit malhumorat i dedicar vuit hores al dia a una feina que t’horroritza per guanyar diners? “No”, responem els capacitats intel·lectulas, “no és absurd perquè necessitem els diners per viure”. I per què vivim? Hòstia… aquí ja ens quedem en blanc. És així de fort: vivim sense saber perquè estem vius. Que una espècie dotada d’autoconsciència no sigui capaç de respondre a la primera pregunta de l’examen de l’assignatura “vida”, fa que la resta no tingui cap mena de sentit. Per això ens entretenim anomenant, classificant i etiquetant, per tenir la falsa sensació que sabem alguna cosa; ho posem en llibres, ens ho aprenem, ens examinem, ens aprovem i ens fem una selfie per penjar-la al Facebook i que tothom ens digui “Guapuuuu… Enhorabona!”, amb sis emoticonos fent capulladetes. Però la pregunta bàsica, que no surt als examens acadèmics, segueix sense contestar: per què estem vius?

Potser que comencem a empollar la resposta. I pel camí, jo proposaria recuperar a ple dret la paraula subnormal. Però no aplicada a gent que té unes determinades característiques que els allunyen de la majoria, com la gent amb síndrome de Down; és insultant dir-los subnormals o discapacitats intel·lectuals, vol dir el mateix. Si algú pel carrer ens diu “Discapacitat intel·lectual, t’ha caigut la cartera” jo diria que ens sentiríem insultats. O no? Ens creiem que som superiors a la gent amb Down, encara que ho mal dissimulem amb una rialleta patètica que pretén ser compassiva. Per molt que insistim que no fem diferències, volem que els nostres fills siguin normals. Així podran estudiar botànica i perpetuar l’absurditat de món en què vivim ara mateix. Absurd, sí, però normal.

Jo estic convençut que un planeta format íntegrament per persones amb síndrome de Down construiria una societat on es podria viure de manera normal. Seria un altre normal, diferent del que estem acostumats, amb els seus encerts i les seves cagades. Tan normal o subnormal com el que tenim ara. La gent amb síndrome de Down té un problema sota el nostre punt de vista, no sota el seu. De fet, anomenar-los, classificar-los i etiquetar-los com a afectats amb síndrome de Down, és un punt de vista nostre. Subnormal, sí, però normal.

Jo vull recuperar la paraula subnormal per aplicar-me-la. Si cadascun dels suposadament normals controlem una mica el nostre grau, a poc a poc, ens anirem normalitzant. O dessubnormalitzant. O intel·lectualment capacitant. Em toca el diazepam.