Submón

13.05.2014

No sóc filòloga. Sóc llicenciada en Filosofia i escriptora. I a col·legi no vaig aprendre gens de català. Després, a l’institut i al llarg de tot el batxillerat vàrem començar pels diftongs i seguir amb els accents, però no vàrem arribar gaire més enllà. Era l’època. Quan Franco va morir al novembre de l’any 75, jo tenia dotze anys i feia setè d’E.G.B. I quan va arribar la immersió lingüística i allò tan ben intencionat del “català com a llengua vehicular”, ja era estudiant universitària. Escrivia un castellà correctíssim i tenia un vocabulari molt ampli. Pel que fa al català, també l’escrivia –exàmens i treballs– si el professor el parlava a classe. I si no, no. Em sabia bilingüe. Una bilingüe més aviat coixa perquè en català feia moltes faltes. I quan buscava de dir alguna paraula que fos una mica específica i no la trobava, feia el que havia vist –i sentit– fer tota la vida: la deia en castellà.

Amb aquest bagatge lingüístic –i generacional– se’m va acudir de ser escriptora perquè els adolescents a vegades són així: s’il·lusionen tot imaginant la vida que voldrien i no veuen res més. Escriptora en llengua catalana, doncs. I responent a una altra influència, em sembla que també generacional, funcionària. Concretament, professora d’institut.

A la facultat, ningú no em va castigar ni criticar pel català que gastava. I a l’institut, tampoc. Però com que volia ser escriptora, em vaig sentir obligada a millorar-lo. Em vaig refiar de les lliçons del “Català fàcil”, del que havia sentit parlar a casa –castellanismes inclosos– i del Pompeu Fabra.

De consultar el diccionari, me n’he fet un fart. De consultar el diccionari, me n’he fet un tip. I sóc incapaç de decidir quina de les dues paraules és la millor, si és que en aquest cas cal decidir-ho, que tampoc no ho sé.

A hores d’ara encara dubto de la meva ortografia i de la correcció de determinades construccions. Però escric. (Diccionari i gramàtica sobre la taula.). I no sé si ho puc dir amb gaire orgull.

Aquest matí, mentre esmorzava, he llegit l’article sobre Narcís Garolera i la resposta de l’Oriol Ponsatí-Murlà. No m’ha semblat pas que pogués entrar a la polèmica. Perquè jo, més aviat, escric des del “submón” o, si voleu, de l’“inframón”, que tampoc no em sé decidir.

La meva realitat d’escriptora de diccionari i gramàtica s’encavalca amb la de professora d’institut. Els meus alumnes pertanyen a la generació dels “ningun”, dels “això olora bé” i dels “es fica contenta”. Ells són el futur. Un futur que diu coses com aquestes (i moltes d’altres) quan s’expressa en la “llengua vehicular”. Tot i que això tampoc no passi gaire sovint perquè la seva llengua –diguem-ne– de “relació social” és el castellà.

Suposo que la percepció que cadascú de nosaltres té de la degradació del català depèn del món –o submón– en el qual es mou. En el meu, la ignorància de les possibilitats expressives de l’idioma va força més enllà del que denuncia Narcís Garolera. I, és clar, m’hauria agradat que els meus alumnes reproduïssin les maneres de dir, ja no de Carles Riba o Verdaguer –potser seria apuntar una mica massa alt–, però sí les dels meu poble.

He hagut d’acceptar, en canvi, que no m’agrada sentir com parlen a TV3 i que les coses prenen la direcció que prenen…

De totes maneres, n’hi ha una que al llarg dels anys ha seguit sempre la mateixa direcció. Mai ningú, ni quan estudiava ni tots els anys que he estat professora d’institut, m’ha renyat per la manera com escric i parlo el català. Ni tan sols el Departament d’Ensenyament. Mai. Per això quan corregeixo un alumne que diu: “Vigila, que te pots tropessar!”, ho faig com puc i ho faig de franc. Són temps de crisi.

 

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.