Strindberg a Barcelona

4.02.2015

Ho sap poca gent, però Strindberg és a Barcelona, concretament al Teatre Akadèmia fins al cap de setmana del 7 i 8 del corrent. I és una llàstima que l’efemèride no sigui un clamor, perquè l’espectacle que vam tenir el privilegi de disfrutar els pocs —els happy few del conegut monòleg del rei Enric V a la tragèdia homònima— que ens vam reunir dissabte a l’espai minimalista d’aquest teatre és excel·lent. I perquè la peça que ens ofereix la Trilateral (el nom de la companyia, no us espanteu!) és també un monòleg, Ensam, que en suec vol dir “Sol” o “En soledat” i que Strindberg va compondre als cinquanta-quatre anys.

Marc Martínez a Solo. © Eduard Crispi

Marc Martínez a Solo. © Eduard Crispi

 

Qui va ser, però, Strindberg? Doncs un dramaturg i novel·lista suec que, en la seva obra, va saber combinar hàbilment psicologia i naturalisme, elements que va saber derivar cap al model dramàtic expresssionista en peces com El pare (1887), La senyoreta Júlia (1888) o Creditors (1888). L’estil col·loquial, directe, de les primeres novel·les —i sobretot de les narracions curtes— de Strindberg va representar una renovació, llargament esperada, de la prosa sueca, i potser l’empenta més decisiva en aquesta direcció des que Rousseau va publicar les Confessions. La influència més contundent de l’autor suec va ser, no obstant, en el teatre i en els seus textos crítics, com el pròleg a La senyoreta Júlia, l’extrem realisme dels diàlegs de la qual representa el punt més àlgid del drama naturalista.

El monòleg que ens ocupa, Ensam, corrrespon a l’època del seu segon matrimoni, els temps que ell anomenava “primavera d’hivern” i que va deixar obres com La dansa de la mort i Un somni, a part d’un cert gruix d’obra lírica. Un dels trets que —a mi, particularment— fan simpàtic Strindberg és que, fins al final dels seus dies, es va implicar en el debat social i polític en polèmics articles que reprenien els punts de vista radicals de la seva joventut, articles que va recollir al volum Zones de l’esperit (1907-1912), i que va ser un autor ignorat per l’Acadèmia sueca, tant en vida, com quan va morir. Més o menys com sol passar des de sempre a Catalunya, en què, amb sort, només es reconeixen els mèrits d’un autor quan mor i deixa de ser incòmode.

Això, no obstant, no va impedir que els seus coetanis —la societat civil sol ser sempre més sàvia i més generosa que no pas les institucions que la representen— el ploressin com a escriptor d’altíssim nivell. Així, en la tradició literària sueca, Strindberg ha exercit una gran influència, i és admirat per la seva originalitat i per la seva poderosa imaginació, que li permeten convertir el material autobiogràfic en un discurs dramàtic excepcionalment brillant. Aquest és el cas d’Ensam, que ens proposa “un viatge” —com diu encertadament Teresa Vilardell, la directora de l’espectacle, en el programa de mà— “fet des de l’observació del jo, de la ciutat d’Estocolm, dels seus habitants, de la memòria i el record, transfigurats en miralls gràcies a la mirada de qui els contempla…”

Com a espectadors, hem d’agrair la possibilitat que ens ofereix la companyia d’assistir a una sessió de teatre de text —d’un text potent, seductor—, que reivindica la paraula en oberta oposició a les cabrioles i gesticulacions més o menys ocurrents de les propostes de Joglars, Comediants o Tricicle, que si han tingut una general acceptació és precisament perquè al proposar el mer balbuceig, aquell estadi anterior a la paraula i, per consegüent, al pensament, no demanaven cap mena d’esforç intel·lectual per acostar-s’hi.

Marc Martínez a 'Solo' | Foto: Teatre Akadèmia

Marc Martínez a ‘Solo’ | Foto: Teatre Akadèmia

Un parell d’apunts encara al muntatge d’Ensam. El primer, la sobrietat, la delicadesa i el bon gust de la directora, Teresa Vilardell, que ha sabut traslladar a l’escena un text no gens fàcil que sedueix de seguida l’espectador, captivat pels replecs interiors del “jo” strindbergià i la seva projecció social. Això, afegit al continent minimalista del teatre (perfectes l’espai escènic d’Alfons Flores i el videoart de Pauet Riba), fa que l’atenció de l’espectador estigui en tot moment centrada en el text, en el discurs del personatge Strindberg, molt ben interpretat per l’actor Marc Martínez, en una actuació tensa i convincent, que és el que el text reclama, i molt allunyada dels tics histriònics, de la sobreactuació a què tan proclius solen ser els actors catalans. Així mateix, convé destacar el paper de David Anguera, el silenciós pianista que interpreta amb competència la sonata de L. van Beethoven Clar de lluna, tan present en el text. I encara un elogi, crec que merescut, a la traducció de la senyora Carolina Moreno —la dona oficiant de narrador, en un desdoblament del mateix personatge principal, un altre mèrit a consignar a l’habilitat de la directora—, que ha sabut traslladar a la nostra llengua un text que intueixo particularment complex; un text que flueix amb naturalitat, no gens ortopèdic, un text que fa que no hi hagi el penós divorci, tan habitual d’altra banda, entre el català mal anomenat “teatral” i/o “literari” i el que practiquem els que encara ens hi identifiquem com a parlants.

Això —i més— és Ensam, un “must” del qual crec honestament que és impossible prescindir.

Aquesta tardor L’Avenç publicarà Ensam (Tot sol) de Strindberg, en la traducció de Carolina Moreno.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. L’Avenç publicarà aquesta tardor el text Ensam (Tot sol) de Strindberg, en la traducció de Carolina Moreno.

  2. Bon article. Si la finalitat del qual era posar-nos la mel a la boca, penso que ho ha aconseguit. I les diverses cleques, als actors, teatre de la gesticulació i institucions, em semblen molt ben donades. Gràcies.

  3. En diverses ocasions me les he tingut i he discrepat fortament amb l’amic Fulquet perquè el que ell veu blanc jo ho veig negre, i a l’inrevés, però avui no puc deixar d’estar-hi més d’acord pel que fa al Solo del gran Strindberg, que dirigeix amb saviesa i sensibilitat Teresa Vilardell, i que interpreta de manera continguda, sense cap excés, Marc Martínez, acompanyat pel pianista David Anguera que, a més de ser un bon músic, participa activament en el joc escènic al costat de Carolina Moreno, autora també de la traducció.
    Aquest espectacle, que només es pot veure fins al dia 8, encaixa perfectament amb la programació del Teatre Akadèmia, tan petit com rigorós, polit i delicat. Aquest any hi he vist dues meravelles més: A la vora de l’aigua, , d’Éve Bonfanti i Yves Hunstad, i Com us plagui, del gran Shakespeare. I em sap molt de greu haver-me’n perdut d’altres, perquè la marca de fàbrica és excepcional. Mireu bé la cartellera i procureu que no us passi cap títol per alt!