Sou tan cecs que ho teniu clar

11.01.2016

Un aleteig pertorbador recorre el cel. Preses de rapinyaire, esdevenim el contorn del funambulista que fuig mentre recompta els passos assajats damunt el buit. Tota la legió de creadors s’exclama, es convulsiona, s’agita i protesta. Però per què? Creador és qui basteix el viure. Per això és de doldre que el concepte actual de cultura s’hagi convertit en un enemic poderós de la mateixa cultura, arraconada per aquells que van jurar defensar-la, per les noves estrelles que brillen en la misèria de la fugacitat i per tots els qui es deleixen per un bocí de música lànguida, per un estrip de text salvat entre els buldòzers dels mitjans, per una imatge insulsa i adotzenada que penja del signe aquiescent. Desolació, sí. Però som resistents. Som bells. Som poderosos. Perquè a la fossilització hi oposem la creació, el viure, el batec ciutadà i l’acció emboscada. I també la seqüència ermitana d’un replegament que ha de véncer la sigefòbia i conquerir el silenci de la més alta concentració. Ara, més que mai, no ens podem distreure, ni tampoc entretenir. La missió és important. Els riscos, alts.

Una indústria que sovint flirteja amb la mort. Contra l’amor. Kulturindustrie endlich setzt die Imitation absolut. Adorno i Horkheimer ja ens advertiren que la indústria cultural absolutitza la imitació. La crítica que Pasolini feu al consum i al menjar criminal té el seu eco en la revolta. No separar-se de la seqüència de la vida significa no fragmentar els instants de què consta, fluir en l’experiència, no pensar que hi ha alguna cosa cultural situada més enllà de la vida quotidiana, del quefer diari, de la inspiració divina i dels trànsits del fangar. Cal poetitzar el treball i fer que la poesia treballi justament en les mateixes fractures de la realitat, no per ser-ne còpia sinó revulsiu, personatge perfet en la seva successió animada, monstre si convé, fill deforme que exhibeix totes les nafres. If I cannot inspire love, I will cause fear, cantarà cadascú de nosaltres, com Frankenstein en mans de Mary Shelley.

Contra el conreu, així doncs, el bosc. Desmentir la cultura per reviure la vida. L’estratègia de les plantes ruderals –blets, matallums, morrons, margalls– que conquereixen la ciutat i poblen, de manera desordenada i atzarosa les crétues de les llambordes. Les mateixes llambordes que fan monjoia als carrers, entre l’esgarip del gran tumult. L’art del contraactac: la millor defensa.

Theodor W. Adorno

Theodor W. Adorno

La creació és filla de l’encavalcament estatigràfic. El més vell roman a dalt, mentre els materials nous resten soterrats. La utopia geològica ha capgirat el temps. Milions d’anys de tradició en una forma ondulatòria: anticlinal. O cresta en forma de casc grec. Perquè es pot dir, en certa mesura, que sense tradició no hi ha canvi. La saó d’ahir és el fruit d’avui. Tradere vol dir lliurar alguna cosa. L’etimologia corre a l’auxili, socorre els qui cerquen el batec. Abolir la divisió, traspassar i vulnerar els rols establerts. Capgirar. Encavalcar. Una proliferació inquietant, liquènica: soredis i isidis a l’atzar. Bactèries que en tenen prou amb vint minuts per dividir-se i proliferar follament. Som petits: petits, però infinits. La indústria cultural dels milions, de les xifres i dels resultats ha de sucumbir davant la revolta dels pocs centenars, del treball secret i obsedit, de la maragda arrapada a la roca de Venus. Silenci i obra. I res més. Sumar, sumar i fer aflorar els tresors. Fins que siguin incomptables. Aquesta és l’única xifra que podem acatar.

Tanmateix, és lícit afirmar que totes les produccions de les indústries creatives o culturals són mediocres, dolentes o aberrants? Ni de bon tros. Cal foragitar el sectarisme. Però tot plegat és una qüestió de terminologia, de no fer empassar com a excels i únic allò que no té substància, de foragitar les aclamacions unívoques, els espectacles passius, les sales de la submissió, els mausoleus sense vigor. Què pretenen els discursos elitistes? Fer-nos emmudir i assajar la reverència. Què volen els espectacles industrials? Divertir-nos, distreure’ns d’allò important, massificar els nostres gustos, les nostres conviccions i els nostres horitzons. Fer negoci. Comptar. Perquè els directius sempre compten i recompten. Administren. Calculen. Ho deia Faust, el de Goethe: “Res no ens fa sentir / tan turment com pensar dins la riquesa / en el que encara desitgem”. El trasllat als mots catalans el féu Josep Lleonart.

Pasteur ja ho descobrí: no hi ha generació espontània. La sortida del sol ha de sorprendre’ns en l’acte de crear. Cal sortir del programa, del pla, del gran esquema. Reprogramar el software o inundar-lo de virus. Sense retop. Una hibridació insospitada s’estén en l’horitzó. Somiers que fan de tanca, sostres de plàstic, totxanes bastes enmig del marbre, banyeres en què s’abeura el bestiar, estàtues que imiten deesses romanes… Els elements heterogenis que s’alien entre ells i ens duen al terreny insospitat. L’empelt de tot allò divers que conflueix en la nova conformació. Gent que ve de tot arreu, que ens és parenta en la seva humanitat. Cal que ens atrevim a parlar amb un altre accent.

Les Planes, 2015

Les Planes, 2015

No hi ha receptes ni camins ni direccions, per tant. Cada acció és una possibilitat oberta, un traginar idees per desencadenar esperits, per alliberar matèries. Aspirar a tot vol dir contradir les parts. Fixem-nos-hi: al moll de l’os hi ha la por de Torras i Bages, fixada a La Tradició Catalana, en parlar de Ramon Llull. Aquell Llull que “no puja de la terra al cel, com ja ensenyà Sant Pau, sinó que del cel baixa a la terra i vol practicar una completa renovació de la terra”. I això, de nou en mots del bisbe, vol dir que Llull té “molt d’utopista, de somniador, de reformador a priori, coses molt impròpies de la nostra raça”. Som, si fa no fa, en el mateix punt. Amb els mateixos bisbes culturals que balbucegen incoherències i esbossen llocs comuns amb la xerrameca d’un presentador televisiu. Que baixi el cel, llavors. Teilhard de Chardin i el principi antròpic. Xiva: els cicles incessants de creació i destrucció. Tot ha de fer davallar el cosmos per alliberar matèria morta, per espiritualitzar-la i convertir-la en viure i obra d’art. Sortir del programa vol dir comprendre’n els algoritmes. I atacar-los sense contemplacions. La nostra ment és un transistor, una antena, un receptor. I és la Consciència qui l’encén.

Fotograma de la sèrie The Walking Dead

Fotograma de la sèrie The Walking Dead

Una escriptura febrosa, alada, una imatgeria desenfrenada, uns sons que defugen l’amabilitat. Aquí no hi pot haver complaença. Recer, reducte, reialme rediviu, espai vedat als bàrbars. Refugi antiatòmic contra la mateixa idea d’atomització, a favor del viure ple, complet, sense fissures. Serem els pocs d’un amagatall. No ens caldrà dir-nos el nom, ens reconeixerem per les traces. Durem fixada l’arrel que ens connecta amb tot allò que molts ja han perdut i ja no saben reconèixer. La humanitat abans de la producció en sèrie. La humanitat que connectava amb els déus i hi parlava cada dia. La humanitat de la revolta, de la flauta i la daga afinada i afuada en el mateix to. Ara la vitalitat es troba assetjada dins un búnquer. L’exèrcit de zombis és a fora. I vol entrar dins nostre en cada mot, en cada imatge, en cada obra d’art. La lluita contra la barbàrie, l’intent de mantenir una espurna d’humanitat i civilització. L’últim resistent: Dr. Edwin Jenner. The walking dead: capítol 6, primera època. Tot resta dit.

Però hi ha també l’instant de la sorpresa. Per agafar-los desprevinguts, quan menys s’ho esperin, i assetjar-los amb l’acció de l’art. Ens cal restar en posició d’alerta: sempre amatents, sempre subterranis, sempre esquívols. La presència coratjosa, el respir al davant. Tot abraonant-nos-hi amb valentia, just en l’instant en què pensaven que ens havien desactivat per sempre més. Cos que reneix de manera continuada, àlien que s’infiltra en cada òrgan i el desactiva. Ferotges, si cal. Riallers, també. Lúcids, sempre. A poc a poc, un a un, desena a desena, centena a centena, confluïrem. La grandesa del petit, la carcoma a la biga de l’ull, l’atac de les gernacions d’insectes, el formigueig milionari (ah, les grans xifres!) de la marabunta.

La Floresta, 2015

La Floresta, 2015

Les coses es fan en fer-les, en un procés que mai no tracta aquestes coses com si fossin fenòmens aïllats. Una veritat, una alteritat, una certa fenomenologia. L’esdeveniment és l’acció, la paraula punyent, la trajectòria, el relat i la frontissa entre un interior que deixa de ser-ho per fer-se plaça. Implicacions nòmades que creen aliatges, troballes, superfícies de contacte. La sutura és una unió de punts diversos, teixit en xarxa que s’expandeix i pesca en aigües abissals. L’escenari on es fan les coses és allò que importa. Perquè el lloc i l’ocasió on realitzem cada acció no és pas casual. Ens estàvem esperant, ens celebràvem, ens buscàvem i no ho sabíem pas. Sempre alçurats, sempre a prop. Desaferrats i alegres. Perquè res no és gratuït quan la llibertat és de franc.

P.S

Bisogna cercare di inventare nuove tecniche, che siano irriconoscibili, che non assomiglino a nessuna operazione precedente, per evitare la puerilità, il ridicolo: costruirsi un mondo proprio, con cui non siano possibili confronti, per cui non esistano precedenti misure di giudizio, che devono essere nuove come la tecnica.

Pier Paolo Pasolini (de la pel·lícula Teorema)