Sou la resistència

3.06.2014

Ahir es va celebrar l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura al Teatre Josep Maria de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet.  En rebre el premi l’escriptor empordanès va pronunciar aquest discurs que podeu llegir a continuació. Felicitem Vicenç Pagès des de la redacció de Núvol. Aquest és l’article número 7.000 publicat al digital de cultura.

Molt Honorable president, Honorable conseller, il·lustríssimes alcaldesses, autoritats, amics, coneguts, estimats. Abans que res vull agrair que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts m’hagi concedit aquest premi, que valora la trajectòria i la innovació, dos aspectes inseparables ja que, com deia el trompetista Miles Davis, costa déu i ajuda arribar a sonar tal com ets. Sobretot en el dia d’avui, en plena república de les lletres, he de posar èmfasi en el fet que aquest guardó s’anomeni “premi nacional”. Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure.

Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal.

No vull acabar el meu minut amb la citació d’un prohom de la pàtria, sinó amb la falca radiofònica més coneguda de la pel·lícula Terminator: “Si esteu escoltant això, sou la resistència”. Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Cal empipar-se i queixar-se… i actuar! No és empipar-se i queixar-se el que fa perdre la dignitat, sinó no acompanyar-ho amb l’acció. Altrament, afirmar a seques que empipar-se i queixar-se és perdre la dignitat, suposa apel·lar a la resignació o al menfotisme. I la resignació o el menfotisme no són mai dignes, tret que se’ls vulgui fer passar per dignes per autojustificar-se.

    • Manel, no sé si ets el mateix que, a l’article del Sr. Ponsatí-Murlà sobre la llengua, has comentat que no t’interessava aquesta polèmica. Amb les teves paraules: “no pas perquè la trobi enriquidora sobre la qüestió lingüística tractada, al contrari, em sembla d’entrada inútil i m’importa un rave sec perquè tot està perdut i entenc que no hi ha res a debatre.” Un cop llegida aquesta entrada, vols dir que no et contradius?

      I si no ets el mateix Manel, et demano disculpes.

  2. Completament d’acord. Fer resistència vol dir treballar i avançar arriscadament, si voleu , però avançar sense distreure’ns en xafarderies dels veïns però per desgràcia, aquests dies els nostres mitjans informatius cauen en el parany de marejar la perdiu.