Somnis sencers de vida

2.12.2014

Quan el poeta Francesc Parcerisas entrava al bar de l’escola de negocis EADA, diumenge a les cinc de la tarda, ho feia enganyat. Es pensava que hi anava a netejar (el dia abans ell i el seu germà bessó havien utilitzat el local familiar per organitzar-hi una festa pel seu setantè aniversari), però en comptes de pals de fregar i escombres l’hi esperaven un grup de parents i amics –molts del ram de les lletres–, reunits en secret per retre-li un homenatge sorpresa.

Jordi Llavina amb Parcerisas | Foto Juan Sánchez Amorós

Jordi Llavina amb Parcerisas | Foto Juan Sánchez Amorós

Seguint instruccions del mestre de cerimònies, Jordi Llavina, el vam acollir somrients, amb cara de jo passava per aquí però no m’ho crec ni jo. Com l’ocasió requeria, Llavina va dir unes paraules en un to lleuger, proper i ocurrent, però no va descuidar-se d’assenyalar una feliç coincidència (que ja feia notar a l’entrevista al poeta apareguda al suplement Cultura de divendres 28): el dia que Parcerisas complia els setanta, el 30 de novembre, era el mateix dia en què, fa trenta anys, ens deixava Joan Vinyoli. Precisament a l’edat de setanta anys.

Entre els dos fets no hi ha cap relació causal, d’acord, però la idea d’una mena de relleu en la cursa adelerada per la paraula és bonica, oi? («Rere totes les paraules / un sol abisme poderós: / la rauxa roja del futur», del recent Seixanta-un poemes.)

No sé si podré reflexionar-hi amb una copa de vi blanc a la mà, però no, encara no és hora. Ara agafen el micro els artífexs de la vetllada, els Set de Cors, un grup d’alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu (Leonci Canals, Esperança Castell, Margarida Medina, Clara Mir, Marisa Olivera, Elisa Riera i Miquel Sánchez) constituïts en recitadors.

Entre ells, que llegeixen i reciten textos i poemes escrits per a l’admirat professor, i el magnífic rapsoda Carles Rebassa, que recita poemes de Parcerisas, s’escola part d’aquesta tarda càlida per dins, ventosa i llampegadora per fora.

No revelen els noms dels autors dels diferents textos, amb la intenció de crear «un magma» de veus, segons una formulació de Rebassa, la veu cantant, si se’m permet, de la posada en escena. Un encert, aquest fer de moltes veus una sola veu multicèfala, poliglota. Perquè què és una festa, sinó això? (En sintonia amb aquesta idea, per cert, Llavina també ha recitat de memòria el poema «Afaitat», amb un grau tan nul d’afectació que els versos semblaven seus. I no ho eren?)

Però les sorpreses no s’han acabat. Vet aquí que de sota un mantell negre l’ara esdevingut prestidigitador Llavina treu una pila de llibres, Homenatge a Francesc Parcerisas, editat a posta per a la diada, amb una exquisidesa i una professionalitat que no fan dubtar de la intervenció de qui volgudament n’ha quedat a l’ombra, l’editora i historiadora de l’edició Mireia Sopena.

El volumet recull les paraules de molts dels presents, que fullegen l’edició amb una copa a la mà (ara sí): els poetes Antoni Clapés, Vicenç Llorca, Jaume Pont, Susanna Rafart, Marcel Riera, Àlex Susanna, els mateixos Rebassa i Llavina; els companys de la UAB Dolors Udina, Montserrat Bacardí, Joan Sellent…

La vetllada ha estat intensa, a fora el dia curt ja negreja, els convidats comencen a desfilar. Abans d’adormir-me, llegeixo aquest poema:

Ara que dorms
que el temps et sigui
com l’aigua mansa
entre les pedres.
Que llepis la molsa
antiga de les ribes,
que no t’espanti el llamp.
Dreça’t, com un déu petit
que guarda els camps,
ens beneeix en la fortuna
i ens empara en la dissort.
I, si encara dorms,
que la teva mà retingui
el goig de la nit
i me’n faci penyora:
d’una llum que ens donaria
somnis sencers de vida.