Lletres i capelletes

25.04.2013

Molt oportunament, Damià BarderaCarles Camps Mundó, companys de Núvol —i, tanmateix, amics (si se’m permet fer meu el criteri d’afinitat del segon d’ells)— recobren el tema de les capelletes, encetat l’any passat per en Joan Josep Isern.

No sé pas si té res a veure amb l’airada reacció de la Pilar Rahola contra el Gremi d’Editors, que havia gosat considerar-la una autora mediàtica —com se’ls podia passar pel magí que algú li pugui publicar la novel·la per aparèixer a la televisió, i no pas per la seva (incontrovertible) qualitat?—, però no he pogut evitar relacionar-ho. Deu ésser perquè el meu esperit també està posseït per la “imbecil·litat” (Rahola dixit) dels que no combreguen amb la seva raó inerrable…

Res defineix més encertadament la síndrome de la capelleta —que converteix les nostres lletres en un jardí hermètic, inexpugnable, endogàmic, incapaç de reproduir-se en condicions, i encara menys de recrear-se o evolucionar— que aquella frase que assegura que “Qui té un amic, té un tresor”. En lloc de cloure’s en un mateix, aïllar-se de tot i de tothom, a la manera rilkeana —“Els llibres són buits, […] la sang és el que compta”—, a casa nostra el que cal als creadors i creadores literaris és tenir els amics allí on correspon.

I allí on correspon és a l’ombra del poder; a l’ombra, lluminosa i enlluernadora, d’aquells que atorguen les subvencions i els ajuts culturals. «Amb les coses de menjar no s’hi juga!». Només cal donar un cop d’ull a les concessions d’aquesta mena dels darrers deu anys per comprovar que les administracions públiques sempre reguen els mateixos (agraïts i fidels) camps: els noms dels beneficiaris dels diners de tots es repeteixen, una i altra vegada, sense cap marge per a la sorpresa.

(Noms, diguem-ho entre parèntesi, que, curiosament, també acostumen a repartir-se, amb una regularitat envejable, la major part dels premis literaris de casa nostra.)

Apostar per gent nova, que no tan sols pretén escriure alguna cosa diferent —i, sobretot, d’una manera diferent? Donar suport a allò que ha anat congriant dins seu en llargs anys de silenci i solitud? A allò que aquella persona, i només aquella persona podrà escriure? A allò que sobtarà i incomodarà d’entrada però que, potser, quedarà per sempre? «Lliureu-nos, senyor Conseller, d’aquest mal!»

Els capellanets de la cultura —més aviat cultureta— catalana ja es preocuparan prou d’evitar que cap arrauxat amb ínfules artístiques posi en perill l’estabilitat messiànica del seu regne de taifes.

Al cap i a la fi, no ens enganyem, el manteniment de les capelletes no és més que una simple qüestió d’ordre: apostar per una literatura (i un art) de qualitat, cuinada i macerada a foc lent, exigent i incentivadora, no tan sols suposaria un risc cultural inassumible sinó un de social mil vegades més perillós: i si, tot d’una, una part important de la ciutadania sentís la funesta temptació de (començar a) pensar (de veritat)?

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Pensar amb llibertat mental és una utopia, però no hem de renunciar a esperar-ho. Quant a capelletes… la cosa més que trista i lamentable és fruit d’un pensament pobríssim, i ja hem tornat al principi!
    Enhorabona per l’article.

  2. Retroenllaç: El caníbal nou de trinca | Escafarlata