Sobre la llibertat

23.08.2018

Un feliç del 1789, per fi, va ser lliure. I no s’ho esperava pas: de fet, se’n va adonar mentre caminava lentament vés a saber on. Exactament a les deu menys cinc minuts va decidir saltar-se una classe d’universitat per raons que ara no vénen al cas – alguna vegada havia dit que no ho sabia ni ell, però que era “allò que ho senties, i ja està”-; la qüestió és que de sobte va fer mitja volta quan ja arribava al passadís, i en aquell punt va trencar la seva rutina que feia dues hores que seguia a la perfecció. No sabia ni on aniria ni què faria, però anava avançant cap a la direcció contrària de la classe, i feia les passes amb la mateixa decisió i incertesa que si ara us digués que féssiu el que volguéssiu amb les mans i potser picaríeu, o les encaixaríeu, o potser us les posaríeu al cap. Aquesta sensació d’haver de decidir perquè el temps corre, i has de fer alguna cosa, i ja està feta. Total, que caminava sense saber on i per dins l’única cosa que sabia del cert era ben vulgar: tenia gana.

Seguint aquest instint se li van obrir un munt de possibilitats al davant: podia anar caminant fins a l’altra banda, on hi havia una forneria que li agradava molt. Si no també podia comprar galetes a la botiga del costat pel camí. També podia anar a una cafeteria prop d’on vivia i així seria més fàcil. I mentre la seva ment semblava que estigués completament ocupada amb aquest dilema, de sobte el pensament es va interrompre quan va adonar-se’n de la importància d’aquell moment: d’una banda, era memorable, perquè era la primera vegada que se saltava una classe sense cap motiu justificable -no sabia ni que era per intentar ser lliure, ja veus-. I per altra, va veure que tenia 3 hores amb les quals quan s’havia llevat no comptava i que podia fer-ne el que volgués. I és allò típic que es diu, que trobes quan no busques, i va ser així com, enmig d’aquelles sensacions i intentant resoldre el seu dilema, va tenir la impressió d’haver trobat la llibertat. Tampoc podríem dir que l’havia buscat desesperadament, però sí que és allò que es diu i es vol perquè tothom ho diu i tothom ho vol, i ara que la tenia allà estava fent una cosa tan extraordinària com pensar què menjaria. De totes maneres, més endavant la historiografia ha interpretat que si tenia gana i va decidir anar a menjar, no era lliure del tot, sinó esclau de la seva pròpia voluntat, però en aquella època van considerar que podent triar entre un forn i unes galetes ja eren lliures. No cal dir, que de fet, creien en la llibertat i tot.

De moment, però, encara no s’havia decidit, i tantes opcions el van fer desesperar, i nerviós va mirar el cel impotent i va ser aleshores quan, tot i pensar que res li podia anar més malament, el seu peu va trepitjar una femta de gos. “Merda!”

Com que tota la situació en general havia estat tan inesperada, no havia tingut temps ni de plantejar-se si saltant-se la classe en realitat estava jugant amb el destí. En qualsevol cas, el que va acabar fent al final després de trepitjar la femta no se sap ben bé, perquè sempre acabava d’explicar la història en aquest punt, i dient que de tot plegat, en va extreure 3 conclusions: que “tant que busquem i parlem de la llibertat, una vegada la tinguéssim a les mans, no sabríem què fer-ne”, assegurava. Que de “ganes de llibertat” no en tenia més, “ara que de gana…” i que “amb llibertat i tot, al món hi ha merda igual”. I fins aquí la lliçó d’avui. La setmana que ve parlarem de quan la gent encara la creia en la possibilitat que la justícia tingués a veure en ser just. Qui té gana?

Etiquetes: