Sobre “espatllar-se”

11.02.2015

La nova cara d’Uma Thurman continua aixecant polseguera. L’escriptora Bel Olid ha publicat al seu bloc aquesta encertada reflexió on va més enllà de l’operació de la musa de Quentin Tarantino i arriba a preguntar-se si “el probema és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho”.

Uma Thurman

Uma Thurman

Si a hores d’ara no sabeu que Uma Thurman s’ha operat és perquè no teniu accés a internet i, en aquest cas, és altament improbable que estigueu llegint això, de manera que donaré per fet que heu vist les fotos, heu llegit els comentaris que se’n foten, us heu horroritzat del fet que “una dona tan maca” “s’hagi fet això a la cara”.

Deixarem de banda si és cert que l’operació és tan radical com sembla o no (podeu llegir-ho aquí), perquè és irrellevant. El cas és que una dona que viu de la seva imatge comença a notar que ja no sembla que tingui menys de trenta anys i decideix fer servir la cirurgia.

Podria arribar a semblar-me natural criticar Uma Thurman (o Nicole Kidman, o Renée Zellweger) per ser estúpides i desfigurar-se, si no fos pel petit detall que vivim en la societat en què vivim. I aquesta societat ens inunda amb el missatge que les dones només som a l’esfera pública per la nostra aparença. Mentre siguem joves i mones, cap problema. I si no som joves i mones, tranquil·les: ens venen dietes màgiques, gimnasos xiripitiflàutics, cremetes futuristes. Amb una mica d’esforç i molts diners podem arribar a semblar joves i mones. I si les cremetes i les dietes no funcionen, els nostres amics el cirurgians ens “arreglaran”.

Quan ahir comentava a Twitter que les dones no tenim escapatòria possible a la crítica social, perquè així que envellim se’ns critiquen les arrugues, i si ens operem se’ns critica per no semblar “naturals”, hi va haver qui es va entestar a afirmar que la pressió sobre el cos és igual per a homes i dones. Aquesta afirmació em sembla molt poc en contacte amb la realitat.

Amb això no vull dir que els homes no pateixin cap pressió, només vull dir que no hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, a la publicitat o al cine. Els presentadors dels telenotícies o els homes del temps en serien un bon exemple. Algú recorda una dona del temps que no sembli model de passarel·la? Segurament sí us ve al cap més d’un home del temps grassonet o no especialment atractiu. I ens és igual, perquè la seva feina és predir el temps, no alegrar-nos la vista. Oi?

La pressió es tradueix en una distribució anormal (és a dir, no representativa de la demografia) dels clients de la cirurgia estètica, que a l’Estat Espanyol és del 88% de dones i el 12% d’homes (no he trobat dades sobre la proporció de persones en transició entre gèneres).

La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la cintura prou estreta ni els pits prou grossos.

Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim problemes amb el menjar o ens operem. N’hi ha que compten amb una xarxa de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de voler ser com se’ls demana que siguin?

I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?

Bona gent, ja n’hi ha prou. Les vostres bromes sobre Uma Thurman maten. O, com a mínim, fan més infeliç molta gent. De fet, us fan més infeliços a vosaltres també, quan us mireu al mirall i no hi trobeu l’Uma Thurman o el George Clooney de fa vint anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

35 Comentaris
  1. A mi em sembla que no és ben bé això. Quan em miro al mirall no hi trobo ni l’Uma de fa vint anys ni l’Uma de fa una setmana. L’important és no trobar-hi algú – a mi, en aquest cas – capaç de perdre la xaveta i fer-se una operació que la faci semblar qui no és. Penso que les burles només han estat una manera d’expressar la perplexitat que ens ha produit la notícia. Al capdavall és la seva cara i hi ha temes molt més importants pels quals plorar.

  2. Ostres, pobra Uma Thurman; segons les paraules d’aquest article sembla que, a més de cagar-la operant-se, ara també és idiota. I és idiota perquè, amb els seus 40 i pico d’anys d’experiència de la vida i una fortuna que ni m’imagino, la pobra és incapaç de superar la pressió social sobre els canons de bellesa física “de la societat” i s’ha vist obligada a operar-se, ai coi.
    No sóc dona i, així i tot, m’ofèn com us tracteu a vosaltres mateixes tan sovint. De les teves paraules es desprèn que les dones sóu estúpides i no teniu caràcter, ni personalitat; que sóu com les ovelles, meselles, i només aneu a remolc del que suposadament imposa la societat. Fas molt mal al teu gènere precisament perquè el tractes com a gènere (un error més que clavat en tots plegats). i no com a un ésser lliure i capaç.
    Jo, com que la considero intel·ligent i lliure, la penso criticar per haver escollit no voler envellir d’una manera natural, com faig amb qualsevol home que fa el mateix. I m’hi cebaré tan com calgui, només faltaria, que és un personatge públic que precisament es dedica a vendre’ns la seva imatge per fer peles. I ho fa conscientment, no la insultis (i revisa les teves premises sobre feminisme i masclisme, que són d’un tòpic que espanta la terra).

    • Ostres… m’he registrat només per poder aplaudir el teu comentari, Eduard. De fet no en trauria, ni gairebé cal que n’afegeixi cap mot. Ole tu!

    • Eduard, chapeau !!! Anava llegint la crítica i m’he sentit malament com a dona, i tinc 70 anys !!! No es pot ser més papista que el papa, caram. Les dones que viuen del seu físic em fan patir, mai estaran satisfetes, mai es veuran prou joves…però hi ha homes també molt mesells, una expressió que no tothom entendrà però com tu dius, com les ovelles, clavant cops de cap per anar no saben on. T’agraeixo molt que no facis distincions entre sexes, sempre he pensat que és una bestiesa. Salut //*//

  3. I jo em pregunto… I si la tal Uma o la Pepeta, han decidit que no volen veure’s com la veïna que ja sembla una padrina? I si quan es miren al mirall ja no s’agraden a elles mateixes? No et vesteixes cada dia diferent? I perquè no la cara? Si a elles els agrada qui es ningú per opinar? he vist gent ben lletja que es pensen que son l’hòstia, i també a l inrevès .

  4. Si bé és cert que la pressió social que reben les dones en relació a la bellesa física és molt més forta que la dels hòmens, no em sembla apropiat justificar les aberracions que propaga la cirurgia estètica (amb final feliç o sense). Una cosa és la pressió mediàtica i l’altra, molt diferent, és l’actitud que pren cada dona i, en general, cadascú de nosaltres. Per esta regla tan simple, qualsevol home podria justificar estúpidament l’adopció d’una actitud de macarra, perquè segons les convencions socials (manifestades, o no, en veu alta) los macarres molen més i sempre s’emporten la xica al llit -cal dir que, en això, los hòmens també estem sotmesos a una forta pressió social?

    Com ha assenyalat Marta Ribaudí, les burles tan sols constaten la perplexitat de la notícia, una perplexitat que colpix qualsevol individu amb dos dits de front i capaç d’intuir vagament que sotmetre el cos a una mutilació per pura estètica significa que fracassem a l’hora d’acceptar-nos davant de l’espill i que fracassem quan no entenem que el temps passa de la mateixa manera per a tots.

    Lo nostre cos és només nostre: ningú ha de decidir per nosaltres. I podem entendre els motius pels quals Uma Thurman, o Michael Jackson, es van operar; de la mateixa manera, ens en podem riure o manifestar la nostra perplexitat. Això també és llibertat d’expressió.

  5. Molt bon article què, segons crec , parla de la violència estructural transformada en aquest cas en pressió estètica cap a les dones. Algú dirà, els homes també rebem pressió! Sí, però ni de bon tros, i malgrat jo he sigut el primer a dir: “Ai, Uma, filleta meva, què t’has fet?” Cal fer un exercici, com be ha fet l’autora de l’article, i anar una mica més lluny del simple judici a primera vista, cal endinsar-nos fins trobar l’arrel de la qüestió: Perquè Zellweger i Thurman s’han destrossat la cara? La resposta és clara: Perquè les ha operat un/a destraler/a, però el que és important és: I perquè s’han operat? Aquesta és la qüestió, això posa en evidencia que que som una societat esclava de la estètica, i el pitjor amb uns canons de bellesa no solament imposats sinó que exclouen per comptes d’incloure.

  6. La pressio social potser la que vulguis però cadascú té la responsabilitat de triar si vol ke això l’afecti o no. I sincerament, això que la gent de suposat “éxit” a la vida es mutili la cara, només ens mostra que el vertader éxit es tenir una bona autoestima que t’ajudi a acceptar-te com ets i a envellir amb dignitat. A mi em van pena aquestes dones, perke demostren un cero en inteligencia emocional i personalitat, ke es lo ke fa ke una persona sigui realment guapa per dintre. Potser per això s’operen, perke es miren al mirall i no brillen. jo més ke cirurgia, les enviaria al psiquiatra. i de pas també podriem enviar-hi la Societat aquesta on vivient, ke cada dia es més malalta mental.

  7. Fa temps que vaig sentir la Júlia Otero fent una reflexió sobre la exigència a la que estaven sotmeses les dones que treballen a la televisió. Ara m’agradaria saber exactament què va dir,però és queixava de que a les dones els exigien complir certes pautes pel que fa a la seva imatge i als homes no.

  8. Estic a punt de fer 64 anys. Es veuen, aquests anys, damunt la cara de quan en tenia 25. Ni s’hi pot fer res, ni s’ha de fer res, al meu entendre. Això sí: un, una, ha de presentar-se als altres amb aspecte curós de la mateixa manera que ens posem un vestit net, ens dutxem, ens pentinem, i ens posem unes arracades si això ens agrada. Res més. L’amor, l’amistat, l’admiració, i tot allò que es persegueix obtenir dels altres amb un aspecte ‘maquillat’ ha de venir de com som, permeteu-me el tòpic. I això val per a dones, homes, infants (parlo per la nena model que dies enrere també va omplir pàgines de diari). El feminisme, i altres formes d’humanisme, és clar, fa anys que lluiten perquè el respecte a la persona (no a la seva imatge) sigui una realitat. Però el pes de la societat és tan plom que no deixa aixecar cap només a aquells i aquelles que poden estar-se -i no és fàcil- dels cants de sirena ambients. Com bé es diu en l’article la pressió és monumental (sobretot pel que fa a les dones). Però hem de poder resistir-la, i com més gent hi hagi resistint-la, més aviat es podrà sortir d’aquest pes, d’altra banda inútil per a la vida. No sé què en penseu, però em sembla que les mares i els pares hi podem fer bastant, en la imatge que els fills i filles tinguin de si mateixos.

    • Tota la raó, Teresa, com també la dono a altres comentaris del mateix punt de vista. L’article em sembla més una crítica victimista que no pas constructiva.

  9. Home, no. La cosa no va per aquí. El que critiquem és que una tia que era molt bonica i atractiva al natural, i a l’edat que tingui, s’hagi fotut merda artificial a la jeta i a sobre se l’hagi desgraciat…

    Ella era una d’aquelles persones que hauria estat guapa, sense operacions, amb 20, 30 o 60 anys.

    Ara…És una operada deforme més.

    • Lluís, penso com tu, hauria estat guapa a qualsevol edat perquè era guapa, ara només és…deforme. Una pena.

    • Finalment la Uma Thurman es una actriu excepcinal que ha sabut fer que es parles d’ella simplement amb una bona operacio de MAQUILLATGE. Ha passat la ma per la cara a tota la parroquia interessada en futeses. Ha sabut treure bon profit del show d’una actriu operada (aquesta si) que no esta al seu nivelll (Rene Z.. Bridget Jones) i fer que tothom s’excites comparant-les per un canvi d’imatge.
      Ara mes o menys tots sabem que es “The Slap”.
      Felicitacions a l’equip de comunicacio de la pelicula.

  10. En l’article de la Montse Barderi vaig deixar aquest comentari, també vàlid per aquest esplèndid article de la Bel Olid:
    “Recomano dues pel·lícules que parlen molt seriosament del tema. L’obra mestra “Opening night”, de John Cassavetes i “Buscando a Debra Winger”, de Patricia Arquette. Si ja és dur, per a una dona qualsevol, fer-se gran en un món que només sembla premiar l’estètica, la sexualitat i la joventut, ho és encara més per a qui es dedica a un art eminentment “visual”, com el cinema. Costa molt deixar de ser l’objecte del desig i passar a ser mare, tieta o àvia de la joveneta de torn. D’això és del que s’aprofiten els “metges” que es dediquen al gran negoci de les operacions d’estètica.
    Tanmateix, el gran problema que tenen les actrius que es fan grans, avui dia, només és un. I es diu “Meryl Streep”. La “Messi” del cinema i de les poques, poquíssimes, actrius que no s’ha fet absolutament res.”

  11. Crec que esteu oblidant un altre factor important: la societat americana. Cada lloc és un món i allà, i més entre la gent de l’espectacle, és un fet normalíssim operar-se de tot. L’última moda entre els mortals era operar-se per assemblar-se a l’actor o actriu adorat. I els metges també ho fan. Poter és això el que ha fet la Uma, cansada de veure cada dia la mateixa cara al mirall. O potser no. És molt difícil jutjar un altre sense estar en el seu món i en la seva pell. (I que consti que jo crec en l’envelliment natural)

  12. “El bilingüisme mata”, “Les vostres bromes sobre Uma Thurman maten”… Això que dimontri és? Una última moda, potser, que consistix a titllar allò que no ens agrada com a element homicida?

    Com a mínim una exageració. Però no és estrany: som una terra d´exagerats… i a voltes, inclús, temeraris.

  13. Eduard et felicito, estic totalment d’acord amb tu. Em sap greu veure articles on es fa una lectura tant poc intel·ligent sobre les dones. Per sort conec moltes persones que saben envellir amb dignitat i una gran bellesa tant exterior com interior. Uma Thurman es lliure de fer el que cregui mes convenient amb el seu cos i jo soc molt lliure de dir que no m’agrada el resultat d’aquest experiment. Per mi a perdut la seva bellesa natural i tindre de habituar-me a la nova cara, la nova mirada. En fi, no es Uma Thurman.

    • Joan, només era un mal maquillatge. Acaba de sortir el vídeo on ho explica i està igual d’Uma que abans. 🙂

  14. Tens el tema una mica desenfocat, Bel. Les noies i dones no volen estar/ser guapes per cap pressió social sinó per autopressió. Les noies i dones si volen lligar lliguen, perquè els homes van més cremats que un misto i no cal ser guapa per emportar-te al llit l’home que vulguis.

    • M’estranya que ningú més hagi tret el tema. Parlem d’una pressió “imposada”, però imposada per qui? Massa sovint són les mateixes dones que critiquen altres dones o s’autocritiquen.

  15. Hola,
    Bonic article, escrit amb sentiment, sobre un drama que fa infeliç i que pot acabar matant.
    Francesc

  16. Jo diria que juguem dos campionats diferents, per un cantó hi ha els artistes de la farandola: actors, cantants, folklòriques, i gent diversa: maniquins, presentadors…., pels quals la fatxa és una eina de treball, i per un altre la resta de mortals qui juguem una lliga d’estar per casa. El problema és voler-los barrejar, sense un cordó sanitari que els separi.

    Els primers, sobretot els artistes, pateixen un grau de narcisisme molt més pujat que les altres persones, d’un ego inflat que els ajuda a representar personatges damunt d’escenaris i platós. Això ho porta la mateixa bèstia. Per tant, jo no els faria gaire cas, si no volem acabar assumint les seves excentricitats, però sense el seu talent artístic i pel qual acabem perdonant-los-les. Encara que, vulguis o no, potser se’ns fa inevitable, d’una manera inconscient, empeltar-nos-en, baldament sigui per batejar la canalla amb noms estrafolaris: Kevin, Jènifer, copiar pentinats i vestits, tendències, posats, tatuatges, expressions ….

    Ens ho hauríem de prendre com a un entreteniment de conversa de bar, sense la transcendència que de vegades hi donem. Penso que, fora dels escenaris, no se’ls ha de seguir gaire la veta. Les pel•lícules, cançons i obres teatrals m’agraden o no, però, llevat de casos excepcionals, el que opinin o deixin d’opinar, de fer i de desfer, d’operar-se o no, em deixa bastant indiferent. Per cert, hauríem de recordar el precedent d’aquell actor, Mickey Rourke, a qui, tot i ser mascle, li van fer també una cara nova que semblava un ecce homo.

  17. Em sembla que la pressió que senten moltes dones ve de les mateixes dones, fins més que dels homes. Elles s’avaluen, es critiquen, s’observen molt més entre elles. Es fixen en detalls que als homes sovint ens passen inadvertits. Moltes dones volen estar joves i primes no per agradar més als homes, sinó a altres dones, a la crítica de les altres dones, a aquest ull escrutador de les altres dones. És per això que aquest discurs feminista que vol carregar el mort a la “societat masclista” , en bona part s’equivoca d’objectiu.

  18. A l’última versió cinematogràfica de Jane Eyre hi surt un Rochester que no té res a veure, físicament, amb el del llibre. Ho fa bé, però. Per cert, que és el mateix actor protagonista de Shame. ¿M’agradaria la pel·lícula Shame si l’actor fos baix, gras i amb papada? Potser seria un personatge del tot insuportable, del tot repugnant, i la pel·lícula no hauria obtingut cap èxit.
    Ningú és pur entre els purs, aquests no existeixen. Ni entre nosaltres.

  19. És molt interessant com es critica als que critiquen fent servir una postura ideològica (pressió de la societat, bla bla bla), cosa que justifica la crítica de la crítica. I si deixeu la demagògia i baixeu una mica els fums? Som molts que no volem una societat on els drets a opinar els reparteixen els bons.

  20. A hores d’ara ja s’ha sabut que va ser una pèssima decisió de maquillatge i que l’Uma Thurman continua tenint, malgrat alguns retocs, la cara de sempre. Això no canvia la meva opinió ni el que anava a comentar: que cadascú faci el que vulgui, jo sóc defensor d’acceptar l’envelliment natural tal com ve i si de cas cuidar-se en el sentit de no deixar-se, però no li diré a ningú el que ha de fer o no fer. Ara bé, si la cara d’aquesta senyora fos definitivament la que va mostrar l’altre dia hauria comès un gravíssim error, perquè allò no era una cirurgia estètica rejovenidora, no, era un canvi de cara total. I això sí que no.

    Dit això, coincideixo amb els comentaris que la pressió social envers les dones a l’hora de passar per la sala d’operacions potser l’hauríem de començar a combatre entre tots, dones incloses. No es depilaria ni es bronzejaria ningú si no s’hagués posat mai de moda, però no són coses naturals.

  21. El que faci la Uma Thurman o qualsevol altre amb el seu físic no és assumpte meu ni de ningú. No penso entrar en judicis.