Més sobre els Shakespeares blaus i altres anècdotes saboroses

6.03.2019

Escric aquest article principalment per agrair a Enric Gomà els amables comentaris que va fer al Núvol del 24 de febrer sobre els shakespeares blaus de l’Editorial Vicens. Efectivament, són traduccions que he revisat a fons. Alguns títols fins i tot presenten un text que té molt poc a veure amb el de les primeres edicions, com per exemple, Afanys d’amor perduts, que, a més a més del canvi de títol, és una traducció totalment nova.

William Shakespeare

William Shakespeare

Aprofito, doncs, l’avinentesa per explicar el perquè d’aquestes segones versions i afegir algunes anècdotes que jo crec que tinc el deure de fer saber. La primera edició catalana de tot el corpus dramàtic de William Shakespeare va néixer d’un encàrrec d’Alfons Quintà, a qui dec el treball més fascinant de la meva vida. I és important que se sàpiga com i quan me’l va proposar i en quines condicions. Quintà era un personatge molt estrany. Recordem que, després d’assassinar la seva dona, es va suïcidar, i que a TV-3 tenia no pocs treballadors terroritzats, com a conseqüència del seu caràcter extremadament difícil.

D’altra banda, va ser Quintà el periodista que havia escrit una sèrie d’articles a la premsa que relacionaven Jordi Pujol amb el brut afer de Banca Catalana, i, tot i així, Pujol, el polític més astut de la nostra història, el va nomenar director general de la televisió pública de Catalunya, suposo que amb l’objectiu de tapar-li la boca sobre el tema. I va ser, doncs, Quintà qui va comprar en exclusiva a tot Espanya el dret d’emetre The BBC Television Shakespeare. El fet que em proposés a mi la traducció d’aquesta sèrie potser es pot explicar per dues raons. Primera, perquè volia tenir ell els drets, com explicaré més avall; i segona perquè ell, com a periodista, em va fer una entrevista a Radio Barcelona per parlat sobre el Diccionari Anglès-Català/Català-Anglès, del qual jo era l’autor principal, i potser li vaig caure bé. La sèrie, diguem-ho de passada, era molt desigual, i la culpa va ser de Margaret Thatcher, que odiava tant el teatre que va retallar substancialment el pressupost de la BBC.

El més estrany del contracte que Quintà em va obligar a firmar, com he apuntat més amunt, era que jo havia de vendre els meus drets d’autor a TV-3 i, per tant, havia de renunciar a qualsevol percentatge que pogués generar la meva traducció. L’Editorial Vicens, per tant, estava obligada a pagar el percentatge a TV-3. Es tractava d’un contracte notarial i, per tal que quedi clar que dic la veritat, el nom del notari, davant del qual jo vaig firmar el contracte, és Juan José López Burniol, el qual durant la reunió, em va estar mirant d’una manera bastant compassiva. Quintà, doncs, es va quedar amb els drets d’autor.

L’altra condició del ferri contracte que vaig haver de firmar era que jo havia de lliurar a TV-3 dos actes per mes. Condició realment inhumana que m’obligava moltes vegades a treballar fins a les tres o les quatre de la matinada. Jo vaig acceptar aquestes condicions perquè durant els tres anys i escaig que vaig viure a Nottingham, vaig tenir la sort de veure pràcticament totes les obres de Shakespeare, les quals es van representar al Nottingham Playhouse, en una mena de preview, perquè després s’estrenaven al West End de Londres. I la veritat és que Shakespeare m’havia seduït tant que, davant de la meravella de traduir-lo al català, hauria firmat el contracte fins i tot pagant un tant cada mes. També cal que digui que el meu model de traducció van ser els dos actes de Coriolà de Gabriel Ferraté, que va publicar el seu germà Joan a Papers, cartes, paraules.

Alfons Quintà al telèfon

La sèrie es va estrenar amb Romeo i Julieta, la nit de Sant Jordi de l’any 1984. TV-3 va anunciar l’estrena amb la presentació de Xavier Fàbregues, crític teatral, que tenia a les mans i mostrava obertament a la càmera, no pas l’exemplar de la meva traducció, sinó un exemplar de la traducció de Sagarra. Explico això, perquè és un de molts indicis que em va fer veure que el fet que jo traduís el corpus dramàtic de Shakespeare va alçar no poques animadversions i enveges, algunes de les quals ja explicava Enric Gomà, quan deia el següent: “Vaig sentir-ne comentaris crítics, per part d’actors, directors, i també altres traductors i erudits, que asseguraven que costaven de dir, que teatralment, damunt dels escenaris, no acabaven de rutllar”. El cas és que ningú de tota aquesta gent que feia aquestes crítiques no va posar mai per escrit res de res sobre quines eren les coses que no acabaven de rutllar. M’imagino que darrere d’aquests comentaris hi havia algú que no li interessava que les meves traduccions anessin als escenaris, i, per evitar-ho va aconseguir escampar el que Gomà esmenta. De totes maneres, també he de dir que totes les que se m’han representat han funcionat prou bé, i fins i tot alguns actors m’han dit que les meves traduccions eren més fàcils de memoritzar. Repeteixo: no es va escriure mai ni una sola línia, ni en diaris, ni en revistes ni en llibres que demostressin amb exemples el que no acabava de rutllar en les meves primeres edicions.

Ara bé, el fet que jo m’hagi decidit a retraduir tot el teatre de Shakespeare indica que jo vaig ser el primer de no estar content amb el resultat de les primeres edicions, com a conseqüència del ritme brutal a què vaig estar sotmès i, pel que fa a la publicació, el corrector a qui l’Editorial Vicens va encarregar la correcció no tan sols no corregia les errates (n’hi havia de molt òbvies; recordo que en una obra la paraula “assassins” va aparèixer amb sis esses!), sinó que a més a més me n’hi afegia. A La tempesta, per exemple, hi havia un dodecasíl·lab que deia “Elfs dels turons, dels rierols i de les valls”, i, com que ell no devia saber què volia dir “elfs” en va treure l’efa!!! Les primeres edicions, doncs, van sortir bastant brutes. D’altra banda, amb el ritme que se m’havia imposat, jo no tenia temps de revisar les últimes compaginades. Afortunadament, ara, l’edició blava té dues persones molt competents amb la seva feina: el director, Paco Antón, i el corrector, Ramon Masnou. Els dos estan fent un treball admirable en les edicions blaves.

Diré, de passada, per reblar el fet de l’animadversió i l’enveja que va causar la meva feina, que Benet i Jornet va escriure a El País que jo havia cobrat del TNC una milionada per donar a Josep Maria Flotats el dret en exclusiva de representar les meves traduccions. Que això és una mentida indecent, ho corrobora el fet que jo en aquella època tenia els drets venuts a TV-3 i, d’altra banda, Josep Maria Flotats no va representar mai cap obra de Shakespeare al TNC, entre altres raons perquè el duo Pujol-Pujals el va foragitar molt aviat de la direcció del teatre.

En aquest punt, m’agradaria explicar que jo, quan traduïa per primera vegada Shakespeare, tenia al meu davant quatre edicions angleses (Arden, Penguin, Cambridge i Signet Classics: cada una amb notes explicatives diferents que m’ajudaven a entendre els passatges que resulten difícils fins i tot per als anglesos d’avui dia); tenia, a més a més, la traducció italiana d’Einaudi, la francesa de Gallimard, la castellana de Planeta, així com també la de Sagarra. Va ser per això que vaig veure clarament que Sagarra traduïa sovint a partir de les traduccions de Gallimard, cosa que li donava estructures sintàctiques d’una llengua més acostada a la nostra. La feina que va fer era bona en els registres més populars, però a vegades no tan bona en els registres més elevats. Això no vol dir que en les seves traduccions Lady Macbeth parli com “el fuster de casa”, per repetir l’exemple de Gomà.

Però ja que parlem de Macbeth, em permetré posar un exemple que crec haver explicat alguna vegada. A la rèplica antològica de Macbeth, que té lloc quan li comuniquen que ha mort la seva dona, hi ha un fragment que explica com ell veu la vida en aquest moment tràgic i diu el següent: Life’s but a walking shadow, a poor player / that struts and frets his hour upon the stage / and then is heard no more. I això literalment vol dir: La vida no és sinó un ombra que camina, un pobre actor que actua enrigidit i consumeix el temps que està dalt de l’escenari, i després ja no se’l sent més. Mirem primer la traducció de Maurice Maeterlinck, a Gallimard: La vie n’est qu’un ombre qui passe, un pauvre histrion qui se pavane et s’échauffe une heure sur la scène et puis qu’on n’entend plus. El que és difícil d’entendre és per quina causa aquest pobre actor “s’escalfa només una hora a dalt de l’escenari”. És obvi que Shakespeare no podia escriure aquesta barbaritat. Per començar to strut no significa se pavaner, “fatxendejar”, sinó “actuar enrigidit”, com si l’actor s’hagués empassat un pal. I, després, to fret funciona com a verb transitiu amb his hour com a complement directe. I vol dir “consumir, gastar” i his hour és una sinècdoque per denotar “el seu temps”, és a dir “el temps que li toca d’estar en escena”. Alguns traductors han traduït el verb com si fos intransitiu i aleshores el sentit és “frisar” (mentre està en escena). Però aquesta solució tampoc és del tot fidel al sentit de l’original.

Salvador Oliva @ Ester Roig

La de Sagarra diu així: La vida és sols una ombra passatgera / un trist comediant que gasta fums / i s’escalfa damunt de l’escenari / una hora. És obvi que la traducció està feta mirant només la versió francesa. Ho testimonien “passatgera”, “gasta fums” i “s’escalfa una hora”. Ara bé em guardaré bé de criticar Sagarra per haver traduït del francès. A qui s’ha de criticar és a l’irresponsable que el va obligar a traduir una obra per mes.

I per acabar, una altra informació saborosa, de la qual no en tinc experiència directa, sinó que em va arribar del mateix Quintà: quan el director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va saber que a mi se m’havia encarregat la traducció de tota l’obra dramàtica de Shakespeare, va cridar Alfons Quintà per obligar-lo a anul·lar el meu contracte. En aquell temps el director era Joan Granados, el qual volia que les trenta-sis obres es repartissin entre trenta sis traductors diferents, perquè, segons la mentalitat convergent, el que s’ha de fer sempre és repartir xavalla. Si Granados s’hagués sortit amb la seva, haurien sortit trenta sis maneres diferents de traduir Shakespeare, destruint la unitat de la traducció i amb qualitats necessàriament desiguals, cosa que a Granados li importava ben poc, naturalment. (Algun dia s’haurà d’explicar bé d’on ve la insipiència dels convergents, que només es pot atribuir al seu desmesurat interès pels negocis, i sembla ser que com més bruts millor). Per fortuna, doncs, Alfons Quintà ja devia intuir la beneiteria de Granados i calculo que és també per això que em va fer un contracte notarial consistent en la venda dels drets, que era l’única manera d’impossibilitar-ne l’anul·lació. Podria explicar moltes més anècdotes anàlogues, igualment saboroses, sobre la relació entre TV-3 i jo, però ja m’he allargat massa, i tampoc es tracta de fer-me pesat.

Res més, doncs, llevat de tornar a agrair a Enric Gomà, que hagi estat el primer a dir que les edicions blaves són molt millors que les primeres edicions. I no cal dir que també li agraeixo (i comparteixo del tot) la seva passió per Shakespeare, perquè la seva obra és el millor bàlsam per totes les males jugades que ara i adés ens pot gastar la vida. He passat, de moment, més de quaranta anys de la meva existència al costat de William Shakespeare. No em puc queixar ni puc pas demanar res millor. I segur que romandré al seu costat fins que em mori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs, aprofito per donar les gràcies al senyor Salvador Oliva per aquests traduccions. I també al senyor Gomà per fer-nos a saber que les edicions blaves són molt bones. Jo només n’he llegit una: Romeo i Julieta. Ja que les tres tragèdies editades per Edicions Destino: Hamlet, El Rei Lear i Macbeth, essent del 2003, deuen correspondre a la traducció primera, però no ho sé del cert. “Algú ho havia de dir”, i, deixant de banda les opinions polítiques, és de justícia que al senyor Oliva se li reconegui la bona feina. Penso que la llengua i la cultura del nostre país n’està en deute. Faré cas al senyor Gomà i a partir d’ara m’hi posaré. M’he n’heu fet venir ganes.