Sobre els hipocorístics i altres escurçaments

4.12.2015

Llegeixo l’article La Rat, en Vador i els hipocorístics d’en Jordi Badia. No es pot negar que l’escurçament tradicional dels noms de persona en català és eliminant-ne la part inicial (Meritxell > Txell i Antoni > Toni). Així ho han considerat els autors que ho han tractat: Artells, Ruaix, Moreu-Rey i altres. L’altre sistema, el que retalla la part final (Daniel > Dani i Immaculada > Imma), potser no és tan genuí però és força més internacional (no és exclusiu de l’anglès i l’espanyol). I a més a més, es fa extensible a altres noms propis: cognoms (Ibrahimovic > Ibra), poblacions (Sant Vicenç > Santvi), entitats (Generalitat > Gene), marques comercials (Macintosh > Mac), equips de futbol (Juventus > Juve), etc.

En qualsevol cas, és un procediment que avui està plenament arrelat en català i que és molt més productiu que no pas el tradicional. I pràcticament és l’únic que funciona amb noms comuns: és estrany tenir escurçaments del tipus autobús > bus, però en canvi és habitualíssim tenir-ne del tipus manifestació > mani, televisió > tele o logotip > logo.

Si parlem de lleis lingüístiques, és cert que en les formes resultants d’aquest sistema trobem alguna característica que les fa particulars: fonèticament, per exemple, els dialectes orientals no fan la reducció vocàlica de la e i de la o àtones (Àlex o Vero no es pronuncien Àlax i Veru, per entendre’ns). Però això no vol dir que sigui un procediment que s’hagi de combatre: seria una caça de bruixes!

Una cosa és la tradició i la genuïnitat, i una altra la bona formació de l’hipocorístic: tan ben formats són Rat com Montse (de Montserrat), Bet com Eli (d’Elisabet), Vador com Salva (de Salvador). I, de fet, n’hi ha que només es poden escurçar amb aquest sistema: Eduard > Edu, Xavier > Xavi. El que cal, doncs, és normalitzar aquest procediment de truncació validant-lo des de les obres descriptives (la Gramàtica del català contemporani ja ho fa) i des de les prescriptives, tant en referència als noms propis com als noms comuns.

Escurceu-vos el nom com vulgueu sense remordiments!

Respon a Enric Gomà Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Jaume, si apliquem el mateix plantejament que defenses aquí en la resta de castellanismes de tota mena que contaminen el català, aviat no tindrem català; per exemple, actualment ja hi ha un nombre ingent de parlants de la nostra llengua que han perdut l’ús del pronom “en” i de la preposició “de” amb valor partitiu (“em queden quatre vermelles”). En aquest cas, ¿també defensaràs que l’una opció és tan vàlida com l’altra? On poses la ratlla per a dir: “Això ho tolero, però això no”?

    Una manera de fer que ha perviscut durant molt de temps (segles?) en el català ha (gairebé) desaparegut de cop i volta per la pressió asfixiant del castellà. Segons que sembla, hem de restar impassibles a tal fenomen i fins i tot beneir-lo. Goso afirmar que molts casos que enumeres (“Gene”, “mani”, “tele”, “Edu”, “Vero”…) i molts d’altres (p. ex., el vomitiu “Santaco”) no s’haurien donat en una situació d’independència lingüística. Jo no em resigno a donar per inevitables casos com el que ens ocupa.

    • Els límits varien en funció de la sensibilitat de cada persona. En aquest cas, penso que un dels límits podríem trobar-lo en aquells escurçaments que NO es fan sobre la base de paraules catalanes (cumple, finde, peque, piti). Però em sembla que el que no podem fer és condemnar un sistema d’escurçament ben format, molt productiu i que l’únic pecat que ha comès és que no és genuí.

  2. L’hipocorístic tradicional d’Eduard és Luard. Et pot agradar més o menys, però és aquest.
    El de Montserrat, en cat. oriental, seria Muntsa, un hipocorístic molt habitual al costat de Montse.

    Com en tot, guanyarà el pes de l’ús i de les majories. Però és una petita distorsió dels mecanismes propis i tradicionals.

    Que cadascú es digui com vulgui, esclar. A partir d’ara, els Quims, Ximos i Xims poden ser tots Joaques, si els ve de gust -quan l’hipocorístic castellà Quino també es fa per afèresi-. Però el que explica en Badia és ben cert.

    • No dic que no sigui cert. Però una cosa és la tradició i la genuïnitat i una altra la bona formació del mot. I un hipocorístic està ben format tant si l’escurcem per un sistema com per l’altre. I és bo que en siguem conscients i que ho descrivim a les obres que pertoca, i no només que ens dediquem a combatre-ho.

      • Perdoni: què vol dir “està ben format”? De què parlem? I qui ho diu? Si la gramàtica és un sistema que ens inventem amb regles aplicades mecànicament, això pot ser “una” gramàtica, però no una gramàtica d’una llengua històrica. Les gramàtiques de les llengües històriques (o “normals”, o digue-li “naturals”) no funcionen com vostè pretén. I una cosa més: confon la descriptiva amb la normativa… Alerta!!! Si cadascú es fa la normativa segons la seva descripció particular, no cal que tinguem normativa i que els de l’IEC pleguin.

      • M’agradaria saber què en diuen els acadèmics i lingüistes francesos de tenir hipocorístics tallats per davant, per darrere i, per què no?, pel mig.

        Cada llengua té les seves formes. Negar això és absurd. Que acabem o no acceptant hipocorístics formats amb mecanismes aliens al català és una altra cosa.

        Hen no és un hipocorístic de Herny, per a ningú angloparlant. Ben format, també ho estaria. També podríem acceptar que giraf, un hipotètic masculí de girafa, estaria ben format, i ens és completament desconegut.

  3. Ara que no hi ha tant de rigor en el registre -i menys encara amb la globalització-, es pot dir que això dels noms es desdibuixa qui-sap-lo…

    No cal dir que les que es diuen Penélope ho tenen cru, però…

  4. Discrepo d’entrada amb el «Xavier». Me’n dic i de petit em deien «Vié» (però en desconec la vitalitat actual). I discrepo sobretot amb el tot s’hi val. No s’ha de ser rígid, però és obvi (i és l’experiència lingüística de molta gent) que Vadó és català i Salva és castellà. En aquest tema el castellà ha despatxat en poques dècades el sistema tradicional i genuí del català, i a mi em resulta espuri que em diguin «Xavi» (a mi i a qui sigui). I «Edu» és més castellà que el Manzanares. Si «normalitzar» és el tot fa baixada, no anem bé. Acabarem al pedregar.

  5. Ja no ve d’aquí. Fem que els hipocorístics funcionin com en castellà i avall. Ara, base històrica, cap. Per què no es demana aquest mateix esforç al castellà? Per què sempre ha de ser el català l’ase dels cops? Per què sempre hem de cedir nosaltres? No ho entenc! Fet i fotut, posem-nos a parlar en castellà i pleguem de fer servir la llengua catyalana que només ens provoca maldecaps. No és aquest el raonament?

  6. Confirmo que l’hipocorístic de Xavier és Vier, així és com en deien de petit, i fins i tot Vieret.
    També hi ha hipocorístics genuïns fets a partir del principi i el final del nom, com Saní, que ve de Sadurní.
    També hi ha hipocorístics fets a partir de noms castellans, com el famós Ciscu, de Francisco.
    L’escurçament de Generalitat és Txene, si parem atenció a com ho diu la gent.
    No tots els noms ni totes les paraules es poden escurçar. I costa establir una regla sense excepcions. Però això no vol dir que tot s’hi val, que és la conclusió errònia de l’article.

  7. Quines bajanades, oi? Si tots escrivíssin el primer que els passa pel cap… Però, un moment, ja ho fan, oi? En fi…

  8. No entraré al debat encès… afegiré només que trobo sensacional la capacitat de la nostra llengua (tan maltractada) de crear i mantenir vius hipocorístics seguint la manera tradicional i genuïna d’escurçar pel final… però a partir d’un nom que no és propi. Per exemple Siscu, Sisco (de Francisco) o Mingo (de Domingo). El nom no és català, però l’hipocorístic sí. Brutal.