Smilings

18.08.2018

És un xoc. Tornar és un xoc! Aquí no valorem res. Nosaltres no apreciem les petites coses del dia a dia. Els trobo a faltar. Molt! El seu somriure. Blanc. Net. Pur. Màxima expressió de bondat. Què cuquis! Garla entre sanglots estridents una de les dues cooperants encara trastocada pel jet lag emocional viscut. L’altra, menys histriònica, intenta de narrar llur experiència maièutica: era el nostre somni, ens han ensenyat a viure, han canviat la nostra manera de pensar. I un llarg etcètera de frases colpidores que demostren com de solidàries han estat. Els amics oients callen. Tampoc no saben massa ben bé què s’ha de dir en ocasions així. Preguntar pels paisatges poc quedar massa banal, poc intel·lectual i gens sentimental. Demanar per la misèria i les malalties pecaria de blanc europeu, d’opulent occidental i, potser també, de voyeur generalista. Prossegueix. Nosaltres ens pensem que sempre estan moixos, que tot són problemes, que tenen el pou d’aigua a dos llargs dies assolellats de camí. Però no; som uns racistes! Ells no necessiten res per viure, són feliços amb el seu entorn. Un dels companys, visiblement emocionat, es comença a sentir malament. El pes de l’explotació colonial imperialista el comença a enfonsar dins el sofà apanat color camussa. Necessita dir. Ha de dir; ha de demostrar com n’és, de lletraferit. I més en un tema així, que fa sensible davant les ties. Quines paraules wòlof heu après? Les dues protagonistes de la vetllada es creuen la mirada. I riuen. Bé… Jo ara em dic Awra. I jo, Taat. Ens han batejat amb noms africans! Que n’arriba a ser de preciós l’africà. Cap dels espectadors gosa preguntar pel significat dels seus flamants prenoms. L’amfitriona apaga el piti, s’acaba la clara d’un glop, glup!, i invita els seus convidats a sortir de la piscina i a abandonar els sofàs. És hora de passar a la sala d’estar: els seus pares ja han preparat la televisió. Unes lletres canyella segmentades que busquen reproduir la textura del bambú ocupen el centre de la pantalla. Àfrica. Imatges de nens es van encadenant. Un barrido, una cortinilla hacia el centro. I Txarango de banda sonora: sentir l’Àfrica al meu pit, on tots els pobles començaven el camí… yelele ye le le mamawe. L’espectacle és total: infants abraçant-les maternalment, i les dues mosses, que s’han maquillat per a les instantànies, tocades i posades; menuts saltant i ballant sobre pèlags de fang, que no se’n poden estar, que porten el ritme a les venes; marrecs jugant a futbol, que queda Eto’o; i rialles, que ja se sap, que les criatures sempre somriuen. El del wòlof veu una nova ocasió per portar a passejar la seva repel·lència. Aquest cop, però, la pregunta és més profunda: es deixaven fer fotos?, no es pensaven que els estàveu robant l’ànima? La noia amb més dots dramaturgues atura la reproducció automàtica. A nosaltres ens preocupava molt! No volíem molestar-los. Els adults no s’hi posaven bé: s’apartaven. Els més petits no deien res. Ens sentíem molt incòmodes, però vam fer un esforç. Allò s’havia de fotografiar! Cal que nosaltres donem a conèixer la seva realitat. Li raja una llàgrima de l’ull dret. No se l’eixuga. I recita: tinc aquelles personetes gravades a la retina, i al cor. Ells, ells tenen la clau de la felicitat.

Els col·legues se n’han anat. Es deixa caure, abatuda, sobre el llit. Es col·loca el portàtil sobre la falda i… Merda! No s’han fet l’instastory de rigor. Mira la darrera imatge penjada. Ha superat el miler de likes. Ara és a ella a qui se li dibuixa un somriure d’orella a orella. El viatge ha pagat la pena. Hi tornaran l’estiu vinent.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Condueixes molt bé i amb tacte al lector per les contradiccions humanes. Ho trobo molt difícil de fer. Sort! Felicitats!