‘Slow West’, un western diferent

19.10.2015

Slow West és, sens dubte, una pel·lícula singular. Malgrat reunir bona part dels elements que configuren el western convencional, com els caçarecompenses, la set de venjança i un bodycount (en aquest cas, completament literal), el film sembla voler fugir de tota classe d’etiquetes per presentar-se com una proposta fresca i diferent.

Un fotograma de Slow West

Un fotograma de Slow West

Diferent tant pel que fa a les localitzacions –ara ja no estem ni al desert de Tabernas, ni al Monument Valley de Utah, sinó a una Nova Zelanda perfectament recognoscible des del boom d’El Senyor dels Anells– com pel que fa a la banda sonora, que es configura a través d’una melodia per a cordes en pizzicato que s’apropa més a l’univers melancòlic de Wong Kar Wai que no pas a l’èpica del tàndem Leone-Morricone. I és clar, no ens podem pas oblidar de referir-nos a la fotografia, l’element més indie de la pel·lícula, que aposta per plans poc contrastats de tons pastel, però amb un gran rang dinàmic, que semblen voler convertir cada frame en una petita pintura.

Podem dir, doncs, que Slow West és un film trencador i revolucionari, renovador del gènere? Doncs la veritat és que no, ja que tot l’esforç que el músic John MacLean, ara reconvertit en director debutant, posa en l’esteticisme queda mitigat per un guió que no està a l’altura. Matisem. La història és interessant, sí, però no està ben posada sobre el paper. Les escenes semblen estar constituïdes com a entitats independents que funcionen, en certa mesura, de manera aïllada, però que queden connectades de forma maldestra per unes causalitats gens clares que resten complexitat als personatges, que prenen més les decisions perquè hi ha la força externa del guió que els hi obliga, que no pas perquè els surti des de dins. Així, MacLean teixeix una història massa òbvia tot recalcant elements completament innecessaris, com si no confiés prou en l’agudesa de l’espectador.

Per altra banda, les interpretacions són notables, especialment les d’uns secundaris de luxe (el personatge de Ben Mendelsohn és completament autèntic i l’actriu Brook Williams, tot un descobriment). Michael Fassbender i el jove Kodi Smit-McPhee també estan bé, no ens enganyem, però no acaben de tenir la química que els podria convertir en un duo de cinema memorable, com ho va ser el de John Wayne i Jeffrey Hunter a The Searchers (Ford, 1956) o el de Wayne i Claude Jarman Jr. a Rio Grande (Ford, 1950).

Menció a part mereix la voluntat del realitzador de portar la seva història al terreny del conte de fades, ja que aquest és l’únic filtre que pot suavitzar l’escepticisme que desprenen algunes escenes. Així doncs, aquesta mirada diferent, d’entrada, pot semblar una bona idea, ja que no estem acostumats a veure westerns on la innocència és un dels plats forts, més aviat al contrari. Però, malauradament, MacLean es passa amb l’edulcorant ja que, en voler afegir, a més a més de la clàssica veu en off, nombrosos flashbacks que ens traslladen a l’idil·li romàntic que va viure el personatge de Smit-McPhee a Anglaterra abans de llançar-se a la cega recerca del seu amor, no acaba de funcionar mai i fa que paraules com “naïve” o “cursi” es vagin fent cada vegada més grans.

Amb tot, Slow West és un film que val la pena descobrir per la seva raresa, deixant de banda les seves imperfeccions. Com a mínim, l’espectador tindrà la sensació que, a poc a poc, la història va agafant embranzida en un crescendo que desemboca al gran final, gairebé el millor component de la pel·lícula, la qual té, de passada, una altra singularitat, per ser un western: només dura 84 minuts.

Etiquetes: