Sixena, les hèlixs, el silenci

12.12.2017

Ens llevem i ja la tenim ficada a casa. És una moscarda verdosa que ha entrat abans que pugem les persianes, abans del primer raig de sol. És una moscarda molt grossa, que vola d’una banda a l’altra amb un zumzejar greu i inacabable. És l’helicòpter. Teníem l’helicòpter ficat a l’orella des d’abans de despertar-nos i el tenim, ara, a dintre del cafè, de l’agenda, del tub de pasta de dents, de la gota d’oli que cau sobre la torrada. L’helicòpter que ha vingut a recordar-nos que nosaltres som a baix, i que ells s’enduran avui, perquè manen, perquè poden, perquè tenen la força del braç autoritzada, les obres de Sixena, que aquesta Generalitat ferida va comprar lícitament al començament del segle XX.

Surto al balcó i la veig, ales feixugues, cap resplendent. També veig, al final del carrer, un grapat de cons blaus que indiquen als vianants que han de girar cua. Una mica més enllà, les tanques de ferro i, rere les tanques, ells: els guàrdies civils, drets, braços creuats, cames lleugerament separades, immòbils. M’imagino, verds com són, que els envolto amb garlandes brillants i que els planto un estel al cap, i que tot d’una són bells arbres de Nadal i que tot això no està passant. Però passa. I la gent s’ho mira. Del balcó estant encara no veig el Museu, però tot això sí que ho veig. I és que fa hores que han posat en quarantena uns quants carrers del voltant.

Surto al carrer i fa vent. Com si de sobte la tramuntana nord-catalana hagués fet un camí de solidaritat cap a la plana lleidatana. El cel també sap què passa, i és tot rúfol i aspre, immens i baix. I així com el cel tindrem el cap, avui, tots els que haurem de fer llargues marrades si no volem trobar-nos amb els policies que guarden el furt imminent. I descobrirem que, estranyament, tots els carrerons de Lleida duen al Museu, perquè hi ha cons blaus i policies a cada cantonada. Tot això passa a la part del darrere del Museu, abans de les nou, on la gent no s’hi concentra i només hi ha badocs que de tant en tant s’aturen, desenfunden el mòbil, fan una foto i passen de llarg amb espurnes de dolor o amb indiferència. Però a vegades les espurnes de dolor fan flamarades. I així passo a la vora d’un home sol, ben vestit, que tot d’una s’encara a un guàrdia civil… “Vergonya! Vergonya! Prenem nota de tot això que ens esteu fent! En prenem nota!” El guàrdia civil s’amorra al walkie, un parell de guàrdies civils comencen a apropar-se i no acaben d’arribar perquè l’home sol s’apaga sol, com un llumí. Es gira per anar-se’n i em mira, amb la cara com malalta. I jo, des de dintre el meu cap, corro cap a ell i, quan l’abraço, se m’esmicola a les mans i ja no el veig més.

M’encamino per allà on em deixen cap a la Rambla d’Aragó, el carrer principal del Museu, i quan hi vaig a parar, des d’un carreró perpendicular, em trobo, per fi, el grandiós espectacle. Una rua monstruosa de policies. Hi ha policies fins aquí on sóc, just al costat d’una escola que té una altra escola de cara, força més avall del Museu. D’aquí tres minuts seran les nou.

Els pares passen de pressa, premen fort la mà del seus fills i fan que accelerin el pas. Els nens, que ho noten, obeeixen i guaiten en silenci, ulls rodons, l’estol immens de furgonetes antidisturbis, els policies arrenglerats que fan guàrdia sota l’helicòpter incansable. Avui, a Lleida, molts nens han entrat a l’escola calladíssims, atemorits, grisos com el cel. I penso en aquests mestres forts que tenen, i en la munió de coses difícils que han d’explicar a la mainada darrerament, sempre amenaçats.

Les campanes de Sant Llorenç, l’església del costat del Museu, diuen que són les nou. Les nou, i prou. I prou perquè avui no tocaran, com cada dia, el Virolai. Ni a les nou ni a cap altra hora. I és així com m’adono del so eixordador del silenci que s’esmuny per la ciutat. Del silenci que encega més que la boira, que avui, és clar, no ha gosat moure’s de la glera del Segre. Del silenci de les campanes de Sant Llorenç, que avui tindrà la porta principal barrada. Del silenci dels pares empenyent els seus fills. Del silenci dels nens muts amb el calabruix de preguntes a dintre. Del silenci al rostre dels badocs que saben què passa, dels qui ho ignoren. Del silenci del batlle, traïdor i traït. Del silenci dels qui han cuidat les obres de Sixena i del silenci d’aquells que les esperen, de Sixena estant. Del silenci empolsinat, petrificat a dintre de les 44 obres. I el reconec: la mateixa flaire putrefacta, la mateixa profunditat feridora, la mateixa matèria dura i pesant… És ell, és el silenci de l’1 d’octubre, és el silenci de la nit a dintre de les cel·les de les presons madrilenyes, és el silenci del fred de Brussel·les, és el silenci de cada vèrtex del 155.

I per això camino de pressa, de pressa, i m’apropo sense adonar-me’n als manifestants, i m’hi barrejo i m’hi fonc, perquè vull evitar com sigui això que està a punt de passar, que ja està passant, que passa, just ara. Se m’ha ficat a dintre i li dic: “Hola, silenci dolorós. Ara ets dintre meu, has tornat i et saludo. Parlarem. Però, tard o d’hora, et faré fora. Et farem fora.” I penso, entre el frec a frec d’anoracs, sota les pancartes onejants i la moscarda altívola, en aquestes eleccions que venen. En aquestes eleccions seves que hem de convertir en la oportunitat nostra. Nostra, ben nostra, contra aquest silenci tosc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. És trist veure com dues cosines germanes (Lleida i Osca) estan enfrontades per un partit polític -feixista, terrorista, assassí, corrupte, xenòfob, mentider, antidemocràtic- quan de fet, comparteixen moltes afinitats: llengua, història, economia, sanitat (Hospital Arnau de Vilanova), educació (Universitat de Lleida), vincles humans, familiars i de relació.

  2. Doncs que jo sàpiga, qui va posar la demanda per tenir les peces va ser la cosina germana, no el PP. Potser estic mal informat, o no estic tan intoxicat

  3. Benvolgut sr. Lluis Lopez Lopez o potser seria millor escriure Lluís López López perquè gràcies a Déu la llengua castellana (parlada, escrita i llegida) me la van ensenyar molt bé en una escola (catalana, pública i rural), no és qüestió d’estar intoxicat sinó de distingir bé la bona informació de la dolenta. Per a mostra, un botó:

    “El 28 de maig de 1995 el PP de Santiago Lanzuela guanyava les eleccions autonòmiques a l’Aragó, després d’una legislatura convulsa amb govern del PP i moció de censura del PSOE. No ho feia amb majoria absoluta, però el PAR (ara Partit Aragonès i llavors Partit Aragonès Regionalista) li donaria la presidència a canvi de quatre gestos aragonesistes i unes conselleries. Al contrari que la Chunta aragonesista —defensora de les llengües minoritàries de l’Aragó—, el PAR, especialment en aquella època, era un partit més semblant a Unió Valenciana: de regionalisme folklorista, anticatalanisme creixent i més partidària d’insultar els catalanoparlants de la Franja de Ponent dient que parlen txapurreau que de protegir la seva llengua. A llarg termini, això es traduiria en les denominacions aberrants de LAPAO per al català (llengua aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental) i LAPAPYP per a l’aragonès (llengua aragonesa pròpia del Pirineu i Prepirineu). Però a curt termini, PP i PAR veurien la llum gràcies a una decisió del Vaticà.

    Tres setmanes després de les eleccions aragoneses, el 15 de juny de 1995, una decisió de la vaticana Congregació per als Bisbes (explicitada en el document Ilerdensis-Barbastrensis de finium mutatione) decidia la partició del Bisbat de Lleida i resituava les 111 parròquies de la Franja de Ponent al Bisbat de Barbastre, ara reconvertit en Bisbat de Barbastre-Montsó: l’excusa ideal per acusar els catalans d’espoliadors de l’art de la Franja. No hi feia res que, fins aquell moment, les obres haguessin estat custodiades pel Museu Diocesà del Seminari de Lleida de manera lògica i legítima. No hi feia res que la col•lecció s’hagués creat, a començament de segle, per preservar de la rapinya les obres d’art que dormien oblidades en esglésies de tot el bisbat.

    La nova divisió de les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó oferia en safata l’oportunitat de reclamar 113 obres procedents d’aquestes parròquies ara escindides del bisbat lleidatà. I la via que es va iniciar per “recuperar-les”, en paraules del Bisbat de Barbastre, va ser la del dret canònic.

    Aquestes 113 obres eren al Museu de Lleida i no són part del litigi de Sixena, que, com veurem, té una vida paral•lela a la del litigi de la Franja.

    Les 113 obres de la Franja van ser adquirides pel Bisbat de Lleida a finals del segle XIX, mentre que les de Sixena serien comprades per la Generalitat en els anys 80. Tots els béns de la Franja van ser agrupats a començament de segle pel bisbe de Lleida Josep Meseguer, nascut a Vallibona (Ports, País Valencià) el 1843. El 1893, Meseguer va crear el Museu Diocesà de Lleida per tal de salvar l’art sacre de l’espoli. De fet, era una consigna del papa Lleó XIII (primus pontifex entre 1878 i 1903) per a tota l’Església catòlica amb l’objectiu de preservar el patrimoni artístic de les esglésies, que començava a malvendre’s per l’acció de col•leccionistes amb calés que sovint s’enduien o revenien les obres al mercat nordamericà.

    El de Lleida va ser el segon Museu Diocesà de l’Estat després del de Vic. El bisbe Meseguer va pagar a les parròquies les obres que els prenia per formar el museu. Tot va quedar anotat en un dietari (publicat el 2009 per Pagès Editors) que especifica quines obres s’adquireixen i quant es paga per cadascuna. Meseguer conservà fins i tot les cartes dels capellans que l’informaven d’algun objecte artístic d’interès. El 1897, en Josep Roger, el capellà de Saidí (un poble del Baix Cinca, a la Franja de Ponent) oferia al Bisbe “una pintura antiga” que es troba “arraconada a la sagristia” i que va acabar sent una taula de Sant Joan Baptista del segle XV. Meseguer va pagar a la parròquia de Saidí 3.000 rals i la va sumar a la col•lecció del Diocesà. Aquesta taula és una de les 113 obres que reclama el bisbat de Barbastre-Montsó.

    Tot i que el litigi per aquestes obres es va conduir per la via del dret canònic, a l’Aragó alguns partits polítics la van plantejar com una reivindicació autonòmica —“gairebé nacional”— de consens. Malgrat que les parròquies de la Franja havien estat del Bisbat de Lleida fins aquell 1995, a l’Aragó alguns ho van plantejar com una injustícia històrica llargament denunciada. I el líder de l’oposició a l’Aragó, el PSOE, hi va caure de quatre grapes.

    En quatre anys la polèmica per les 113 obres d’art es va emmetzinar i, el 1999, el PSOE va aconseguir la presidència de la Diputació General d’Aragó gràcies als vots del PAR.

    El nou president aragonès era, teòricament, el més proper a Catalunya: Marcel•lí Iglesias era de Bonansa (Ribagorça), el català era la seva llengua materna, havia treballat a la Vall d’Aran i coneixia més que ningú els vincles entre aquestes comarques i el Principat. Tot i això, no va saber despullar de sentiments la polèmica.

    Tampoc des de Catalunya es va saber desactivar la protesta aragonesa. No es va saber explicar el paper que el bisbe Meseguer i el Museu Diocesà havien fet en la conservació d’aquelles obres en una època pròspera per als traficants d’art sacre. No es van oferir solucions alternatives amb credibilitat.

    Curiosament, les 111 parròquies de la Franja —i els ajuntaments corresponents— van quedar marginades de les negociacions. Els ciutadans del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça veien amb estupefacció com Barcelona i Saragossa es llançaven retrets recíprocs mentre els ignoraven. Les propostes de crear un museu en una localitat de la Franja (Barbastre queda fora de l’àmbit catalanoparlant) no es van plantejar amb prou credibilitat i tampoc no van ser ben rebudes. Aquí va començar una guerra que Roma va decidir a favor de Barbastre. Per contra, el Museu de Lleida (hereu del Museu Diocesà) defensa encara que cal preservar les col•leccions, com reconeix la Llei de Patrimoni de la Generalitat.

    A finals del passat mes d’octubre, el Bisbat de Barbastre va convocar un acte de conciliació a Lleida amb el Museu i el Bisbat de Lleida, al qual no va acudir cap representant del Consorci del Museu de Lleida. Els representants legals del Bisbat de Barbastre-Montsó van advertir que iniciarien un procés civil, i van afegir que esperaven que el 155 els permetés una ràpida resolució del cas.”

    (Font: El Temps / Autor: Àlex Milian)

  4. Ferran Mascarell Dixit:

    “En una societat lliure de nacionalisme espanyolista, l’assumpte s’hauria resolt ja fa anys. Les autoritats aragoneses i espanyoles haurien reconegut la tasca de salvació de patrimoni aragonès que va fer la societat catalana quan a principis del segle XX les autoritats de l’Aragó i de l’Estat se’l deixaven prendre a cabassos a mans dels marxants internacionals. Una societat lliure de prejudicis nacionalistes hauria reconegut la tasca del bisbe -català- que va prendre la decisió de salvar -comprant- tot el que podia per evitar-ne la sortida del país-. Sense nacionalisme espanyol fa anys que s’hauria fet un reconeixement a l’encomiable tasca que va desplegar el servei català de protecció del patrimoni durant la guerra del 36. Va rescatar unes obres que estaven a punt de perdre’s per sempre. Sense nacionalisme espanyolista, fins i tot, s’hauria honorat una societat -la catalana- que a través del Museu d’Art de Catalunya va conservar i difondre l’art de la Franja durant pràcticament 80 anys i s’hauria respectat la decisió del govern de Catalunya de protegir en la dècada dels noranta l’art de la Franja en el context de les magnífiques col•leccions d’art romànic i sacre del país.”

    “Les obres ja són a l’Aragó i la ferida entre Catalunya i Espanya és encara més fonda. El nacionalisme espanyol se sent victoriós i està satisfet perquè creu haver humiliat els catalans. No importen les obres, com no importa recuperar les obres aragoneses que estan repartides per diversos museus espanyols; n’hi ha a Madrid, a Saragossa, a Osca i fins i tot a Nova York. Aquestes importen poc. Importen les obres catalanes. Perquè Catalunya és la gran amenaça que té el nacionalisme autoritari espanyol. La Dama d’Elx es queda a Madrid, com tantes altres coses, però els béns de la Franja han de sortir de Catalunya. És una manera d’humiliar a qui els discuteix la seva manera autoritària de sostenir un estat que Catalunya qüestiona. “

  5. Un article magnífic. Dels millors que he llegit a Núvol en molt de temps i dels millors que he llegit sobre aquest tema. No perquè aporti coses noves sobre el tema sinó per la gran traça que té l’autora en descriure els sentiments i vivències personals relacionats amb aquests fets tan tristos. Espero que li doneu confiança a aquesta noia i publiqueu més coses d’ella.