Sionisme antisemita

6.08.2014

Hui dia, en això que es coneix com el món occidental, a ningú amb un mínim de trellat i sentit de la moral se li acudiria atenuar una crítica o justificar una lloa amb l’argument que la persona criticada o lloada, pobreta, prou té de ser, posem, d’una altra raça. Això, sembla que tothom —o almenys gairebé tothom— té clar que fóra racisme. Tanmateix, quan es tracta de pobles, de nacions, i en concret de l’actuació del govern d’un país, la cosa canvia.

Benjamin Netanyahu

Aquest dies, una altra volta, s’ha hagut de sentir com alguns titllaven d’antisemites els qui criticaven el carnatge esfereïdor que el Tshal ha dut a terme —i dic ha dut perquè els governants israelians ara diuen que han assolit els seus objectius, almenys els confessables— a Gaza. Poc importava que les crítiques matisassen que l’existència d’un grup terrorista a Gaza l’objectiu del qual és la destrucció d’Israel és intolerable i condemnable; l’important era que, tot seguit, aquestes crítiques afirmaven que l’actuació del govern israelià, quan s’ha afartat d’incomplir resolucions de l’ONU, ha sigut un colp més la d’un terrorisme d’Estat, que l’únic que aconseguirà, fins que assolesca el seu darrer objectiu d’extermini, serà que hi haja més palestins disposats a morir matant perquè els fan viure en un gueto i, a sobre, en molts casos, els ho han tret tot, inclosa la família. En qualsevol país mínimament allò que se’n diu civilitzat la guerra bruta contra el terrorisme, quan es descobreix, com els GAL, és això, una vergonya ben bruta, tan intolerable i condemnable com el terrorisme que combat; o fins i tot més, ja que se suposa que l’actuació legítima contra el terrorisme hauria de ser el contrari del que combat. Per posar un exemple: imaginem-nos que l’exèrcit espanyol, per ordre del govern de torn, hagués entrat a mata-degolla al País Basc i hagués bombardejat hospitals i ikastoles amb l’argument que els terroristes d’ETA els feien servir d’amagatall i als xiquets i als malalts i ferits d’escut humà. Què n’hauria dit la ONU? Què n’haurien dit les grans potències, amb els Estats Units al capdavant? Quines resolucions no haurien obligat a complir, si calia amb un bon desplegament de les forces de les Nacions Unides o amb els canons i els caces de la Sisena Flota?

Així doncs, arribem a la sarcàstica paradoxa, d’un cinisme inqualificable o d’una estupidesa garratibant, que els suposadament més sionistes, els qui més justifiquen l’actuació del govern d’Israel a Palestina pel secular i injustificable i condemnable antisemitisme que no va acabar pas després de l’horror i la vergonya monumentals de la Shoah, sinó que està ben viu, són els antisemites més furibunds, els pitjors enemics del poble israelià, i sabent-ho o ignorant-ho, els millors amics dels interessos més inconfessables dels seus governants i dels seus aliats, que en res no afavoreixen la immensa majoria dels jueus, àrabs o gentils que habiten aquella santa terra, sinó els seus negocis personals, un dels quals —i no el menor— el de la guerra. I dic inconfessables perquè, fent un colp més veritat aquella dita famosa del doctor Johnson: “el patriotisme és el darrer amagatall dels canalles”, els governants de l’Estat d’Israel identifiquen els seus interessos personals amb els dels de la totalitat dels seus ciutadans, quan en realitat es tracta, com he dit, d’un gran negoci que afavoreix només uns quants, tan gran, però, com el genocidi i l’horror que es necessita per a dur-lo a terme. Als valencians, això, no ens ve de noves: ja ens han ensenyat els nostres governants, des de fa dècades, que només hi ha una manera de ser valencià, un bon valencià: la que ells representen i els ha permès fer tants negociets corruptes a ells i —amb una bona corretja de transmissió fins a Madrid— als seus amiguets; uns negocis, és clar, que, duts a terme al caliu de grans esdeveniments mundials, es tapaven amb l’exaltació de la valencianitat. I al final, tot s’ha de dir, han tingut raó: els valencians som un exemple per al món, el poble més, o un dels més, estúpidament corruptes, saquejats i ignorants!

Ara, ja ho sé, em diran, entre altres coses, antisemita. Només espere que, qui ho faça, m’explique per què, perquè potser aprendré alguna cosa o, altrament, amb la seua explicació em servirà d’exemple del que he dit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Trobo que la comparança de l’actuació del govern israelià amb el terrorisme d’Estat exercit a l’Estat espanyol no és del tot correcte; l’Estat espanyol, sota el govern socialista del PSOE, va dur a terme una guerra bruta contra el separatisme basc mitjançant l’extorsió, el segrest i la’assassinat de ciutadans que poc o molt tenien a veure amb el grup terrorista ETA. I va fer accions fora del seus límits territorials (a França van actuar els GAL, sota la complaença i el vist-i-plau del govern -socialista, també- d’en François Mitterrand). Els terroristes d’ETA no s’amagaven sota els fonaments de vivendes, hospitals i escoles; i pocs cops van servir els humans com a escuts (encara que més d’un cop van utilitzar a humans com a carn de canó). I el govern autònom basc mai va recolzar els terroristes d’Eta. L’ONU va restar muda i a la gabia front aquests actes terroristes de l’Estat espanyol envers a ciutadans del propi Estat.De ben segur que l’Estat espanyol no haguès tingut cap mània de bombardegar ikastoles, hospitals o vivendes si des d’allà es llencessin missils contra viles de Logroño, Osca o algun altre territoi espanyol. I l’ONU no haguès dit res, com no diu res amb el què passa a Ucrïna, o a Siria, Iraq, Libia, etc., etc.
    La guerra aquesta al territori palestí i israelià -i les seves causes- no es poden comparar. Cal recordar l’assassinat de tres estudiants israelians que ni tan sols vivien a “assentaments il·legals”, i aqui va esclatar la reacció de l’Estat d’Israel. A la mort dels tres estudiants va seguir l’assassinat per part de ciutadans d’Israel -detinguts poc després- d’un noi palestí. I l’Estat d’Israel va iniciar els atacs per inutilitzar els tunels per on terroristes palestins entraven a territori d’Israel per atacar a la població civil. A més també per destruïr les llançaderes de missils -uns l’anomenen “coets”…- que dia sí i altre també queient sobre zones civils d’Isarel. De ben segur que la reacció israeliana podria haver estat més “selectiva”, però això és molt difícil pel fet que els caps dels terroristes de Hamas s’amagaven sota els fonaments d’hospitals, i molts magatzems d’armes i missils es troben sota els fonaments de vivendes civils, hospitals i escoles.
    La ONU pot dir tot el que vulgui contra el govern israelià (que per molts és el mateix que l’Estat d’Israel), però crec que també es tindria de posicionar-se contra les autoritats palestines i contra el govern de Hamas en concret per aquesta política de voler l’extermini de l’Estat d’Israel amb tota la població jueva compressa, i el no fer res perque la seva població no corrès el risc que els propis terroristes els posaven en forma d’escuts humans. I cal recordar que qui primer va fer cas omís a les resolucions internacionals van estar els arabs en contra de la creació de dos Estats, un d’israelià i un altre de palestí… Aquest fet moltes vegades s’oblida.
    I una guerra és una guerra: és el pitjor que li pot passar a la humanitat, i és criminal per les dues bandes. No hi ha un bandol “bó” i un altre de “dolent”; el blanc i el negre es confonen creant mil i un matissos de grissors. I la desgracia i el dolor és menjar de la població civil, molts cops submissa i enganyada per les autoritats.

    Atentament

    • El sionisme, efectivament, ha esdevingut amb el temps (com a ideologia del segle XIX podia tenir un sentit, nacionalismes tan aberrants com aquell hi havia molts a Europa) una forma de racisme, potser una de les últimes formes de racisme biològic, que segueix insistint en que és un estat jueu i democràtic, és a dir un estat racial i democràtic.
      La situació és aquesta: un sol territori (diguem-li israel o palestina) on hi ha un estat de facto que té tot el poder i on hi ha diferents categories de ciutadans segons la seva etnia o identitat nacional amb diferents drets: població jueva israeliana amb drets civil, població àrab israeliana amb dret de ciutadania però menys drets que els seus conciutadans i la població palestina que no gaudeixen pràcticamente de cap dret civil. Això, inevitablement, ens porta a una situació d’inspiració sudafricana on la lluita en el futur serà pels drets civils i per un estat democràtic per tothom (one-state solution), on tindrà especial importància l’aïllament de l’estat internacional d’Israel com es va fer amb Sudàfrica fins que desmonti l’actual sistema d’apartheid.
      Efectivament, no hi ha antisemitisme més gran actualmente que el sionisme que utilitza la tràgica història de persecucions d’aquest poble amb cinisme per justificar les persecucions actuals a un poble que està emparentat amb ells i que és, de fet, també un poble semític.
      Les accions del braç militar de Hamàs son completament condemnables, però l’anàlisi no ha de començar amb aquest fet sino amb la realitat de la ocupació. No ser por-Hamas, però ser, sobre tot, anti-Ocupació. I evidenment no és una estratègia massa inteligent no reconèixer a Hamàs en una negociació. Turquia ha reconegut recenment el PKK i l’ha tret de la seva llista de grups terroristes i han començat a negociar. UK ho ha va haver de fer amb l’IRA. I com demana Jimmy Carter tard o d’hora s’haurà de fer amb Hamàs per el contrari es reforçar els més intransigents dintre de Hamàs i de la població gazazí.