Silencis

24.08.2017

L’únic record que tinc d’ells roman imprès sobre un retrat roig i descolorit, amb les vores esmolades i esgrogueïdes, enganxat sobre la primera pàgina d’un àlbum de fotografies.

Sovint me’l miro una bona estona, l’observo amb deteniment. Aguaito amb parsimònia cada una de les mirades que varen quedar ancorades dins el temps, aquells ulls d’infants innocents que res sabien de les malicies dels adults. M’adono com la màquina de retratar d’un fotògraf ambulant va captar un breu instant de tranquil·litat, davant la porta de l’escola. Amb els menuts asseguts a terra, al darrere el mitjans asseguts en un banc, i els grans col·locats ordenadament a la tercera fila, drets. Allí tots quiets, amb la mirada fixa clavada cap a un futur que un ensurt els negaria, seriosos, somrients, sense res a témer perquè no tenien res a amagar, i al mig de tots ells la mestra vetllant els seus somnis, respectant les seves il·lusions, i jo com un alumne més, allí també amb les cames creuades sobre el terra del pati, amb els braços sobre la falda, content perquè estava amb els companys, ignorant la solitud que em deparava un demà proper. Encaparrat perquè la mare parlava en veu baixa, sense saber que jo l’escoltava, de portar-me l’endemà a casa l’avi. Eren temps convulsos, el pare no era a casa, feia mesos que havia marxat al front, i poques noticies n’arribaven. A la vila passàvem gana, i a la casa pairal sempre hi hauria un plat més a taula. Jo callava, no gosava dir res, perquè veia la mare ansiosa, i en els ulls esporuguits hi llegia la por de la incertesa.

Em va despertar l’endemà al matí, quan el carrer encara era fosc i el fred s’ensenyoria per les cantonades. M’abrigà amb una manta sobre les espatlles, perquè altra cosa no teníem. Sortirem tots dos. Ella m’estrenyia fort la mà, i amb aquest gest jo em sentia segur, caminàvem sense fer soroll, en silenci, amagats entre les ombres, amb el cor encongit, i quan es feu de dia el bosc ja cobria el nostre camí. Esquivàvem viles, ens apartàvem dels masos i dels veïnats. Avançàvem per uns corriols que serpentejaven entre camps i arbres, i que ens portarien al vespre a casa l’avi, a la vegada que m’apartaven de l’escola, i m’allunyaven d’una mort prematura, perquè mentre jo caminava moix, a recés de les faldilles de la mare, el xiulet d’una bomba alliberada malintencionadament dibuixava un camí invisible sobre un cel fred d’hivern, i el xisclet s’apropava devastador sobre l’edifici fotografiat, barrejant-se per uns breus instants amb els crits d’angúnia d’aquells infants que varen emmudir sobtadament, al sostreure’ls el darrer alè d’aire que els baixava gola avall, deixant-los estesos sobre el terra roig de sang, amb els cossos mutilats, envoltats de desolació, amb els ulls esbatanats de terror, silenciant per sempre més el darrer esglai que varen proferir.

I després de molts anys, el seu món continua essent petit i senzill, planer i pueril, perquè va quedar allí suspès sobre aquell testimoni gràfic, que sostinc encara ara amb les mans tremoloses com a únic supervivent que soc, amb el delit de continuar unes converses que varen quedar interrompudes temps enrere, sense cap comiat. I en creuar-nos la mirada, ells sempre amb el mateix posat, inicio un diàleg que no poden continuar. Escolten unes paraules que no els arriben i responen les meves explicacions amb silencis, amb un mutisme pesant que sempre m’ha acompanyat.

Em preocupa aquell dia que jo no els podré parlar més, i que endevino pròxim, perquè els anys s’han apoderat de la meva vida.