Shako Kvareli

1.08.2016

El recluta Shako Kvareli va fer dues passes a la dreta i va envair un país enemic. Estava segur que ningú no se n’havia adonat, però calia extremar les precaucions. Encara no entenia com havia tingut el coratge de fer-ho, però ja no hi havia marxa enrere. Va palpar el fusell, que encara li penjava de l’espatlla dreta, i va fer quatre, cinc passes més per confirmar la seva acció. Des de petit havia excel·lit a no deixar les coses a mitges i ara ja feia cent dies que patrullava per aquella carena que en els últims dos-cents anys havia entrat i sortit del mapa unes quantes vegades.

Com sempre, havia pujat sol pel camí costerut que el separava d’en Sasha i en Gio, els dos soldats veterans que no volien ni sentir parlar de pujar fins dalt de tot i suar la cansalada. “Ni el soroll d’un tret no els mouria”, murmurava. Se n’havia adonat el mateix dia que havia arribat al destacament, aquell dia que se’l va endur lluny de les vinyes, dels pobles, de les cases de pagès i de les muntanyes blaves. El mateix que en Sasha li va cedir el volant per fer la becaina al seient del darrere del jeep i ell es va haver de barallar amb la terra i els rocs d’una pista que s’endinsava per turons vermellosos, taronges, marrons i grocs ocres. Feia cent dies que vivia en un desert.

Va fer set o vuit passes més per si anava errat. La ratlla que l’exèrcit enemic tant cobejava a penes es veia, però ell ja intuïa soldats rere els quatre matolls d’aquell ermot. Vint minuts després no havia passat res i en Shako es va asseure sobre els talons. Estudiava la vall deserta. Només les mosques i els mosquits creuaven brunzents la frontera una vegada i una altra. Buscava uniformes amb la mirada i se’ls imaginava enterrats en trinxeres excavades en nius d’escorpins. Es va aixecar mentre mastegava la calitja espessa i avançà un metre rere l’altre per aquella terra que havia fet seva.

Una bala li va xiular rere l’orella abans que endevinés la punta del fusell contrincant. Va aixecar la vista. Darrere seu, just a l’altra banda de la línia invisible hi havia un soldat amb un uniforme verd oliva. Era el jove recluta Omar Bakuzi i feia cent dies que patrullava per aquella carena que havia sortit del mapa unes quantes vegades en els últims dos-cents anys. Mai no havia deixat les coses a mitges. Havia pujat sol pel camí costerut i amb l’arma encara calenta escridassava en Shako en una llengua de sons guturals.

Shako Kvareli va respondre amb un tret que va rebotar a les botes de l’enemic. Rere la mira telescòpica li costava distingir els límits d’aquell desert. Va respirar durant tres segons l’aire feixuc que pujava de la vall abans de sentir el segon tret de l’Omar Bakuzi, que li va fregar l’espatlla esquerra. Sengles trets es van repetir i van sagnar les cuixes, els braços i fins i tot una galta i un llavi fins que tots dos van seure esgotats a deu metres de distància, cadascun a cinc metres d’aquella línia que endevinaven permanent.

Feia cent dies que tant l’un com l’altre patrullaven i mai abans no s’havien trobat cara a cara i tampoc mai abans cap dels dos havia gosat creuar la línia enemiga. El sol estava al punt del zenit i els dos enemics havien perdut l’ombra i una mica de sang. Aleshores, el recluta Shako Kvareli va treure de la butxaca un joc de daus.

L’endemà els diaris parlaven de durs enfrontaments a la frontera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Moltes gràcies per aquest conte magnífic!
    Per uns moments m’he trobat en aquella carena que havia entrat i sortit del mapa unes quantes vegades els últims dos-cents anys.

  2. Ben contat. Fas que allò àrid sigui poètic. D’una manera senzilla poses en solfa l’absurd de la guerra. El final, fantàstic.
    Ha estat un plaer llegir-lo.
    Felicitats.