Shakespeare era català

22.07.2014

Núvol publica Versions a peu d’obra, un volum de traduccions de Shakespeare a càrrec de Joan Sellent. Mai s’havien reunit tantes obres del dramaturg anglès en un sol volum en català. Ja el podeu comprar a Libelista, el portal del gremi de llibreters 

També podeu llegir un nou ebook de la Biblioteca del Núvol, Traduir Shakespeare, un recull de tres conferències de Joan Sellent que vénen a ser el making of de Versions a peu d’obra. Sou dels primers a rebre l’enllaç de descàrrega, que podeu activar fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

39 Comentaris
  1. T’has documentat molt malament, Bernat. Tothom sap que Shakespeare era una franquicia, com McDonald’s, però sense que se’ls arribes a podrir la carn. Ah, i sobre assassinats: no sé si saps que Ramon Mercader era de Baracaldo però per un error de transcripció va acabar sent de Barcelona.

  2. En Puigtobella sap de què parla, no endebades té la mà trencada a censurar comentaris en aquest digital. D’aquí el seu valent sarcasme.

    • Hola Quim,
      La publicació del teu comentari és una demostració evident que em dedico a censurar sistemàticament tots els comentaris hostils. Gràcies pel teu comentari perquè és una refutació en si mateixa.

      • La publicació del meu comentari no és cap demostració evident, sinó el pretext per a la teva falaç afirmació en la rèplica. Per això, i només per això no l’has censurat, com de fer tu mateix t’encarregues de subratllar.

  3. Vas ben encaminat, Bernat! Si res més no veig que segueixes la “pista ibèrica”: Manuel de Oliveira ja va dirigir una pel·lícula el protagonista de la qual partia d’una investigació centrada a provar que Shakespeare era portuguès i que en realitat es deia “Jaques Pires”.
    Aprofito per desitjar un bon estiu a tots els “nuvolaires” (o “ennuvolats”)!

  4. Gràcies Bernat! Havia començat a pensar que estava boig, ai! Voto magnitudine, stultus! Bones vacances.

  5. No sóc historiadora i per tant no puc pronunciar-me sobre la veracitat o no de les tesis del sr Bilbeny. El que sí puc dir, atenent-me als fets objectius, és que l’article del sr Puigtobella més enllà del sarcasme i la conya fàcil no aporta cap ni un argument que desmenteixi les tesis del sr Bilbeny. Només aporta desqualificació gratuïta, cosa que només fa, en tot cas, que sumar punts a la credibilitat de les tesis del sr Bilbeny.

    • No sóc expert en lògica, però l’argument “Només aporta desqualificació gratuïta, cosa que només fa, en tot cas, que sumar punts a la credibilitat de les tesis del sr Bilbeny” em sembla una fal·làcia bilbenyiana.

      • No soc expert en lògica, però llegir en diagonal i, doncs, amb prejudicis, els comentaris dels altres i fer veure que no s’ha puntualitzat amb l’expressió “en tot cas” em sembla una interessada fal·làcia Francescana.

  6. Que tarado que es este señor, no tiene rigusosidad, sus ironías son una lágrima… ¿A donde envio mi CV para escribir chorradas en esta web? Si este imbécil es columnista yo tengo todo el potencial!!

  7. El fet k no aportis cap argument per refutar hipòtesis de treball no valida les recerques del sr Bilbeny però sí que tinvalida a tu com a persona de nivell per afrontar el corpus argumental del sr.Bilbeny, més il lustrat i erudit que tu. Què has escrit de bo en ta vida per gastar aquestes ínfules de merdós? No tadones que publicites que la teva ignorància és superlativa?

    • Sens dubte, el Sr. Bilbeny és el nostre més digne representant de l’assaig de ficció i encara no se l’ha reivindicat prou com es mereix: Jaroslav Hasek no va fer tant per la història natural com el Sr. Bilbeny per la història dels catalans.

      • Fas molta gràcia. Però només amb els insults i els oprobis i amb cap argument no convencereu ningú. Ara teniu totes les tribunes i tots els diners públic per pencar poc, cobrar molt iviure com reietons però ni aporteu arguments ni publiqueu res que valgui la pena.

        • Doncs jo no ric. El panorama és desolador, i m’esgarrifa el menyspreu de tants estudiosos honestos (els de la “història oficial”, suposo), que es cremen les celles de nits, els caps de setmana i els dies de festa, així que tenen dues hores lliures després d’una dura jornada amb la canalla consentida, per mirar de trobar la dada precisa, la prova positiva, el punt de vista més exacte, la gran troballa que els mitjans de comunicació no esbombaran i que els ignorants no apreciaran.

          • Els funcionaris treballen molt poc: poques hores, poc rendiment, sense incentius ni penalitzacions i, és clar, en el cas de la història subjectes a l’hegemonia política imperant. Si fóssim anglosaxons però…hem copiat el pitjor dels espanyols: el món funcionarial portat al paroxisme de l’absurd en l’àmbit acadèmic. Desgana, desídia, peresa intel·lectual, moltes vacances…i poques publicacions.

  8. Per a mi, la curiositat i l’honestedat intel·lectuals haurien de ser el motor de la recerca històrica. No sóc historiador ni professor d’història. Em considero només com un amant platònic de Clio. Per tant, m’abstindré d’opinar sobre els possibles orígens catalans de Colom. Fa molts decennis que es discuteix aquesta qüestió. He sentit a parlar de la pista genovesa, catalana i fins i tot corsa. Que els historiadors investiguin, em sembla perfecte.
    Ara, crec que conec un poc la història de la literatura. A França, des de Pierre Louÿs, uns universitaris afirmen que les obres de Jean-Baptiste Poquelin, àlies Molière, no van ser escrites per Molière sinó per Pierre Corneille. Recentment, s’ha publicat a París un llibre titulat Le français ne vient pas du latin d’Yves Cortez. Res no em sorprén en aquest domini…A Catalunya, tenim l’equivalent amb els treballs de Jordi Bilbeny que creu en una conspiració espanyolista.
    Les seves teories sobre Colom em semblen interessants, fins i tot plausibles ara no el segueixo quan afirma que tota la literatura castellana del segle d’or seria un plagi d’originals catalans silenciats i censurats.
    He llegit amb curiositat el seu pròleg a Llàtzer de Tormos i cap dels arguments no m’ha convençut. Ni un…N’he parlat sovint amb l’editor de Bilbeny, el meu amic Josep Maria Orteu, i tampoc m’ha persuadit.
    Només diré que una persona amb un mínim de sensibilitat literària veu que El Quixot, El lazarillo de Tormes o Las novelas ejemplares van ser escrits i concebuts en castellà. Quin traductor prodigiós seria capaç de traduir amb aquest geni, aquesta vivacitat un original català-valencià fantasmal? Quin traductor podria arribar a aquest grau de perfecció?
    Seriosament, ho dic amb tota la solemnitat necessària. Tenim prou problemes amb els jacobins francesos i els espanyolistes ‘ de triste figura ‘ per ridiculitzar els nostres projectes exaltants de construcció nacional amb teories estrambòtiques, de ‘ truca a l’embut. ‘ Cercar orígens catalano-occitans a Molière, Miguel de Cervantes, Lope de Vega, Garcilaso de la Vega, Michel de Montaigne, Pierre de Ronsard, Mishima o el rei de Prússia em sembla un exercici tan gratificant com mirar d’ensenyar el japonès clàssics a una parella de gripaus enamorats..

    • Es tracta de la restitució de l’existència històrica de Catalunya i la seva influència a la història univesal. Això li sembla no sé què de gripaus? Què hi farem…

      Em pregunto per què costa tantíssim entendre quin és el sentit del que diu el senyor Bilbeny.

      Podria intentar resumir què creu vostè que pretén el senyor Bilbeny amb el seu discurs? O de debò no ha entès res?

      • Durant més de quatre segles, tota la comunitat científica ha viscut en un mite creat pels espanyolistes. Ara hem sortit de l’obscuritat i sabem la veritat. Colom era català (aquesta informació és sabuda des de fa temps) així que la majoria de les obres mestres del segle d’or, que tothom suposava concebudes en castellà. Com Malherbe, ‘enfin Bilbeny vint.’ Aquest Malherbe deu ser un Malaherba, afrancesat pels gavatxos, aliats eterns dels espanyols, en el complot mil·lenari contra Catalunya.

        Ara, gràcies a les recerques de Jordi Bilbeny, hem accedit a la veritat, — истина istina— com diuen els russos per distingir-la de правда, pravda , la veritat relativa.
        El Lazarillo de Tormes, que milers de filòlegs han llegit sense sospitar el complot maleït, és la traducció del Llàtzer de Tormos, una obra valenciana que s’ha perdut. Algun dia, don Jordi la retrobarà. El nou Heròdot ha revelat la catalanitat del Quixot, redactat per Miquel de Sirvent que malauradement no pogué conèixer Leonard de Vinçà. Ningú no en té la prova. No cal. Credo quia absurdum. Jordi Bilbeny és el nostre Ngô Văn Chiêu, Cao Dai diví, Joseph Smith himself.
        Cal dir-ho clarament. O Bilbeny s’equivoca o té raó. Si té raó, accedeix a l’Empireu dels grans pensadors, dels aeronautes del pensament.
        La seua exploració de la història l’ha alçat al nivell d’Immanuel Kant i Hegel que mai no havien anat tan lluny en la divulgació de la realitat amagada. Plató ja pot començar a deixar-li el plató.

        • “Durant més de quatre segles, tota la comunitat científica ha viscut en un mite creat pels espanyolistes”.

          No és això el que crec entendre. El que entenc és que una Nació sense Estat és una presa fàcil per la resta de competidors, més si hom pensa que els enemics de Catalunya no eren pocs. Altrament, la censura d’Estat crec que entenc que també es du a terme pels catalans mateixos. Això, si no pensem amb tòpics i caricatures crec que es pot veure amb facilitat.

          “Ara, gràcies a les recerques de Jordi Bilbeny, hem accedit a la veritat”.

          No. Pel que fa a Colom, em sembla que el primer que va aventurar la tesi de la seva catalanitat va ser Ulloa. Bilbeny, l’única cosa que ha fet és anar fins al final.

          “El Lazarillo de Tormes, que milers de filòlegs han llegit sense sospitar el complot maleït, és la traducció del Llàtzer de Tormos, una obra valenciana que s’ha perdut”.

          Vostè n’és conscient que per la immensa majoria dels espacialistes, Catalunya no existeix? I si en tenen cap notícia és sempre passada pel sedàs de l’Estat espanyol o cultura castellana? Per altra banda, que el “Lazarillo” era obra d’un català ja se sabia de fa dècades. Alguns l’identifiquen amb Joan Lluís Vives i March.

          “El nou Heròdot ha revelat la catalanitat del Quixot, redactat per Miquel de Sirvent que malauradement no pogué conèixer Leonard de Vinçà”.

          No he sentit en cap ocasió que Bilbeny es refereixi a Leonardo da Vinci com a Lleonard de Vinçà. Vostè sap en què es basa per afirmar que “Cervantes” era català?

          “Cal dir-ho clarament. O Bilbeny s’equivoca o té raó. Si té raó, accedeix a l’Empireu dels grans pensadors, dels aeronautes del pensament”.

          No. Si té raó, la investigació ha d’adoptar l’enfocament del senyor Bilbeny. Però… em sembla que a vostè l’interessa més el personatge que no pas el que diu, oi?

          “La seua exploració de la història l’ha alçat al nivell d’Immanuel Kant i Hegel que mai no havien anat tan lluny en la divulgació de la realitat amagada. Plató ja pot començar a deixar-li el plató”.

          Ui, quina gràcia.

        • No fa gaire gràcia però li diré -li falta llegir sobre el tema- que el màxim especialista sobre el tema considera el “Lazarillo” una obra de…Joan Lluís Vives. I ho diu una persona gens suspecte de ser sobiranista. Qualsevol que conegui les societats del nostre país i de Castella al XVI sap que l’ambient burgès que s’hi descriu mai pot ser de Castella ans d’una ciutat de la nostra Corona on la menestralia era puixant en contrast amb l’hidalguismo decadent castellà.

    • Em sembla sr.Beszonoff o que no ha llegit el Quixot o que malgrat ser un escriptor notable i famós -he regalat alguns dels seus llibres- no sap gaire de lingüística (morfologia, sintaxi, etc.). Tots els espanyols estan d’acord en què el castellà del Quixot no és “ortodox”. I si mires és curull d’expressions catalanes o paraules que mai no han existit en la llengua de Quevedo. Un exemple: “lloramicas”. I n’hi ha a centenars. Cregui’m, torni a llegir el Quixot i potser veu el que no ha estat capaç de veure per no dur les “ulleres” adequades.

  9. Recordo haver llegit algun article, però no puc recordar on ni qui era l’autor. Segons aquest article, fins al segle 19, la versió oficial del Tirant lo Blanc, era un llibre anònim en llengua castellana. Després va aparèixer un exemplar de l’edició original, en una Biblioteca italiana (si no recordo malament). Va ser quan es va saber l’origen i l’autor del llibre. De fet crec que només s’han trobat tres originals, d’un llibre que va ser un gran èxit a la seva època, una mica estrany.
    Algú en sap alguna cosa més sobre aquesta història?

    Tornant a les teories d’en Bilbeny, només s’aclariran si aparegués algun original perdut d’aquests llibres, en un arxiu o biblioteca. Aleshores se li haurà de donar la raó.
    Tot és possible i mai se sap què pot passar. Però de moment només són hipòtesis.

    • Esta discusión me parece una falacia, habída cuenta de que, como todo el mundo sabe, el Castellano es un dialecto del Catalan; verdad ocultada maliciosamente por el complot españolista durante siglos.

      Sin ánimo de actitud, la ironía es un sano ejercicio de inteligencia…

      • No home no, el castellà ve del Lapao, concretament de la Franja. Que no ho sabies això?
        Si no s’ha sabut fins ara era per culpa d’un complot catalanista, que porta segles conspirant.

  10. En un correu és difícil explicar certes coses, sóc paleògraf i tinc una bona, amb modèstia, formació acadèmica, que abasta doctorat, tesi, a punt de llegir, masters i estudis internacionals, que ara sembla que són el tot i el res. En B. Puigtobella a toca un bon tema, l’exageració històrica, l’ha fet amb ironia i podia fer-lo, és un bon coneixedor en literatura i història, i si més no ha posat en marxa aquesta revista electrònica, que Déu n’hi do.
    En quan a Shakespeare, Colom, Leonardo, Cervantes i fins i tot Teresa d’Àvila anem per parts.
    De Colom es pot engegar qualsevol cerca, la hipòtesi està servida en ell mateix que va fer un bon esforç en tapar el seu origen, Bilbeny enceta un dels camins que fa anys que s’hi segueix, jo mateix per encàrrec de Frederic Udina i Martorell vaig estudiar unes cartes del navegant tot buscant catalanismes, que hi eren, Colom, Colón, Columbo, Columbus, dóna molt de si, home mal documentat i envoltat de misteri. La història l’ha volgut així.
    Entrar en la mateixa categoria amb Shakespeare és si més no al·lucinant, està força documentat, escriu en anglès, ens interessa tan poc la seva obra per la literatura catalana com la de Juan Marsé, són part d’altra literatura, ens interessen com a literats i homes cultes, prou. Cervantes, mireu fins ara la suposició de que El Quijote fos el Quixot és la mateixa que El Curial e Güelfa fos Il Curial e Güelfa en italià, “non c’è”, no hi ha una sola referència a aquesta hipòtesi, abans d’afirmar-la cal buscar les proves, muntar-les investigar-les i exposar-les , mentre tant literatura de tertúlia radiofònica i prou. No entro en la meva estimada Teresa, dona del dimoni, trota convents i d’escriptura finíssima en castellà, te de catalana el mateix que Soraya Saez de Santamaria, res. En quan al meu bon Leonardo, que tantes hores li he dedicat, mireu era de Vinci, sabem fins l’hora del seu naixement: 15 d’abril de 1452 a 2/4 d’11 de la nit… mireu el meravellós estudi de Carlo Vecce i mireu la preciosa documentació que aporta, en fi perquè seguir, estudiem, parlem, discutim, però demostrem sense insultar. “Ves per on el meu avi Tolstoi…” No si us plau…

  11. “El públic a qui va adreçat el Quixot és un públic independentista” Jordi Bilbeny.
    “Cristòfor Despuig i els seus Col.loquis són l’origen de Terra Lliure”. Jes Llastra.

    • El Quixot és una clara invectiva al país…que l’ha lloat: s’hi denuncia l’hidalguismo (voler viure de renda malgrat ja ser un miserable), les poques ganes de pencar i de viure de renda, l’absolutisme de la Corona de Castella en contraposició de la Catalana on el rei està subjecte al Parlament, s’hi fa una lloança d’un “terrorista” com Perot de Rocaguinarda -ja es veu els del PP i PSOE que comprensius que eren amb la lluita armada- , el Quixot recupera el seny a Barcelona i, la nostra capital, és l’únic paisatge que hi surt descrit amb minuciositat. Si a això s’hi afegeixen les milers de catalanades (“lloramicas”) que hi ha al Quixot que s’han “evitat” bo i incorporant-les totes al Diccionari de la RAE com a “mots del XVI i XVII”, curiosament tots ells desapareguts, cap ha perviscut als nostres temps. Cap. Totes les “catalanades” s’extingeixen…curiós, curiós.

      • Les vostres hipòtesis es basen en prejudicis sociològics i en un coneixement filològic molt escàs. Amb els vostres arguments, podríeu demostrar la catalanitat de qualsevol autor romànic d’origen difícil de documentar als arxius. Te’n posaré només un exemple: “lloramicar” és un mot que ha existit o existeix encara en tots els parlars hispanoromànics. O és que els asturians també l’han pres de Cervantes? http://www.academiadelallingua.com/diccionariu/index.php
        Si haguéssiu llegit més literatura occitana, aragonesa, castellana, catalana, etc. dels segles XIII-XVI podríeu adonar-vos que els vostres “catalanismes” del xicot fan riure.

        • Senyor Francesc,

          Em sembla que és evident i de tothom conegut que els senyors de l’INH no dediquen l’extensió del temps diürn a aquella tasca i que mant col·laborador no és expert en el tema de què es fa càrrec. Els mitjans de què disposen són precaris. Si vostè troba cap mancament en el mètode, o en general, fóra interessant que ho participés, tal com fa ara. Tanmateix la seva aportació té una voluntat de ridiculització manifesta que reix força mesquina en vist les circumstàncies que suara he consignat.

          Pel que fa al motiu de la seva intervenció, el fet que aquesta paraula existeixi “a tots els parlars hispanoromànics” -tesi que hauria de justificar- és una afirmació brutal que caldria fonamentar, perquè… resulta que la gran potència cultural de la Península en aquells segles és Catalunya. No sembla forassenyat apuntar la possibilitat d’una influència de la llengua catalana en totes les llengues de la Península a l’època. Bembo, per exemple, ja manifesta una preocupació respecte aquesta influència del català en la llengua de cultura de la Península Itàlica en aquells segles.

          Em sembla, doncs, que tant vostè com l’INH no tracten amb prou rigor aquests extrems.

  12. Bernat, vas errat. “Sacsejapera” no apunta cap a Matadepera, sino cap a Lleida, en concret cap al Baix Segrià, ja que els avantpassats de Shakespeare, com tothom sap en aquella zona, es dedicaven al cultiu de la pera. Salut!

  13. Ah, espera…. Que después de leer los comentarios, me doy cuenta de que el artículo está escrito en serio.

  14. Vergüenza que haya gente como tú, que lo único que hace es escribir sandeces absurdas (incluso rozando ya lo surrealista) para alimentar esa soberbia catalanista de hoy día. Bendiciones y buenas noches.