El sexe en català és cosa de tots

21.06.2015

Divendres a la tarda, a la Biblioteca de Caldes de Malavella, Marc Romera presenta dins el festival El Gust de la Paraula la seva darrera novel·la, Les relacions virtuoses (RBA-La Magrana). Marc Romera reflexiona aquí sense voluntat dogmàtica sobre el tractament de l’erotisme en la literatura catalana recent.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

El català, condició de contrastos, ha disposat sempre d’una doble manera de convertir en literatura tot allò que fa referència al sexe. El tòpic diu que som escatològics, i en aquest sentit apropem sexualitat a humor amb una facilitat que contrasta amb la pudícia amb què la nostra literatura ha tractat sempre el sexe quan no ho ha fet a través de la doble pàtina humor-escatologia. Aquesta pudícia, interpretada per algun observador com a higiene virtuosa i que també pot ser traslladada a la violència, les drogues i les abjeccions en general, ha impregnat d’una manera majoritària la nostra literatura, aproximant-la més al seny que a la rauxa i quasi sempre arrauxant-se sota el vestit de l’humor o la humorada que redimeix les intencions brutes de l’autor. En els darrers anys, però, han anat apareixent aproximacions descarnades a la brutalitat (Joan Todó, per exemple), les drogues (Jordi Cussà) i el sexe (Miquel de Palol o Joan Jordi Miralles), temes que semblava que espantaven una literatura extensivament marcada per una vigilància noucentista disposada a dispensar els excessos sempre que la «conyeta» els fes digeribles.

També hi ha hagut casos, cal dir-ho, on l’exigència literària, la virtuositat creativa, per entendre’ns, ha superat l’eficàcia eròtica sense necessitat del to sorneguer, i el resultat ha estat tan esplèndid que l’obra ha hagut de passar a «llibre de culte» per la seva indigeribilitat per part de la nostra escadussera massa lectora. Parlo d’«Els conys saborosos» de Valerià Pujol, per exemple. I també hi ha casos com el dels pseudo-anònims «Quaderns d’en Marc» on l’erotisme és tractat sense concessions a la rialla i la llengua no s’autoexigeix la subtilesa literària que l’allunyi de les masses. Però fora de casos com aquests, els grans cims de la nostra literatura eròtica, pràcticament des del Rector de Vallfogona fins al genial «Deu pometes té el pomer» o l’exitós «Amorrada al piló», van acompanyats d’una conyeta o una banalitat que en dispensen la gosadia de voler posar calent el lector.

Parlem de gènere. Eròtic o pornogràfic. Perquè casos com els abans citats de Miquel de Palol o Joan Jordi Miralles ho són d’utilització de l’escena sexual —sense concessions, descarnada, impúdica— com a recurs per enriquir una obra no destinada, intencionadament, a inquietar la libido del lector. I dintre del gènere pensem que seria bo fer un pas endavant i anar eliminant la «conyeta» amb tots els tics lingüístics que acostuma a implicar i que molt sovint, excepte en casos com el ja citat d’Ofèlia Dracs, només obtenen com a resultat el distanciament, i per tant el refredament, del lector, no fos cas que llegint narrativa eròtica se’ns posés calent. I és que quan es fa novel·la de gènere la intenció ha de ser, suposem, reproduir literàriament allò que condiciona el gènere, és a dir, la dimensió real del que l’inspira, i si en una novel·la històrica hi esperem no només la versemblança exigible en qualsevol novel·la sinó la seva dimensió històrica, i en una novel·la negra hi volem el clima que genera la investigació i la tensió que precedeix la resolució del misteri, en una novel·la eròtica el que s’hi pretén és reproduir les actituds eròtiques a les quals l’autor convida a participar al lector, i la seva finalitat és posar-lo calent, i no pas fer-lo riure, perquè tot i que és molt lícit, i sa, riure quan es folla, normalment el riure és mal amic de l’excitació sexual. No hem d’oblidar que l’objectiu de l’erotisme és posar calent l’espectador, i el de la pornografia és induir-lo, fins i tot acompanyar-lo, en la masturbació, i per això seria bo evitar, en el tractament de la llengua en què es fonamenta tot això, elements anticlimàtics que actuïn de gerra d’aigua freda i que expulsin el lector d’aquest estat, i un d’aquests elements és l’ús desmesurat, o fins i tot mesurat, dels sinònims. Perquè la nostra llengua és rica en sinònims aplicables als atributs sexuals de la dona i de l’home, el cony i la polla, sí. I els sinònims distancien, perquè quan un està calent es vol menjar el cony de qui l’escalfa, no pas la vagina o la vulva o el conill… o la polla de qui li desperta el desig, no pas el penis o el membre o…, i sempre cal trobar, si cal, els sinònims que mantinguin la dignitat morbosa del moment (xona, cigala), o simplement evitar-los, com cal evitar metàfores i analogies (la cova, el tresor amagat, el rave, la fava, el forat…) que dites en una situació real a més d’un li provocarien una pèrdua de duresa o humitat i una vergonyosa sensació causada pel distanciament irònic produït per la desconcentració.

És evident que aquesta pretensió només és necessàriament aplicable als textos de gènere volgudament pornogràfic, i que realitzada en passatges de descripció eròtica d’un text totalment desvinculat del gènere podrien fer malbé les bones intencions de l’escriptor literari o del fabricant d’altres gèneres que poden utilitzar el sexe com a part i no com a finalitat. Tot i així, abunden cada dia més tractaments descarnats, amoralitzats, impúdics i despullats de sinonímia o analogia, de l’activitat sexual en novel·les o contes que no busquen l’escalfament del lector. Passa arreu. La darrera novel·la de Houellebecq, Soumission, ens regala algunes seqüències que ens podrien servir d’exemple, i que podrien formar part d’una qualsevol novel·la porno. També Palol, ja ho hem dit (visiteu, sobretot El testament d’Alcestis), o el Joan Jordi Miralles que a Això és Àustria converteix una escena fundada en el patetisme en un discurs d’una sexualitat electrificant.

En el cas de Les relacions virtuoses, tot això adquireix una dimensió de necessitat perquè el gènere de l’erotisme (pornogràfic) utilitza un altre gènere, l’epistolar en la seva versió contemporània, la del correu electrònic, i això té unes implicacions que encara farien més anticlimàtica la presència de la «conyeta» i de la sinonímia i les insinuacions. Quan un escriu una carta, o un e-mail, ho fa amb la seguretat o la suposició que allò només ho llegirà el destinatari escollit. I quan estem parlant de relacions que s’han originat a partir d’una pàgina web de contactes que la gent utilitza bàsicament per follar, l’expressió d’aquests e-mails se suposa d’una intimitat essencial, i aquesta intimitat, a mesura que la relació, epistolar, avança, se suposa que va guanyant complicitat i confiança, i a mesura que la confiança creix, desapareixen més les diplomàcies que amaguen les veritables intencions de qui escriu. I és en aquest sentit que no pot confegir-se de la mateixa manera una escriptura destinada a un nombre desconegut de desconeguts lectors que una escriptura destinada a un únic lector amb el qual confiança, complicitat i intimitat només poden dur a una descarnadura del llenguatge, una sinceritat sense reserves que en el moment en què es converteix en sexe virtual no pot ser gens diferent del que s’intercanviaria no en una escena amorosa, on les formes es mantenen, sinó en una de purament sexual on «et vull menjar el cony» o «vull que em follis»; perquè qualsevol «deixa que et besi aquest pal de paller» et pot matar l’escena. Perquè en aquesta mena de correspondència l’interlocutor, el narrador, ha de transmetre al seu únic lector la seva excitació, i ha de procurar encomanar-li aquest estat fins al punt que el procés escriptura-missatge-lectura esdevingui realment una fornicació, virtual, en tota regla, i només així es transmetrà al lector general, l’infiltrat que actua com a voyeur d’una relació gens virtuosa però molt virtual, aquesta escalfor galtística que convida sovint a llegir agafant el llibre amb una sola mà.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Convertir tot això en literatura requereix afegir a l’entramat certes dosis d’allunyament dels moments més líquids, de suor i de fluids diversos, perquè malgrat que la intenció és embafar el lector en una lliçó altrament de tots sabuda («massa sexe embafa», diu el genial Adrià Puntí), que és el fàstic o la saturació a què ens porta l’excés de satisfacció dels desitjos, també és bo deixar descansar aquest dificultós equilibri entre excitació i saturació a què ens sotmeten les pàgines calentes del text, i la millor manera de fer-ho és reflexionar sobre tot això convertint el llibre en una dialèctica encesa sobre la seducció, la manipulació i l’engany, tractats com a sinònims, i el canvi de paradigma que les noves tecnologies digitals, és a dir, les webs de folletéo, representen respecte al passat de les barres de bar o les correspondències postals (a part de Laclos i les seves Relacions perilloses, llegiu El joc del mentider de Lluís Maria Todó, en la versió castellana del qual, a Anagrama, apareix premonitòriament a la portada l’autor d’aquestes Relacions virtuoses de què us parlem!). I és aquesta dialèctica la que dóna sentit literari al llibre, malgrat que el sentit veritable sigui la voluntat de posar calenta la població lectora del país, de manera que el país s’alliberi de la «conyeta» quan parla de sexe («follem, follim, follam», no: «follem», a seques, i amb tot el morbo que puguem) i la gent es posi a follar sense reserves, als parcs, a les aules, a les platges, al parlament, als cines i fins i tot a casa, perquè són moltes les parelles que llegint aquest llibrot plegats l’han convertit en un veritable encenedor.

I si algun tarat va dient pels llocs que el català no és sexy, és perquè encara el llegeix com aquells que escoltàvem l’«ets un pendó, Sue Ellen» i ens posàvem a riure perquè encara estava tot per normalitzar. Però qualsevol llengua és sexy per a qui la practica diàriament, i malgrat que hi ha qui es posa calent quan en sent segons quines d’alienes (recordem un peix anomenat Wanda, o algunes noies que quan senten un argentí o un italià es mullen a l’instant, com l’amic que trempa inexorablement amb el francès), no em direu que no posa calent aquell moment de pèrdua total de control en què ella t’estira pels cabells i et fa aixecar el cap d’entre les seves cames i et diu «folla’m…».

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. “L’altra”, de la Rojals. “La magnitud de la tragèdia”, de Monzó. “Terra de mai”, de la Marçal. Són exemples superlatius, trobo. La seva absència fa mal a una argumentació que té força sentit, senyor Romera.

    • Admirada Mercè Ibarz, no es pot convertir un articlet d’opinió en un receptari de cites, i, per tant, hi ha moltes més coses que no s’han citat en la meva argumentació. Sigui com sigui, cap dels llibres que cites, tot i que el sexe hi es present, em sembla que siguin exemple de pornografia (diria que ni tan sols d’erotisme), i és que una cosa és parlar de sexe, per mes explícitament que se’n parli, i l’altra és pretendre posar calent el lector, que em sembla que ni era la intenció de Quim Monzó ni de la Rojals ni de la Marçal, escriptors a qui llegeixo i admiro, com a tu. Suposo, que, a part de no voler saturar amb cites, els he obviat per això. I no ho dic com a sentència, ni molt menys, sinó com a opinio personal, subjectiva i totalment discutible.
      Una abraçada.

  2. Potser l’autor considera que V. Andrés i Estellés no forma part de la literatura catalana o el Pare Francesc Mulet o el mateix Bernat i Baldoví. És penosa la manca de visió general que s’hi mostra ja que aquests autors han tractat el sexe i les relacions sexuals amb una lluminositat extraordinària destruint tota mena de tabús i pors i recels. Però, clar, per a aquest autor només hi compten, en la literatura catalana, la gent de Barcelona o de la Catalunya autonòmica. Llàstima. Si és així, si us plau elimineu també l’Ausiàs March o el Tirant lo Blanc o en Ramon Llull i potser tots en sortirem guanyant. Perquè mentre els valencians, per exemple, ens hem d’enfrontar al “blaverisme” i el PP, ara resulta que ens surt un altre front que també ens ignora i ens menysté. La ceguesa o miopia és infinita perquè no veu qui té dos ulls, sinó qui pot veure.

    • El senyor Romera es refereix al tractament de l’erotisme en la literatura catalana recent. Deixa molt clar quin és el marc referencial.

      • Gràcies, Neus. Hi ha gent, amb tot el respecte, que encegada per la ideologia, treu les coses de context. I que em sembla que no han entès res del que dic o pretenc dir.
        Sigui com sigui, deixo aquí la meva genuflexió admirativa i quasi fanàtica cap a l’obra de l’Estellés, a qui posaria en el més alt dels pedestals literaris.
        A part, reduir tota la meva argumentació a una qüestió geogràfica em sembla una mica tristot. Si m’hagués de posar a citar tots els autors catalans (i quan dic catalans vull dir de tot l’àmbit de la parla catalana) que han tocat o parlat de sexe, no hi hauria espai per a l’argumentació, i si a més ho he de fer d’autors tant divertits però tan menors com el meu admirat Bernat i Baldoví i el seu “Virgo de Vicenteta”, voldria dir que estic parlant d’altres coses.
        Jo he fet un articlet d’opinió parlant de literatura pornogràfica, no d’autors que parlaven poc o molt de sexe, així que espero que en Manuel i en Quim em sàpiguen disculpar. Per cert, Jon Todó és de La Sénia; Joan Jordi Miralles va néixer a l’Aragó i es va criar a Manresa; el Miquel de Palol no sé on va néixer i a Ofèlia Dracs hi havia escriptors d’arreu. I Valerià Pujol era del Maresme. No entenc aquestes ganes de polemitzar sobre un absurd. Però en tot cas, disculpeu-me si no he vist pornografia en els autors que citeu.
        Una abraçada.

  3. Bé tinc poques paraules per adir-vos sobre el que amb el llarg escrit que en el diari “El Núvol” en adreçeu per a dir-nos que “El sexe en català és cosa de tots”, bé sols us puc respondre que de fet i de ben segur que no us heu lleguit a Narcis oller, Jaume Cabré,Lluís Racionero, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, a V.Andrés Estellès ni al pare Francesç Mulet ni a bernat Baldovi, i sense cap dubte ni us heu fullejat els llibres de Ramón Llull d’Auxias March ni el Tirant lo Blanc, i també d’en Mossén Cinto Verdaguer (poesíes) que per a ell el sexe havia de ser virtuós, i per als altres escriptors van gossar expossar-nos les relacions sexuals amb una gran força de lluminositat per a desvincular literalment les relacions sexuals de tota mena de tabus. Es trist que en posseu en el llindar de la literatura pornogràfica, per tan penso que una persona que té dos ulls i no en veu, és naturalmente cega, i una que en té orelles i no sap ni vol escoltar és naturalment sorda, Per tant tal i com us ha respost en Manuel Molins, jo també us tinc de dir que la ceguesa o miopía és molt més que infinita per a vos, i la sordessa per al qui no vol o no sap escoltar també és infinita i arriba al nivell de cofosí (sordera total), per tan qui en té dus ulls i no en sap veure, i en té dues orelles i no sap escoltar, no té prou capacitat per a reflexionar i diagnosticar.

    • Isona, estimada, no només he llegit i rellegit tots els autors que cites sinó que molts d’ells els he estudiat i a algun d’ells els conec o he conegut personalment. La resta del que dius, no ho entenc, francament. Només et repetiré el que abans ja he dit: Parlar de sexe, descriure situacions sexuals, etc., no és necessàriament fer pornografia. La pornografia és un gènere, el sexe és tota una altra cosa. Però m’ho estic passant molt bé amb els vostres comentaris, i em fan repensar tot el que he escrit.
      Però a veure si us queda clar: El meu article no era sobre escriptors dels Països Catalans que parléssin de sexe o practiquessin l’erotisme escrit, el meu article és sobre llenguatge i pornografia, i els autors que cito només els cito a tall d’exemple.
      Una abraçada.

  4. Estellés, Pedrolo…fins i tot Martí Pol. N’estic segur Romera que ha estat un lapsus. Potser no són poetes prou grans en els termes de canon poètic actual. Potser aquests autors són massa “realistes” per a nodrir sexes reprimits políticament correctes i hipsters que miren i riuen sarcàsticament sense tocar mai carn . Avui hi ha molta literatura fofo-eròtica que no llegirien ni els plebeus lectors dissabters de meuble. També hi ha molt ploraner de mama rica post coitum i, deu pometes té el pomer.

    • Paco, no és un lapsus, d’entrada, el Pedrolo l’he citat, indirectament (llegeix bé l’article i la referència a “Els quaderns d’en Marc”. Però repeteixo el que ja he anat repetint. No he fet un article sobre autors i obres eròtiques en català, sinó sobre llengua i pornografia, i els que cito només els cito a tall d’exemple. Gràcies.

  5. Article interessant. Em pregunto, tanmateix, si escriure frases d’onze línies seria un mal comparable a l’abús d’eufemismes descrivint el sexe.

    • Xavi, ara mateix li escric un mail a Marcel Proust perquè em responguis això que planteges. En tot cas, de vegades un coit dura dos o tres minuts, segons la traça o l’excitació dels contrincants, però hi ha coits deliciosos que duren i duren i necessiten línies i línies de text per ser reproduïts.
      Sigui com sigui, una cordial abraçada.

  6. Escatologia no és erotisme (ni pornografia). El tòpic que els catalans som escatològics no té res a veure amb el sexe. L’escatologia -“estudi dels excrements”, segons el diccionari- és una altra cosa. Pot enllaçar amb el sexe si parlem de coprofília -“atracció fetitxista pels excrements”- o coprofàgia -“ingesta d’excrements”-, però el caganer del pessebre no té cap simbologia sexual.

    • Exactment, estimat Narcís, d’això em queixo. Massa vegades ens escudem en la conyeta que aporta l’escatologia per fugir de la ruborització que ens comporta parlar obertament de sexe. De fet, a mi, l’escatologia em porta a unes sensacions que si m’allunyen d’alguna cosa és del desig sexual. Gràcies per la puntualització.

    • J., quan haguem de fer un article sobre obres eròtiques o pornogràfiques o que han tocat el sexe en català, hi haurà “Cirera”, i moltíssimes obres més. Però no era el cas (suposo que si llegeixes les respostes que he repartit més amunt ja entendràs que no era el cas), però gràcies per l’apunt.