Set

30.08.2017

El palmell d’una mà cadavèrica va aixafar bruscament la xinxa que anava a picar-li l’altre braç. L’strigoi n’agafà les restes amb els capcirons deshidratats i les acostà a l’assedegada boca. La llengua momificada va premsar-les contra el paladar per extreure’n fins l’últim mol de plasma. «Noapte bună, romi!» va fer la seva gola mentre obria la tapa del taüt i cercava els seus servidors zíngars.

La família de gitanos romanesos s’havia instal·lat en un barri d’una mil·lenària població costanera, a la vora de Barcelona, l’alcalde de la qual era manifestament al·lèrgic als problemes de convivència entre autòctons i nouvinguts de la seva ètnia d’estirp indostànica.

Curândcină, domnule, nuvă faceţi griji! –va prorrompre el de més edat amb un lleu accent transsilvà, assegurant-li que aviat li servirien la pitança.

Aquella nit van poder capturar una anorèctica d’estètica macabra. Convenientment estabornida, va aportar més de cinc litres del preuat elixir sanguini a la dieta de l’strigoi. El Senyor del Més Enllà no s’abstingué de comentar que procuressin dur-li exemplars amb un aspecte més llaminer.

Noves víctimes ocuparen el lloc de la gòtica afectada de clorosi. El proveïren de fans de Crepuscle i Diaris de vampirs que creien estar fent realitat el seus malsons més tenebrosos. De fet, l’strigoi tenia una flaca per les menors de divuit anys i es delia, amb avidesa, per llepar el coàgul menstrual dels tàmpaxs que extreia del cos mig dessagnat d’aquelles màrtirs del seu gènere. Com que confiaven que, exhalat l’últim alè de vida, despertarien transformades en ànimes damnades per tota l’eternitat, les morboses lectores dels serials protagonitzats per galants intemporals exhibien un rictus de felicitat en el moment del traspàs. Però l’insaciable strigoi no havia previst crear-se competidors dins un vedat de cacera tan escarransit.

Un cosí dels gitanos romanesos, que feia l’últim torn en un tanatori, s’ocupava d’incinerar discretament els cadàvers un cop escolats. Quan les desaparicions d’adolescents sinistres començaren a cridar l’atenció de les autoritats, els bevedors d’essència humana passaren a assaltar furgons itinerants del banc de sang i de teixits.

La pell de l’strigoi, malgrat les retallades en la sanitat, va anar recuperant un to més viu. Fins i tot va atrevir-se a posar en pràctica els trucs que divulgaven les sèries nord-americanes i que li permetien sortir a plena llum del dia –mai sense les seves rayban- i no acabar convertit en un redol de cendra.

Una matinada que va tornar d’un dispensari de la Creu Roja, on havia trascolat més unitats de sang de les que les cames li podien suportar, va anar a jeure al taüt per dormir l’excés d’eritròcits. El sol ja es trobava a punt de despuntar sobre l’horitzó quan l’imago d’Aedes albopictus va percebre el diòxid de carboni del futur hoste.

Habitualment s’alimentava de nèctar, però en aquestes alçades del cicle vital, havia quedat fecundada per un mascle que havia estat fent el borinot més d’una hora. Calia nodrir la centena llarga d’ous que li inflaven l’abdomen i que aviat hauria de pondre. L’hematofàgia era la solució obligada per a una femella necessitada de proteïnes. Es va esmunyir seguint una trajectòria sinuosa i a una velocitat constant, però moderada, per l’escletxa que deixava la tapa ajustada de la caixa de morts. Tot i que l’olor que l’atreia era l’habitual, hi havia una nota discordant, faisandée, que encara li agusava més la gana. Les bandes platejades dels palps de vora la boca i els tarsos de les potes, i la ratlla blanca dorsal, lluïen en la penombra en el moment d’aterrar sobre la pell quasi humana. Va contreure la llarga probòscide i va sentir com se li omplia de saliva davant el festí que s’anunciava sota el tegument resistent i flexible d’aquell cos fred. L’strigoi roncava inconscient.

Els gitanos trobaren l’endemà el Senyor de les Tenebres amb les cames inflades. Un eixam de més de mitja dotzena de mosquits tigre volava èbriament sobre aquell ressuscitat exànime en perpètua agonia.