Serà Cesc Casadesús un bon director pel Grec?

Ni ho sabia tothom ni era profecia, però el nom de Francesc Casadesús era un dels que sonaven amb més força per a convertir-se en el nou director del Grec, després dels anys de Ramon Simó al capdavant del festival. De perfil tranquil, la bona feina feta per Casadesús al Mercat de les Flors (on va entrar el 2005) és de les poques coses en aquesta ciutat on coincideixen espectadors i crítica. Ha sabut crear un públic nou, uns abonats fidels i el Mercat s’ha convertit, més que en una marca, en una garantia de qualitat.

Nascut a Barcelona el 1964 i criat a L’esquirol, Casadesús va iniciar la seva carrera com a ballarí i coreògraf a companyies com Sèmola Teatre, Zotal o Iago Pericot. Llicenciat en Psicopedagogia i amb un màster en gestió cultural, de seguida va passar a treballar en els camps de la producció i la gestió, va ser gerent de l’Institut de Cultura de Vic i director de comunicació del MACBA. Del 2005 al 2015 ha sigut president de l’European Dance Network, la xarxa europea de cases de dansa.

Cesc Casadesús compta entre els seus èxits haver convertit el Mercat de les Flors en un lloc on s’hi pot anar amb els ulls clucs: sempre podem tenir la seguretat que hi trobarem espectacles de qualitat, de creació i connectats amb la realitat, ja siguin d’aquí o de fora. Casadesús i el seu equip, des de les taquilleres fins als acomodadors, passant per la gent de premsa o del bar, han sabut convertir el Mercat de les Flors en un lloc agradable, on hi anem amb ganes i alegria. Tinc amics que no són especialment teatreros que cada temporada es compren un abonament o un altre, i amics que no van mai o quasi mai al teatre (o a veure res relacionat amb les arts escèniques) que els he portat al Mercat i sempre n’han sortit contents. Per alguna cosa Casadesús té el Premi Nacional de Cultura atorgat per la Generalitat de Catalunya (2008), és Cavaller de les Arts i les Lletres pel Ministeri de França (2014) i Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts, atorgada pel Ministeri de Cultura d’Espanya.

Però no tot han de ser flors i violes, és clar. Servidor de vegades s’exaspera (només de vegades) per l’elevadíssim percentatge de “gent de la professió” que ens trobem quan anem al Mercat. Per una banda la sala té un públic fidel, això és indubtable, però més d’un cop he imaginat com quedaria la Sala Maria Aurèlia Capmany si no hi fos tota la gent de la professió. Tindríem més d’una sorpresa.

Els reptes amb els quals s’enfronta Casadesús al capdavant del Grec són variats i enormes: aconseguir fer d’aquest un festival amb cara i ulls, amb personalitat pròpia, i que els barcelonins se’l sentin com una cosa seva. No tinc les xifres al davant, però si s’aconseguís que tota la gent que compra l’entrada per un concert durant el Grec ho fes també per almenys un espectacle de dansa o teatre, segur que les coses canviarien. El Grec ha acabat sent, des de fa anys, un calaix de sastre on s’hi entafora tot allò que succeeix a Barcelona durant el mes de juliol. I no cal dir que sempre és preferible la qualitat que la quantitat, i no pot ser que cada edició hi hagi més espectacles. Ja hem patit la bombolla immobiliària, estem patint la del turisme (que petarà aviat) i només ens falta la de les arts escèniques.

Casadesús ha portat el bo i millor de l’escena internacional al Mercat de les Flors, i ha donat a conèixer al món companyies d’aquí. Esperem que la seva feina al Grec sigui una història d’èxits, com l’etapa que ara tanca a la Casa de la Dansa.