Ser qui siguis

29.10.2017

Quim Monzó preguntava per Twitter què hem de fer finalment amb el canvi d’hora. La resposta és molt senzilla. No cal canviar de fus horari per constituir una república.

© Ermengol

La declaració d’independència no és ni un acte fallit ni una victòria incontestable. És sobretot un acte de dignitat col·lectiva, un acte compartit per molta gent que podria fer legal un nou marc institucional, però que de moment només ha servit per presentar al món de manera oficial un nou subjecte polític: la república catalana. I ho escric així perquè per a nosaltres és un acte majúscul, però per a la resta del món és encara un gest minúscul. Ens hem de moure en aquesta doble perspectiva. La dignitat i l’astúcia no són incompatibles.

La nostra realitat és aquella que afirmem. Si la divisa (del tot premonitòria) del Banc Sabadell és Ser on siguis, el de la república catalana serà Ser qui siguis. Serem allò que ens expliquem a nosaltres mateixos, però tard o d’hora necessitarem el reconeixement dels altres. Catalunya necessita viure en el món, que avui és més interdependent i connectat que mai. La república té tot el dret a legitimar-se, però no es pot enrocar indefinidament en una realitat paral·lela. Ens podem refugiar per un temps a la cara nord, però s’acosta l’hivern i hi farà molt fred i tots sabem com van acabar els maquis. Ja podem cantar l’estaca tantes vegades com vulguem. El règim del 78 pot estar podrit, però la massa social que el sustenta està més forta que mai. Si l’estirem només per una banda, no la tombarem.

La pregunta és: quant temps podem viure en dues realitats paral·leles? Si la diplomàcia ens nega l’estatus internacional, no ens pot treure la il·lusió d’imaginar i construir un país nou. Aquest anhel es pot mantenir amb tots aquells que ens vulguin acompanyar en el camí per canviar les coses. Qui empeny el món, l’acaba canviant, però hem de coincidir amb la realitat de tots aquells que han de formar part d’aquest nou món.

Ahir el president demanava als ciutadans de Catalunya de viure aquest moment amb perspectiva. Agafar perspectiva significa operar amb un marc mental propi sense deixar de coincidir amb la realitat dels que no pensen com nosaltres, però són prou oberts per acceptar aquest marc. Plegats hem de mantenir les regnes del país i de la ciutat, perquè no oblidem que som també una ciutat de ciutats en un món cada vegada més urbà en què els alcaldes també governaran.

Hem d’imaginar-nos en el món. No ens salvarà la fantasia sinó la imaginació. Tots els països s’alimenten de la tensió entre el país real i el país somniat. La república catalana no es podria escapar d’aquesta tensió ni que tingués un reconeixement internacional. La cultura ha de viure connectada a la realitat per imaginar el país somniat. El país que somniem no pot ser provincià ni autocomplaent. No pot ser solipsista ni etnocèntric. No ha de perdonar mai l’artista militant si és un mal artista.

Ahir vam assistir a la celebració dels 40 anys de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Va ser un acte de reconeixement als socis més veterans i una conjura per agafar aire i noves forces en un moment en què la Institució de les Lletres Catalanes està intervinguda i Omnium té el seu president entre reixes. El país està escrit i per escriure.

El país somniat necessitarà contingut per ser real i la cultura pot alimentar i corregir les il·lusions d’un món nou. Hem d’actuar en el món real sense abandonar el marc mental que ens ha portat fins aquí. Sense la cultura, però, aquest marc mental morirà d’inanició.