Tots som la Júlia

J.M. Mestres ens presenta l’adaptació a l’Anglaterra del 1945 que va fer Patrick Marber de l’obra del suec August Strindberg, Fröken Julie. Un text polèmic, transgressor a finals del segle XIX i, sobretot, misogin.

Senyoreta Júlia som nosaltres. Una societat de classes, moguda per instints i per diners, on sovint els més conservadors són els més pobres. La posada en escena de Josep Maria Mestres t’atrapa des del principi i no pots deixar de mirar. I per uns instants, t’obliga a admetre que en el fons, més enllà de la superfície, la nostra societat no ha canviat massa des del 1888.

Mestres, però, ens presenta l’adaptació a l’Anglaterra del 1945 que va fer  Patrick Marber de l’obra del suec August Strindberg, Fröken Julie. Un text polèmic, transgressor a finals del segle XIX i, sobretot, misogin. Marber i Mestres no només aconsegueixen humanitzar el paper de la senyoreta Júlia, sinó que ens permeten empatitzar amb ella i fins i tot emmirallar-nos-hi.

La Júlia és una nina trencada i anacrònica. La seva condició noble ja no té sentit a l’Anglaterra  de postguerra.  Com tampoc té sentit l’actitud d’en John, el criat de la família enamorat de Júlia, ambiciós però temorós del canvi. Un home que fantasieja amb regentar un night club a Nova York mentre neteja les sabates del seu amo. Aquí la tensió sexual és un simple pretext per parlar de la lluita de classes. Manrique ens demostra que la posició social, més que evident, és un sensació latent en la societat. Només cal un timbre per activar els mecanismes.

El problema és que l’espectador no respira ni un moment. L’obra vol mantenir-se dramàticament tan amunt que a cada escena es respira  i s’evidencia el conflicte. Per sort, enmig de tants crits s’alça el silenci. El silenci tímid, discret i suau de Cristina, la promesa de John. El silenci de Mireia Aixalà.

Amb la seva veu dolça i agradable, Aixalà, ens fa aixecar de la butaca. Ens fa reaccionar. Et mires al mirall i descobreixes que vius en una senyoreta Júlia constant. Un món que camina deambulant, sense saber on va, amb la certesa que tot està canviant. Una societat engabiada que somia amb l’impossible. Que somia obrir un night club a Nova York.

@aidapallares

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació