Sense traïdor no hi ha relat

28.02.2018

En un dels seus assajos, el filòsof israelià Avishai Margalit explica que “la traïció, com el riure, forma part del teixit bàsic de l’existència humana”. En la gran majoria de relats, quotidians o universals, apareix la figura del traïdor i, més o menys escadusser, hi juga el seu rol essencial. Les històries el necessiten i la societat el reclama, encara que no ho reconegui. Però violar la fidelitat deguda té una dimensió filosòfica que no es pot jutjar a la lleugera o per Twitter. A De la traïció (Arcàdia) Margalit deixa ben clar que aquest capteniment està relacionat amb l’ètica, no amb la moral.

Si busquem a Google les paraules traïdor i història trobarem pàgines relativament interessants, curioses i tendencioses sobre alguns dels grans traïdors, apòstates o renegats que coneixem, amplificats amb tota la intenció per la Història i la literatura. És a dir, per la ideologia. L’ètica és una reflexió sobre la moral o una moral pensada (segons José Luis López Aranguren) i això sol ja implica que l’hauríem de concebre amb un mínim fonament filosòfic, especialment quan hem de parlar de nocions tan atzaroses com la confiança o la transparència.

Des de Judes Iscariot fins a Robert Hanssen, passant per Brutus, Benedict Arnold o Pau Claris i sempre segons el context i el sedàs polític o religiós des dels quals els considerem com a tals, la presència del traïdor en el relat és una constant temàtica i sociològica que es repeteix sense alteracions. Forma part de l’ordre d’allò que defineix la nostra existència com a individus i com a societats. Començant amb la revelació d’un secret banal, continuant amb l’adulteri i acabant amb la deslleialtat política.

A Catalunya, hi ha molta gent que fa una associació entre traïdor i botifler. Per descomptat, avui dia això és particularment significatiu. I segur que si relacionem botifler i deslleialtat política amb actualitat ens ve al cap la figura d’un traïdor que va agafar molta volada el passat 26 d’octubre. En efecte, parlo del nou director d’Aigües de Banyoles i doble exconseller de la Generalitat, l’exalcalde de Figueres Santi Vila.

A partir del mes de març, Vila serà un dels protagonistes de les nombroses presentacions literàries que es faran en aquest país poques setmanes abans de Sant Jordi. No podíem esperem una ocurrència millor: en un llibre que li publicarà l’editorial Pòrtic magníficament titulat D’herois i traïdors, l’exmembre de l’antiga Convergència reflexionarà sobre els darrers esdeveniments polítics relacionats amb el procés. Gairebé es devia sentir empès a escriure’l assumint amb aplom el paper que li ha tocat en aquest relat.

En la història de la humanitat, igual que l’amor o el nihilisme, la traïció fa de pilar constitutiu de l’espècie que tots plegats representem. Es diu, precisament, que l’amor autèntic és indestructible o que la fe mou muntanyes, però jo penso que, en tot cas, si algun sentiment en pot moure aquest és l’odi. O la mesquinesa. Hi ha molta més tendència a incriminar, a culpar, a vilipendiar, que no pas a felicitar o a reconèixer mèrits aliens/rivals o errors propis. I ara parlo específicament de política, de la salivera que provoca poder estomacar l’ase dels cops.

Per això, estic segur que els traïdors fan el seu paper amb una amplitud de mires considerable, conscients de personificar la suposada baixesa o l’audàcia damunt la qual, amb més o menys raó o barroeria, la massa anhela canalitzar les seves ànsies de criticar, de difamar, etcètera. Tanmateix, que Santi Vila hagi fet de Judes en aquesta partida no vol dir que no hi hagi Peres disposats a negar tres cops els seus principis abans que canti la democràcia.