Sense Fairy no hi ha independència

7.03.2019

Una marca ha arribat a ser una de les tendències mundials dels darrers dies. Però no hi ha motiu per riure. El Fairy és un producte que arrossega tragèdies i víctimes. Una devastadora substància que, combinada amb aigua, pot ser causa de bombolles, caos i ruïna. Els arsenals de destrucció massiva que buscava Bush a l’Irak de Saddam Husein no estaven formats ni per míssils ni per químics, sinó per Fairy. L’Armada Invencible va naufragar, no per la meteorologia ni per la celeritat de la flota anglesa, sinó per culpa de la força d’un líquid de color verd aleshores desconegut. De la mateixa manera que la Línia Maginot va ser un fiasco. Precisament, per aturar la invasió nazi, els francesos haurien d’haver fet servir Fairy.

Si el judici semblava no poder agafar una deriva més absurda (el guió s’acosta al d’una pel·lícula de Tommy Wiseau), la sessió de dilluns va ser esperpèntica, i formarà part del nostre imaginari col·lectiu. Josep Enric Millo va contribuir a la història de la televisió i la comèdia d’aquest país. Segons l’exdelegat del govern espanyol, el dia 1 d’octubre, en algunes escoles no es va dubtar en utilitzar la denominada “trampa de Fairy”. Alguns radicals no tenen suficient amb tombar un contenidor, sinó que arriben més lluny: “Van posar detergent a les entrades de les escoles perquè els policies rellisquessin”, declarava sota jurament, el polític. Un cop a terra, totalment inutilitzats per aquestes barricades fetes de massa espessa i mortífera, alguns votants els remataven a coces. La creativitat humana, quan de crueltat es tracta, no coneix límits.

Sembla doncs que, de la mà dels creadors de Xabi Strubell i el con volador, arriba ara la maledicció del Fairy. No és complicat empatitzar amb els antiavalots que, tot i estar altament protegits, van relliscar en basses d’una fatal viscositat. Tampoc és difícil imaginar Millo mirant els Looney Tunes mentre agafa idees per a la declaració. Però ull, perquè és possible que el diligent del govern no estigui tan equivocat. Aquella substància verdosa que fem servir per rentar la nostra vaixella de l’Ikea apareix constantment en la literatura i la cultura popular. A l’aventura de Tolkien, per exemple, només cal llegir la inscripció: “Un Anell per governar-los a tots; Un Anell per trobar-los; Un Anell per atreure’ls a tots; I a la foscor lligar-los”. No cal ser doctor en literatura comparada per saber que l’anell és un clara al·lusió al Fairy.

També Lucas va tenir en compte utilitzar aquest sabó per aturar l’avançament dels AT-AT a la batalla de Hoth, que apareix a L’Imperi Contraataca. Però el jove cineasta va pensar que seria més convenient fer servir cordes en els snowspeeders, en comptes del producte, i no temptar la censura de l’època. I canviant d’univers, marxem a Joc de Trons. Tothom recordarà el mític capítol de la batalla d’Aigüesnegres, a les portes de King’s Landing. No us heu preguntat amb què està compost el foc valyri, utilitzat per a la trampa per defensar la ciutat? Ho heu endevinat: Fairy. I què me’n dieu de la pasterada protagonista de Flubber? Ens van voler fer creure que aquell ésser que es movia més que Albert Rivera en un after era un experiment científic. Amb els anys, un es fa gran i entén perfectament que era Fairy enriquit.

Sigui com sigui, tot semblava apuntar que aquest judici es trobava en un cul de sac. En un punt port, amb el jutge Marchena desesperat, com el personatge ancorat al bell mig de l’argument d’una pèssima sèrie que no avança. Però Millo ens ha demostrat que de moment, aquí hi ha un clar guanyador. Ni l’independentisme, ni Mistol, ni hòsties. Perquè es podria haver esmentat qualsevol marca de rentaplats. O, senzillament, utilitzar un terme genèric per referir-se al producte. Però no va ser així: va pronunciar el nom, alt i clar. No va dubtar en fer servir el segell corporatiu. Només va faltar una mirada a càmera i una picada d’ullet a l’espectador. I, gràcies a això, Fairy ha aconseguit una de les campanyes de màrqueting més surrealistes de la història de la publicitat. I sense pagar ni un duro.

Queden clares dues coses: que es tracta d’un judici molt tuitero i que algunes parts implicades no s’ho estan prenent seriosament. I algú li ha de comentar al senyor Millo que intentar demostrar el caràcter subversiu i violent de l’1 d’Octubre amb l’argument del rentavaixelles no és la millor estratègia. En qualsevol cas, els meus pares m’amenaçaven amb ensabonar-me la llengua cada vegada que proferia paraulotes o mentides. Potser cal que ho faci Millo, ell sabrà. Però, si es decideix a fer-ho, que ho faci si us plau amb Fairy.