Sèneca i el Brexit

3.05.2019

A De vita beata, Sèneca dedica un part del llibre a defensar l’honorabilitat de Diodor, un filòsof epicuri que s’acabava de suïcidar. L’estoic ha de de protegir la mort del seu col·lega d’una pila d’homes petits i plens de rancúnia que volen fer del cos mort de Diodor la prova de la derrota de la humanitat: «us convé que ningú sembli bo, com si la virtut dels altres fos un retret cap als vostres delictes. Compareu, envejosos, les coses esplèndides amb la vostra sordidesa». En comptes de veure el suïcidi com un fet trist, el romà eleva l’acte de Diodor a una afirmació vital i defensa que cal ser capaços d’admirar els homes que s’esforcen per aconseguir grans fites «fins i tot quan cauen», reconèixer el mèrit d’aquells que poden «concebre plans majors dels que poden realitzar».

Theresa May, Primera Ministra del Regne Unit

Per a Sèneca, com per a gran part dels clàssics, la cultura tenia com a objectiu principal el conreu de les virtuts morals, elevar l’esperit dels homes. Per això, en el ressentiment dels seus contemporanis ell sembla trobar-hi una profunda desorientació de l’època. Amb l’Imperi Romà de Neró en crisi, el descrèdit de la raó i l’hedonisme epicuri vulgar es convertien als ulls de l’estoic en dues cares d’una mateixa moneda. La societat de Sèneca semblava buscar el goig immediat i evitar el dolor a tota costa, per tal de substituir la manca de projectes.

Amb les seves diferències, el vincle entre relativisme i l’hedonisme es farà també present en una altra societat traumatitzada, la posterior a la II Guerra Mundial: «La debacle del pensament il·lustrat clàssic −diu Abel Cutillas a Desànim de lucre−  dona lloc a un ambient per a l’aparició de dues pulsions aparentment contraposades (…): hedonisme i desesperació»; cultura pop i postmodernisme. El de Vinaixa descriu com la cultura que neix després dels anys 50 renuncia a ser un instrument útil per a la configuració, l’enriquiment i el perfeccionament de l’individu. Les humanitats de postguerra en comptes de fer créixer els homes tendien a empetitir-los. Cada cop que algú intentava fer un discurs sobre el món, els intel·lectuals corrien a buscar-hi el corc, la podridura; rere qualsevol pretensió d’universalitat hi veien la mà d’un poder abstracte.

L’altre dia intentava explicar a uns amics què era el que m’irritava tant del criticisme oficial en contra del Brexit, i el llibre de Cutillas i Sèneca em van ser útils per explicar-me. Allò que em fa més angúnia és que rere les crítiques que es fan des de l’europeisme oficial no s’hi amaga cap idea forta d’Europa, sinó només una mena d’orgull cap a la derrota aliena. Hi ha una voluntat continuada de fer semblar la tria britànica com a il·legítima, moguda per instints foscos i perillosos. Em ressonaven al cap les paraules del romà: «us convé que ningú sembli bo». O, per reformular-ho: «us convé que cap govern que faci participar a la seva població d’una gran pregunta puguin sortir-se’n».

Des de diaris, institucions i comptes oficials es vol presentar el cas anglès com un exemple paradigmàtic de la irracionalitat dels líders i com l’enèsima prova que justificaria la desconfiança cap a la població. En aquest sentit Albert Rivera deia fa poc que no s’ha de mostrar el Brexit com una «una malaltia» de la UE. Per contra, és útil utilitzar-lo com a «antídot» i espantall que serveixi per escarmentar a euro-escèptics d’altres països. Cap partit europeista sembla reaccionar al cas anglès aprofundint en la seva posició de civilització i victòria, sinó que semblen preferir fer un discurs basat en la por més propi de la postguerra i caricaturitzar el Brexit com a anomalia democràtica, un fenomen irracional, purament identitari, hooligan.

Com escrivia fa unes setmanes Gideon Rachman, però, el Brexit no és una «aberració estranya», sinó un fenomen que forma part d’un problema europeu ampli que sacseja tots els països grans de la UE, amb moviments com les «armilles grogues», els independentismes escocès i català o l’increment de l’extrema dreta, per posar alguns dels exemples que anomena l’autor. No es pot entendre el cas anglès sense el marc general de crisi a les institucions i països de la UE.

A Catalunya, on l’europeisme sol ser un feix de cursileries, anar en contra del Brexit ja s’ha instal·lat en la correcció política, un fenomen paral·lel a la creixent homogeneïtzació de les candidatures. A les eleccions europees del 2014 encara vaig tenir algun motiu per decantar-me pel projecte d’Ernest Urtasun, qui tenia una idea política per la UE (per minsa que fos). Aquest any, però, en termes de política europea a Catalunya només hi ha una candidatura i una sola proposta: evitar els bàrbars. Per això, quan veig rient a polítics d’alguna proposta de parlament anglès que no va a port, no puc evitar sentir una forta sensació de rebuig. Tampoc puc deixar d’imaginar-me que quan el torn de respondre a preguntes difícils arribi a parlaments més immadurs i buits d’idees −com el nostre parlament de Catalunya o el de Brussel·les− el Brexit pot acabar semblant un procés refinat.