Segrega i venceràs

17.02.2019

Som a l’any 1611, perduts a una illa enmig del mar. Pròsper, el duc legítim de Milà, ha estat traït pel seu germà i enviat a l’illa amb la companyia de la seva filla, un esclau i un esperit. Coneixedor de les arts de la màgia, Pròsper provoca una tempesta per fer naufragar un vaixell en què viatja el seu germà i, de sobte, l’illa es veurà ocupada per un grup de nàufrags de tota classe i condició. Entre els diferents episodis dramàtics a l’illa, Esteve i Tríncul, els dos criats europeus que anaven en el vaixell, es toparan amb Caliban, l’esclau salvatge i primitiu de Pròsper, fill de bruixa, i s’organitzaran per conspirar contra el duc tot materialitzant un dels majors temors que a algú com Pròsper —home, europeu, de classe alta— podria envair: la possibilitat d’una aliança fatal entre oprimits —esclaus negres, aborígens colonitzats, proletaris blancs— per lluitar contra l’amo. Shakespeare va donar veu a aquesta por atàvica dels poderosos a la La Tempestat i, com no podria ser d’una altra manera, l’aliança alliberadora de Caliban, Esteve i Tríncul fracassa estrepitosament i acaba amb el restabliment de l’ordre social —jeràrquic i discriminatori— a l’illa.

Caliban, Esteve i Tríncul ballant (Johann Heinrich Ramberg)

Aquest episodi shakespearià va ser recuperat per Silvia Federeci a la seva obra fonamental del feminisme Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva (Virus Editorial, 2018) per tal d’explicar-nos com, al llarg dels segles xvii i xviii, davant el temor de les aliances fraternals entre oprimits, els governs d’arreu d’Occident van anar aixecant murs de contenció legislatius encaminats a establir i consolidar jerarquies socials —de raça, de gènere, de classe— que frustressin qualsevol possibilitat de barreja, empatia i aliances entre els col·lectius dominats. Divideix i venceràs va ser, en resum, el lema d’una política directament encaminada a tallar de soca-rel qualsevol bri d’aliança fraternal entre oprimits.

I ara que, després d’anys de denúncia, l’agenda política i mediàtica ha decidit posar sobre la taula la segregació escolar, ara que polítics d’esquerradreta, gurus i filantrops neoeducatius i síndics titella s’han omplert la boca de lluita retòrica contra la segregació, les idees de Federici ressonen ben fort en els nostres caps i assenyalen directament les dues eines institucionals més radicalment segregadores, més estructuralment jerarquitzadores, que apuntalen el nostre sistema educatiu: els concerts a les escoles privades i la lliure elecció de centre.

Els concerts a les escoles privades són el finançament amb diners públics de projectes educatius i ideològics privats fets a mida i, en essència, projectes excloents i elitistes que parteixen d’una barrera econòmica inicial per seleccionar i modelar l’alumnat i la comunitat que configurarà aquestes escoles. Que diners públics es destinin directament a projectes ideològics educatius privats amb aquests principis excloents és una autèntica salvatjada, però el que encara ho és més és la constel·lació de comunitats culturals privilegiades que generen, aïllades del món exterior, amb un alumnat que se submergeix en microuniversos esbiaixats que els oculta gran la diversitat i les profundes discriminacions de la nostra realitat social.

Per la seva part, la lliure elecció de centre és aquell suposat dret —inexistent a Finlàndia, per cert— que ens han inoculat a la medul·la i que ens permet a les famílies triar escola en funció dels diners que tenim, dels projectes pedagògics de les escoles, del tipus de gent que hi va i de tot aquell batibull de variables que contemplem quan hem de triar l’escola (pública o privada) dels nostres fills i filles. Amb la lliure elecció de centre, les famílies ens recloem en nosaltres mateixes, en el món que ja coneixem i en el món que volem projectar. I els governs aconsegueixen perversament que siguem nosaltres mateixes les que aixequem els murs de comunitats escolars endogàmiques, homogènies i tancades, tot provocant allò que els experts anomenen ‘clausura social’: petits guetos culturals, caracteritzats per l’aïllament, l’individualisme social i, en el cas de les escoles públiques, una perillosa apropiació de l’escola que apunta directament contra la cosa pública.

Des del punt de vista de la gent normal —de nosaltres, les que estem a baix, al mig o amunt—, els concerts educatius i la lliure elecció de centre són instruments per discriminar-nos o donar-nos privilegis, alguns amb la dissort de caure en el bàndol perdedor (escoles públiques infrafinançades, sense ampes fortes que tirin del carro, amb desequilibris socials esfereïdors…) i d’altres amb la sort de trobar-se en el bàndol privilegiat (escoles privades que reben diners públics a través dels concerts i de la desgravació a hisenda, comunitats de famílies benestants que ajuden les criatures en els estudis i la vida, ampes que copaguen tot i més…). Això és profundament injust, i ja està dit i ho tenim ben clar.  

Però des del punt de vista del poder, aquestes eines són molt més que això: són els murs de contenció que assenyalava Federici, són les fronteres dissenyades des de dalt per evitar la barreja, la barreja de classes socials, la barreja de races i cultures, la barreja de diversitats funcionals, la barreja del món divers i injust en què vivim, no fos cas que —com ha passat amb la fi de la segregació de gènere i la generalització de l’escola mixta—, descobríssim i humanitzéssim l’altre, comprenguéssim i empatitzéssim amb les seves fragilitats i discriminacions, i ens uníssim i organitzéssim per generar oportunitats per conviure de debò i transformar radicalment la realitat. Segrega i crearàs guetos culturals. Segrega i deshumanitzaràs l’altre. Segrega i venceràs. Aquest és el lema de Bargallós, Rigaus, Maragalls i companyia, dels lobbies eclesiàstics, de les fundacions de la nova innovació, dels grups financers i les seves obres socials, aquest és el lema, en definitiva, del poder.  

Inclou i vencerem totes

Fa uns anys les nostres institucions i els nostres governs van decidir dir-li al món que sí, que creien que nens i nenes són iguals i que l’escola mixta, la coeducació de gèneres, era l’únic model possible per als principis i valors de la nostra educació. Va ser un primer pas institucional —material i simbòlic— per acabar amb les segregacions i les discriminacions de gènere a l’escola. L’activista feminista i professora Mercè Otero ens recordava, tanmateix, que “en una societat patriarcal l’escola mixta no és l’escola coeducativa,” i d’aquí va néixer el desplegament imprescindible de la pedagogia coeducadora de les dècades de 1970 i 1980, l’actual sorgiment de comissions de gènere a les escoles públiques i una conjuntura social que està sacsejant la mirada de gènere a tota l’educació.

Amb l’eix de classe les coses no han anat així. No només tenim una realitat social que es gira en contra de la coeducació de classes, orígens i diversitats, sinó que els nostres governs i les nostres institucions s’han posicionat al costat del poder per consolidar, a través dels concerts i la lliure elecció de centre, la segregació social. ¿I no haurien de dir-li al món que sí, que rics i pobres són iguals, que personades migrades i no migrades són iguals, i que l’escola interclassista i intercultural, la coeducació de classes i orígens, és l’únic model possible per als principis i valors de la nostra educació? Ja fa massa anys que toca fer el pas institucional —material i simbòlic— de suprimir els concerts a les escoles privades i la lliure elecció de centre. Front al lema del poder, volem uns governs i institucions que tractin tothom igual, que abracin des de l’escola pública la realitat heterogènia i diversa de la nostra societat i que, davant el segrega i venceràs, facin seu el nostra lema, el de la gent normal: inclou i vencerem totes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Felicitats Cecilia Bayo per el teu article tan valent dient les coses clares
    Ja era hora que algú parlés d´aquest tema tan actual i que sembla que no te remei. Abraçar desde l´Escola Pública la hetereogenitat de la nostre societat que a més és una riquesa cultural i social.
    La paralització de la Generalitat és en aquests moments un drama.

  2. Dissortadament les coses no són tan boniques com planteja l’ article. Si els pares poden evitar que els seus fills visquin tota la conflictivitat i manca d ‘ educació que hi ha en moltes escoles públiques, ho evitaran. Podem culpar- los que hi hagi aquesta desigualtat?… Tanmateix, l’ article fa bé en plantejar-se per què a la societat existeix aquesta injustícia i per què no es resol.