Segona part

7.08.2018

Gairebé era de nit i jo encara estava estirat a l’herba quan una brisa suau es va emportar els meus pensaments. Vaig girar el cap i et vaig veure arribar. Venies amb pas decidit directe cap a mi i una sensació estranya se’m va apoderar i sense poder-me moure vaig deixar que arribessis. El meu pols es va accelerar i vaig notar que em costava respirar, et volia dir hola però no vaig poder emetre cap so. La meva gola s’havia assecat de sobte. Em vas dir que anaves cap a casa teva que t’esperaven per sopar però que havies passat a saludar-me un moment i em vas llençar un petó amb un somriure. Deixant que volessin els teus cabells vas fer mitja volta per marxar sense girar-te, sabent que no apartaria la mirada fins que et perdessis bosc enllà. Em vaig sentir feliç per un instant, imaginant la teva mà agafant-se de la meva però de seguida la sensació estranya va tornar a envair el meu cos. La meva gola necessitava beure aigua, el meu cor anava desbocat i la respiració era feixuga. Fent un gran esforç vaig aixecar-me i quan vaig posar els peus sobre l’herba la meva gola es va humitejar. Però de seguida es va tornar a assecar quan vaig intentar fer una passa i vaig caure esgotat. Sense posar-me dret i prement els peus a l’herba la set es va calmar. Vaig gastar les forces que em quedaven enfonsant els peus dins la terra. La gola ja no em va demanar més aigua i el batec del meu cor es va apaivagar deixant que pogués respirar amb normalitat. Ara sentia que em podia alçar sense fer cap mena d’esforç. El meu cos s’havia refet. Aleshores vaig notar que els meus peus s’allargaven sota l’herba, les meves mans creixien cap al cel i la meva pell s’enduria tant que es clivellava. No vaig tenir por. Em vau buscar durant molt de temps i tothom es preguntava com havia aparegut un arbre enmig de l’esplanada. Tu vas demanar si us plau que no m’arrenquessin, ja que aquell havia sigut l’últim lloc on m’havies vist. Vas passar hores asseguda recolzant-te al meu tronc fort i ample esperant que algun dia tornés sense saber que mai havia marxat.

Etiquetes: