Sardana popular?

La sardana és popular? És tradicional? Hi ha sardanes populars i no populars? Tots aquests dubtes sorgeixen arran de la creació d’un concurs de sardanes a Ripoll. Enguany és la Capital de la Cultura Catalana i han decidit engegar un concurs de “composicions de caire popular”, és a dir, de sardanes balladores. Amb això es pressuposa que n’hi ha que no ho són i encén un debat que fa temps que enfronta músics i balladors.

Si atenem a la definició de popular, el diccionari de l’IEC ens diu “relatiu o pertanyent al poble”. Per tant, en aquest concurs estan demanant sardanes pensades per al poble, que agradin i puguin ser ballades. Amb això, s’està donant a entendre que hi ha sardanes que no es poden ballar, però s’entra en una contradicció, ja que sardanes que ara es consideren poc balladores fa anys sí que és ballaven.

De tipologies de sardanes en podem distingir tres: les de concert, les balladores i les no balladores. Les primeres són pensades per escoltar; les segones per fer xalar el públic i les últimes són aquelles que es toquen al carrer, que no agraden al ballador, però que tampoc es poden considerar de concert. Per posar un exemple, Eduard Toldrà escrivia sardanes per escoltar (encara que també es poden ballar) i Francesc Mas Ros per ballar.

Així doncs, si al concurs de Ripoll demanen “sardanes de caire popular” és de suposar i d’agrair que en les bases del concurs s’expliquin quines són les característiques d’aquestes mal anomenades sardanes balladores. Ara bé, les coses no sempre són com haurien de ser: comences a llegir les bases del concurs (disponibles aquí) i, sorpresa!, en cap de les tretze entrades que hi ha s’explica quines pautes s’han de seguir.

Aquesta situació l’únic que fa és accentuar l’estigma que hi ha entre les diferents tipologies de sardana. El més curiós és que tothom sap què és i com és una sardana balladora, però els interessats en fer aquesta distinció saben explicar com són. Els únics que en aquest cas poden apreciar les diferències són els músics.

En contrapartida, qui té la potestat de decidir quines són balladores o no és el propi dansaire, el qual sovint no es basa en criteris gaire estètics per decidir si una sardana li agrada. El que primer interessa és l’acte de comptar i repartir compassos i, si de cas i si s’escau, després passen a escoltar la música.

Aquest és el germen de la discussió amb els músics: a aquest últim col·lectiu li sol agradar un seguit de composicions que estan molt treballades, però que al final, normalment no solen “fer ballar” massa. En canvi, les sardanes que fan saltar de valent són les més senzilles i, en gran nombre d’ocasions, les de pitjor qualitat.

D’aquesta manera arribem a l’etern conflicte que hi ha entre músics i balladors. Els segons sempre volen sardanes “populars” (entenent el concepte com s’entén en el concurs de Ripoll) i els primers no sempre hi accedeixen. Els dansaires pensen que els que toquen ho fan per portar la contrària, però no és el cas, ja que els balladors són els causants que encara hi hagi tanta activitat sardanística arreu del país.

Així doncs s’ha d’arribar a un compromís entre els dos col·lectius perquè en una ballada es puguin escoltar sardanes de tot tipus.

El problema que hi ha és que normalment les demandes del públic passen per sobre les preferències musicals i es pot arribar a un punt en què les sardanes de més qualitat siguin oblidades. Hi haurà gent que es pot alarmar, però en realitat això ja està passant. Grans compositors com Juli Garreta, Eduard Toldrà o Josep Serra són molt minoritaris dins les programacions. Que no es poden ballar les seves sardanes? Per descomptat que sí. El que passa és que en lloc de saltar, comptar i repartir, hi ha altres coses importants com ara escoltar la música escrita per grans compositors. Encara que sembli mentida, molts dels senyors que hi ha dalt de l’empostissat saben el que es fan quan programen una sèrie de sardanes que no sempre poden agradar de bones a primeres.

Totes les sardanes són populars, i tradicionals i, més important encara, totes es poden ballar. Si normalment les sardanes balladores passen per sobre de les altres i a sobre tenim concursos com aquest que en fomenten la creació, on anirem a parar? Quins resultats s’esperen obtenir?

El món de la cobla no guanya per a disgustos: primer la cobla a baix cost i ara un concurs de “sardanes de caire popular”. Què farem a la propera? A veure qui és capaç de tocar amb mitja tenora? Concursos de cobles amateurs?