Salvador Pániker i el retroprogrés

6.02.2018

Ara que s’ha encetat l’any Raimon Panikkar, és oportú recordar que el 2017 vam perdre un dels referents intel·lectuals més singulars d’aquest petit país: el seu germà, en Salvador Pániker. La diferència en el cognom és deguda a que en Raimon va decidir modificar el seu per adaptar-lo millor a la fonètica del cognom original.

Salvador Pániker

Igual que Raimon, Salvador Pániker va ser singular pel seu origen familiar, fill de pare de la Índia i mare catalana; però també va ser singular la seva carrera personal, dedicada primer a la indústria, després a la vida pública en un sentit ampli i finalment a l’especulació filosòfico-vital; i singular, en definitiva, va ser el seu punt de vista, d’una banda a cavall d’Orient i d’Occident i de l’altra casant la filosofia tradicional amb el pensament més innovador i trencador.

Quan va morir, a l’abril, els diaris van explicar que havia desaparegut un filòsof que era conegut com a fundador de l’editorial Kairós, i les últimes dècades també per haver-se dedicat a promoure que es legisli a favor de l’eutanàsia, la mort digna. Algun també va recordar que el seu pensament filosòfic s’havia centrat en un concepte notable: el model retroprogressiu. Així el va anomenar en el seu assaig més ambiciós, “Aproximación al origen”, publicat a la seva editorial el 1983.

 

Els límits del progrés

En aquell mateix llibre i després en les seves memòries i també en articles, conferències i entrevistes, s’hi va referir amb altres noms: l’esquema retroprogressiu, la dialèctica retroprogressiva, etc. I també el va condensar en una sola paraula: la retroprogressió o RETROPROGRÉS. Però què vol dir aquest concepte? Quina és la proposta concreta que fa? El punt de partida és que el progrés, com a ideal que mou el món occidental i el de patró occidentalitzat -que, de fet, ja és tota la resta del món-, està esgotat.

El progrés el podríem definir com la creença que la progressiva racionalització del món, a través sobretot del desenvolupament científico-tecnològic, permet solucionar tots els problemes als quals s’enfronta la humanitat, per difícils que siguin. I també, i potser més important, que aquesta progressiva racionalització del món va fent “millors” els humans en tots els sentits, sobretot el moral.

Aquesta creença arrenca amb el Renaixement, es consolida amb la Il·lustració i pren embranzida durant els segles XIX i XX. I és durant aquest últim segle, sobretot en l’últim terç, que l’ideal entra en crisi. I ho fa perquè s’evidencia que l’optimisme que despertava el seguiment dels seus postulats era excessiu. La prova és que ha generat problemes equivalents o pitjors que els que se suposava que solucionava.

Cal donar exemples d’això? Potser pels més adeptes a l’ideal sí. Aquí van: la contaminació i el canvi climàtic, l’esgotament de matèries primeres i d’energies fòssils, la pèrdua de biodiversitat, etc. En general són problemes ecològics, que evidencien la manca de sentit d’un model socioeconòmic basat en un ideal de progrés que ha tractat els recursos naturals com a infinits en un planeta finit.

D’aquesta presa de consciència va sorgir l’anomenada postmodernitat, és a dir, la constatació que la modernitat basada en el progrés estava arribant al seu punt final i que, per tant, es vivia un canvi d’època. Pániker va bastir la seva proposta filosòfica en ple auge de la postmodernitat i ho va fer en base als seus amples coneixements de filosofia occidental i oriental, però també sobre el que després s’ha anomenat teoria dels sistemes complexos o de la complexitat.

 

La “fissura”

La tesi de Pániker és la següent: la racionalització del món que comporta el progrés ha creat una esquerda, una “fissura” entre l’”origen” humà, la nostra naturalesa més profunda, i les creences que sobre aquesta naturalesa ha anat forjant el progrés. Una esquerda que s’ha anat eixamplant a mida que el progrés ha anat avançant, perquè la definició de la realitat humana que ens han ofert els discursos públics fets en base a aquest progrés cada vegada era més allunyada de la realitat més “animal”, que no ha pas canviat.

La proposta de Pániker passa per girar la vista cap a aquest “origen”, per retornar-hi. Però no per quedar-s’hi, perquè seria perseguir un altre mite, el de l’Arcadia perduda. Cosa que, per cert, és el que va proposar en el seu moment Rousseau amb el seu ‘bon salvatge’, precisament -i significativament- en plena Il·lustració. Molt al contrari: el que Pániker ens proposa és combinar aquest retorn amb el mateix progrés.

El marge d’ambivalència

Ajuntar-los, diu Pániker, obre un marge d’”ambivalència” que evita caure en l’adoració d’aquests conceptes com a mites. Això permet aprofitar de manera crítica el potencial de tots dos, amb l’”origen” com a referència a no perdre mai de vista i el progrés com a motor de canvi. El resultat és un eixamplament de la consciència, eixamplament que seria l’autèntica llibertat humana.

Aquesta consciència ampliada ens permet comprendre que el “desordre” que percebem al món que ens envolta -injustícies, desajustos, organització deficient, etc-, potser no és desordre, sinó “un ordre diferent del que esperàvem”. I també que els esforços per “ordenar-lo” millor d’acord amb les eines conceptuals i els patrons coneguts, perfeccionant-los i portant-los fins a les últimes conseqüències, sovint porta a més desordre, no pas a més ordre.

 

Víctimes del llenguatge

Portant-ho tot més enllà, entenem que aquests patrons antics -el principal dels quals és el mateix ideal de progrés- ens han fet creure que podem comprendre d’una manera absoluta i total la realitat que ens envolta, i que podem controlar-la a través d’aquesta comprensió. I, en últim terme, veiem que l’origen d’aquest enorme malentès és la mateixa naturalesa del llenguatge, perquè, en el fons, només ens permet una il·lusió de comprensió.

Si això costa d’assumir, només cal comparar el que creiem ara amb el que sabem que creia la gent de fa, per exemple, 200, 1.000 o 3.000 anys. I considerar després si pensem que d’aquí 200, 1.000 o 3.000 anys -si l’espècie aconsegueix arribar-hi, esclar- el que creiem ara se sostindrà i serà vigent per als humans que visquin llavors.

És a dir, la consciència ampliada ens facilita el poder admetre que els nostres esquemes mentals actuals no són universalment vàlids, sinó únicament productes de la història humana i vàlids només en el nostre context.

 

El retroprogrés ja existeix

Vist des d’aquest prisma, el retroprogrés consisteix en un procés de construcció i perfeccionament de models de la realitat que ens serveixin de guia, i també en assumir que, quan es demostra que els models vigents no funcionen, cal canviar-los. Com quan l’evidència científica va posar en qüestió la mecànica de Newton: va entrar en crisi i va acabar sent substituïda per la d’Einstein.

Pániker afirma que precisament això és el model retroprogressiu. I afegeix que no és un projecte pendent d’implantar, sinó que ja existeix: és el procés crític que està en marxa en les societats democràtiques obertes, seguint la definició de Karl Popper.

Això passa quan en aquestes societats l’acció social i política està de debò basada en un debat públic que posa a prova els projectes i les idees abans, durant i després que es portin a la pràctica. Segons Pániker, en aquests casos es solen trobar solucions complexes als problemes complexos, i s’aconsegueix fugir dels discursos simplistes, que és el que hi ha en les dictadures, on no hi ha un autèntic debat públic, sinó només un simulacre.

 

Proposta o descripció?

En aquest sentit, doncs, la proposta de Pániker no és un programa filosòfico-polític que pretengui substituir el mite del progrés per un altre d’equivalent, sinó que és una descripció de com funciona l’autèntic progrés, un cop despullat del seu contingut mític. Perquè el model retroprogressiu no propugna una creença concreta, sinó un canvi de paradigma que implica abandonar les creences de tipus mitològic.

En últim terme aquest nou paradigma exigeix admetre que no hi ha solucions màgiques que permetin “ordenar” el món seguint un esquema ideològic simple, que és la promesa que fan el socialisme, el comunisme, l’anarquisme, el capitalisme, el liberalisme i la resta d’-ismes. Tots ells, per cert, amb l’ideal del progrés com a referència última.

Molt al contrari: la solució està en el mateix problema, és a dir, en el debat entre aquestes propostes, un debat que Pániker anomena “pluralisme”. És a dir, cap d’aquestes ideologies no té la solució, però la combinació, el combat dialèctic entre elles, és el que permet trobar solucions pragmàtiques i viables en cada moment.

 

Potser sempre caldrà un mite

Però hi ha un altre problema: sembla que els humans tenim la necessitat de creure en alguna cosa, algun ideal -encara que sigui un mite- que ens serveixi de guia i de referència per donar sentit al nostre món. Això explica que, malgrat estigui en entredit, el progrés continuï sent un mite ben vigent. Per això, un cop constatat que ja no serveix, cal canviar-lo per un altre. I aquest altre podria molt bé ser el mateix retroprogrés.

Salvador Pániker va defensar aquesta necessitat, i va proposar el seu model filosòfic sempre que en va tenir ocasió. Però no va tenir massa èxit, no se li va fer massa cas. Ara que ell ja no hi és potser ho podem fer en nom seu.