Salvador Dalí: “Els catalans van crucificar Jesucrist”

23.01.2014

Aquesta nit passada he tingut un insomni que baixava al país dels morts. Entrava, per ser més exactes, en un Empordà de difunts. Primer m’enfonsava per una carretera cremada que es caragolava avall mentre sentia, damunt meu, com tronava soterradament per les voltes del cel i després descarregava una pluja irruent. Abans de posar els peus al país dels morts, m’empassava bales de saliva, el pas se’m feia borrós, les meves petjades rere meu es fonien instantàniament. Em barrejava de seguida amb gent de totes les edats, de tal manera que era difícil destriar les ànimes per les èpoques en què havien viscut, com si tots s’haguessin despullat abans d’entrar i els haguessin centrifugat fent bugada de totes les cronologies.

 

   Salvador Dalí | Foto de Phillipe Halsman

 

Només entrar ja distingies en un racó en Pep Ventura, assajant una sardana amb la seva cobla al ritme del tamborí. En Pep de la Tenora, l’home que havia convertit l’obra banal d’un ball de tarda en un motiu d’emoció popular, “demà lluny del teu roser, d’enyorament em moriré”, tocava acompanyat, finalment reconciliat amb els seus, el capità Llandrich, el calceter de Figueres, que ara ja no anava amb tota aquella vestimenta virolada, en Pere Codina, primer clarinet que ara tocava el flabiol, el Dominguet Terrerol, que afinava la verra en un racó, Francesc Guitart, cadiraire d’ofici, que era el segon violí i el segon fiscorn i tota la colla de la cobla. “Adéu rosa d’abril, adéu rosa encarnada”.

Baixant per un camí enfangat, em trobava una mena de teranyina que penjava del sostre. En acostar-me m’adonava que eren uns bigotis engomats, una mica encartronats per la pols, uns bigotis que parlaven:

-L’única cosa de què el món no en tindrà mai prou, és d’exageració. No heu de témer la perfecció, no hi arribareu mai.

-Uns bigotis que parlen tots sols –vaig dir-me inaudiblement.

-Tot el meu cos està reclòs dins els meus vestits. Només en sobresurt el bigoti. Se sospita que en l’home els bigotis actuen com si fossin antenes.

Aquella veu anava calçada amb espardenyes blanques de veta negra, pantaló blanc i una túnica hindú de seda amb brodats d’or, tota tacada de pintura.

-Palplantats com dos sentinelles –continuava dient-, els meus mostatxos defensen l’entrada a la meva persona.

-És curiós que en aquest singular purgatori –li deia jo- vostè sigui l’únic que va abillat. Com s’ho ha fet per conservar la vestimenta?

-Són molt escasses les ocasions en què, durant la meva vida, m’he degradat vestint-me de civil. Sempre vaig vestit amb l’uniforme de Dalí.

-I com és que li han concedit aquest rar privilegi?

-Doncs perquè faig irresistiblement bé de Dalí.

 

Salvador Dalí a la revista LIFE

 

Va fer una pausa. Em va semblar que em mirava fixament amb uns ulls fora d’òrbita.

-Sóc un dels grans pallassos del meu temps.

-I què és un pallasso, senyor Dalí?

-Un pallasso és vostè; és el senyor que fa riure cada vegada que planteja una pregunta.

-Doncs digui’m com s’ho fa per ser irresistiblement Dalí?

-Dalí és una droga. No m’he drogat mai, perquè jo sóc la droga -. Va fer una pausa i va dir-: Pintor, no ets un orador! Vinga, pinta i calla!

-I què pinta Salvador Dalí?

-Qui és vostè? Un periodista?

-Li preocupa encara el que puguin dir de vostè els diaris?

-Només m’importa la quantitat de premsa, tant me fa la qualitat o el contingut. L’important és propagar la confusió, no eliminar-la.

-Digui’m doncs, què pinta Salvador Dalí al purgatori?

-En aquests moments pinto un banquer.

-Un banquer?

-Els banquers són els summes sacerdots de la religió daliniana.

-I es pot saber quin banquer és?

-En Cambó, que és l’únic que aquí baix em pot pagar en dòlars…

Des de la meva infantesa, vaig decidir passar per la vida sent lleugerament multimilionari. Sobre mi no ha deixat mai de caure una pluja de dòlars amb una monotonia deliciosa.

-Estic admirat. Fins i tot al purgatori ha trobat una font que raja…

-Salvador Dalí és un gran cortesà i s’especialitza, com tots els cortesans del món, a llepar el cul de tots els éssers importants i de tots els reis, incloent-hi Rafael i Velázquez.

-I tindré l’honor de veure aquest magnífic retrat de Cambó?

-Una tela només s’ha d’ensenyar quan està acabada, si no el misteri fuig, com una ampolla que s’hagi destapat massa aviat.

-I ja us hi enteneu amb una figura tan feta i dreta com en Cambó?

-Si enteneu la vostra pintura per endavant, ja us podeu estalviar de pintar-la. El que no he decidit encara és si aquest quadre serà un Dalí autèntic o falsificat –deia, sarcàstic, mentre els bigotis li ballaven.

Salvador Dalí | Foto de Philippe Halsman

 

Aleshores passava un submarí, platejat i lluent com un dofí.

-Què és això? –preguntava jo, encuriosit.

-És en Narcís Monturiol, inventor de múltiples ginys mecànics, periodista revolucionari, republicà fervorós, socialista utòpic, pintor aficionat… A Monturiol cal fer-li un monument al fons del mar perquè el vegin els peixos.

Recordo que aprofitant aquella petita distracció, jo li preguntava pel meu germà, que havia mort cremat després de proclamar la independència de l’Empordà.

-Senyor Dalí, ha vist passar una parella de joves que van morir en l’incendi del Cap de Creus? Ell es deia Ariel i ella Ariadna.

-N’ha passat un de socarrimadíssim que cridava una tal Ninotchka…

-Era ell. El meu germà. I què li ha dit?

-Cherchez la femme.

-I ell què li ha contestat? No li ha dit on anava?

-No res. Era un fanàtic. Més fanàtic que Salvador Dalí.

-Pobre Ariel. Va viure creient que havia proclamat la República de l’Empordà.

-Un petit error de perspectiva –em van dir els bigotis del pintor.

-Un error ben sonat!

-Salvador Dalí sempre ha cregut que els errors tenen gairebé sempre un caràcter sagrat. No intentis mai corregir-los. Ben al contrari, racionalitza’ls, comprèn-los integralment. Després d’això et serà possible sublimar-los.

-Com vol sublimar un error polític d’aquestes consequències tan tràgiques?

-Independitzar-se de Catalunya em sembla una empresa ben encomiable! Els catalans no són gent de fiar. Una vegada vaig descobrir que els que van crucificar Jesucrist eren catalans. A la Biblioteca Vaticana vaig comprovar que Ponç Pilat abans de ser prefecte de Judea ho fou de Tarragona. Com que els romans no volien que la guàrdia del prefecte fos gent del país en què governava, havien decretat que s’endurien els soldats de la província de la qual marxaven. Indefectiblement, els soldats de Ponç Pilat eren de la Tarraconense…. Catalunya és un país putrefacte.

 

Els catalans van crucificar Jesucrist, sosté Salvador Dalí

 

-El meu germà, pobre, també es va deixar enredar per aquesta dona, la Ninotchka, que el va embolicar a base de bé…

-La dona és la font divina d’idiotització de l’home!

-Parlant de dones, on és Gala?

-Ah! Gala est ennuyé, voilà. Gala sempre té un disgust quan veu que descortico els llibres com si fossin crustacis. Per a ella, els llibres són objectes sagrats, enriquits amb dedicatòries, retalls de premsa… Jo n’arrenco les pàgines que m’interessen, i si vull recomanar un títol a algú, li’n dono la coberta.

-I per què ho fa, això?

-La bellesa serà comestible o no serà.

-Senyor Dalí, no pot pas ésser tot comestible…

-Estic astorat pel poc interès filosòfic i metafísic que l’esperit de l’home ha mostrat respecte del tema capital de l’excrement. I quin fet tan inoportú és constatar també que entre tants éssers intel.ligents, n’hi ha molts que fan les seves necessitats com tothom. Ho sabia, jove, que el vàter és un invent de Leonardo da Vinci?