Feliu Formosa es despulla a Sala de miralls

28.11.2014

Què és Sala de miralls? Sala de miralls és Feliu Formosa. És Feliu Formosa vist per l’Esteve Miralles i l’Albert Arribas. Sala de miralls és un fet insòlit, posa tres generacions distintes en diàleg. Sala de Miralls és un dietari, però també és un espectacle teatral. No, no és un homenatge a cap trajectòria artística. És la posada en escena de les darreres passes d’un univers literari. És la celebració lúcida, humorística i dolorosa d’una vida interior intensa i rica on l’angoixa del temps que va passant i les pèrdues cerquen l’afany de permanència. Aquesta permanència viu en la transposició de paraules. Paraules? Sí, paraules d’una prosa clara, simple, nítida. I versos. Versos? Sí, versos que són poemes. Poemes que tenen una història certa al darrera. Llibres? Sí, llibres que són el mirall de la permanència infinita i l’acarament amb l’espill. Sala de miralls és Feliu Formosa, i Feliu Formosa és Centre de brevetat, i també és el segon moviment del Concert per piano i orquestra núm. 20 de Mozart, i és abisme, i és ment, i és somni, i és vida palpitant.

Oriol Genís a Sala de Miralls. Foto David Ruano.

Oriol Genís a Sala de Miralls. Foto David Ruano.

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa.

Em penso, però, que la idea del muntatge és la d’intentar posar-nos al caire de l’abisme (un estat en el qual en Feliu Formosa sembla haver transitat llargament, amb molta lucidesa i serenor), en el sentit de trobar una connexió emocional amb els textos. Un diàleg en primera persona on el poeta parla amb ell mateix i amb l’entorn més pròxim davant la dificultat de ser escoltat. I tot des de la consciència de l’envelliment i l’inevitable desaparició a la que es veu abocat, encara que no ho tingui gens assumit. Qui sap, potser alguns teniu la imatge física d’un Feliu Formosa vestint un personatge bonhomiós i afable, de mirada callada i entristida; però si alguna cosa revela la seva escriptura és una valentia extrema incontestable on no hi ha autoengany ni disfressa, sinó nuesa existencial. I així l’han llegit Esteve Miralles i el director d’escena Albert Arribas, vessant un pic de vida fragmentada damunt de l’escenari amb una meticulositat feliuana i valentia que m’han deixat francament perplex. Esclats de literatura cultural i escenes rotundes. Literatura del jo i poètica polsades en instants visual i sonors radicals. El que hi ha a Sala de miralls són experiències personals i lectures, bellesa i molt dolor, amb un humor desconcertant sardònic i cap mena de patetisme. I una mica de foc que crema. A Sala de miralls es parla de persones concretes. Sala de miralls és tot allò que mai trobareu a Viquipèdia.

Puc imaginar-me en Feliu Formosa veient l’espectacle -emmirallant-s’hi de fet-, clavat i recargolant-se a la butaca, posant-se les mans al cap, fent cara de Feliu (de pòquer però com si basquegés), obrint ulls i boca i expressant, finalment, un: “Fantàstic”. Puc veure’l entusiasmat amb les actrius (Mònica Almirall i Marta Ossó) perquè admira el teatre gestual i la precisió; i puc veure’l felicitant tothom amb aquell aire tan seu, especialment a l’Oriol Genís, transmudat en la imatge matisada i perfecte del seu jo. De vegades em meravella veure l’impossible perquè tots sabem que el tal Feliu Formosa té mil figures i un camp il·limitat.