Un record per a Paulina Pi de la Serra

12.06.2018

Núvol acaba de publicar, en paper i també en format digital, Història d’Emma, de Paulina Pi de la Serra. L’any 1992, poc després de la mort de Paulina Pi de la Serra, l’Ajuntament va penjar a la Galeria de Terrassencs Il·lustres aquest retrat del pintor Roc Alabern . L’escriptor Ramon Bosch va ser l’encarregat de glossar la seva figura en aquella avinentesa. Reproduïm aquí el text que va llegir davant de l’alcalde Manuel Royes  i els regidors.

Retrat de Paulina Pi de la Serra a la galeria de terrassencs il·lustres de l’Ajuntament de Terrassa

 

Il·lustre Senyor alcalde, Senyors regidors de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Terrassa, familiars de la Senyora Paulina Pi de la Serra, senyores i senyors,

Primer de tot deixin-me que els agraeixi l’alt honor i la confiança que m’han atorgat en oferir-me l’ocasió de dir unes paraules en aquest acte. I deixin-me dir també que ho faré amb indissimulada emoció en haver de parlar d’una persona de qui vaig aprendre tantes coses, però sobretot una ètica del comportament, una manera amable i discreta de relació amb els altres.

La Paulina que jo recordo era una persona ja gran, però encara bella, alta, d’una elegància gens ostentosa, però a la vegada extensiva a tots els moviments del seu cos, al caminar, al moure els braços, al recolzar-se en un seient, al deixar caure les mans, a la manera com aquelles mans agafaven la cigarreta. Una elegància que era sobretot una disposició de l’esperit. La seva facilitat d’expressió innata s’havia afinat pels abundosos anys d’ensenyament i es recolzava en una memòria prodigiosa i detallista.

Era una bona oradora, però era, sobretot, una gran conversadora: sabia dirigir els diàlegs amb subtilitat cap allà on més li convenia. Sense ferir l’oponent el desarmava ambla ironia.

La seva ironia no era tallant sinó participativa, no buscava humiliar el destinatari sinó portar-lo cap al seu terreny. Era una ironia tant d’enginy com gestual: moltes vegades un lleu gest de la mà, un enarcament de celles, podien ser definitius.

Va ser una persona extremament generosa. En Cinto Morera deia que era “una de les persones que més han treballat sense cobrar en una època on l’ideal de la gent sembla que consisteix a cobrar sense treballar”. I és veritat, que jo sàpiga, que mai va tenir un no per a ningú que li demanés de fer una conferència, un pròleg, un article… Feina en molts casos enutjosa i compromesa, sobretot quan calia prologar els llibres de no gaire qualitat: blasmar l’autor ho considerava una grolleria; lloar-lo, una manca de rigor intel·lectual. En moltes ocasions va saber dir el que calia sense ferir gaires susceptibilitats. Posaré un exemple: fa uns anys va aparèixer un llibre de poemes d’un autor terrassenc que, sigui dit de passada, no és una de les seves millors creacions. En el pròleg paulina diu: “Les veus amigues esperen molt de X. Consideren el tast poètic d’avui un deliciós pressentiment de futur; la veuen integrada en la nova literatura catalana, quan la seva autocrítica, sempre alerta i vigilant, converteixi certes fragilitats d’avui en construccions ben sòlides (…) Aquest és el seu primer llibre, consideració destinada a frenar en els llavis del lector massa apassionat, el dicteri o la lloança”. En el mateix pròleg estableix la comparança entre aquesta veu nova i la de la poesia terrassenca del moment, i en valora l’originalitat, la voluntat de buscar una nova forma d’expressió. Ressalta poderosament les qualitats del text i n’esmenta subreptíciament, potser amb vanitat de bona lectora, les mancances. Si parlo d’aquest pròleg és per demostrar la seva manera de treballar, la seva finesse fins en els papers aparentment més insignificants. No he trobat cap escrit seu (i els asseguro que aquests dies n’he llegit uns quants) on no hi hagués com a mínim una frase brillant, un bri d’ironia i, sobretot, una gran dosi de sentit comú.

La Paulina va ser una dona privilegiada. Nascuda en el si d’una família liberal, va adquirir una formació poc usual en les dones de la seva època. El seu pare va participar en gairebé totes les iniciatives culturals de Terrassa durant el primer terç del segle XX i va iniciar Paulina en aquest món. Aquesta època la va marcar per sempre. El record del seu pare, sobretot el record intel·lectual, serà en ella una constant. De petita va veure a casa seva Alexandra de Riquer, Josep Carner, Joaquim Vancells (cosí germà del seu pare), Joan Llongueres, etc. Posteriorment, i ja per mèrits propis, fou amiga de Riba, d’Espriu, de Ferrater… l’enumeració podria seguir fins a esdevenir impressionant. En l’endemig hi ha el seu viatge d’estudis a Ginebra i a Roma, on l’agafa l’esclat de la guerra civil. Per consell de la família, roman a París fins acabada la segona guerra mundial. Allí entra en contacte amb bona part dels exiliats que s’hi refugiaven, i durant un temps fa de secretària de Francesc Cambó, amb qui li va restar sempre una relació d’amistat. Després ve el retorn; deixa París per estar al costat del seu pare, greument malalt, qui des del seu llit de moribund li fa prometre: “Quan jo sigui mort, no te’n vagis lluny; roman aquí, al teu terrer natal, i procura servir i estimar la Ciutat, tal com jo l’he servida i estimada”. Aquesta prometença, recordada per ella mateixa en aquesta sala l’any 83, que feixuga de complir li havia de ser en una ciutat que havia esdevingut sinistra i cantelluda. Com devia enyorar París i, el que és encara més trist, com devia enyorar aquella Terrassa d’abans del 36. Que dramàticament exacte li devia semblar aquell tercet de Dante que citava tot sovint:

… Nessun maggior dolore
che ricordarsi del tempo felice
nella miseria…

La primera conferència en català no pot fer-la fins a l’any 1957, en el buit més absolut. Sortosament va trobar una via d’escapament extraordinària en la Penya dels Ximples, grup d’una importància cabdal en aquells anys, on a més d’una tertúlia docta troba també l’ambient joiós tan característic de la Terrassa de la seva adolescència. Més tard, als anys 60, vindrà el seu contacte amb un grup de joves artistes terrassencs: Marc Molins, Antoni Padrós, Marta Pessarrodona, Joan Cabezas, Anna Alavedra… i a partir d’ells, com una ona expansiva, amb bona part de les noves generacions interessades per l’art i la literatura. En els seves xerrades va fer estimar-nos el noucentisme en uns moments en què aquest corrent era als antípodes dels nostres criteris estètics.

Ens va fer de pont, un pont sòlid i llarguíssim, entre aquella Terrassa de la seva joventut i la de la nostra. Mai no li agrairem prou. Com no recordar aquelles tardes d’estiu a casa seva, asseguts en un sofà d’orelles en una sala petita i lluminosa, amb la taula plena de llibres i diaris, amb el número del dia abans d’algun diari francès deixat coquetament a la vista. Sempre vaig tenir la impressió que ens rebia en una sala de pas. Potser perquè tot sovint vèiem travessar l’ombra amistosa, atrafegada i silent de la seva germana Anna. La Paulina ens va ensenyar a llegir i a estimar els grans poetes. Ens va descobrir l’endimoniada senzillesa de la prosa de Pla, però també l’elegància de Valéry, la rotunditat de Dante, la melangia de Leopardi… I ens va empènyer a escriure com a condemnats.

Ara penso que hauria hagut de ser al revés. Hauríem hagut de ser nosaltres els qui l’obliguéssim a escriure a ella. Perquè la Paulina, sempre disposada a fer una nota, un article, un pròleg va ser una persona bastant reticent a dedicar-se a la prosa de creació. Només ens n’ha pervingut un llibre, i aquest encara gràcies a la insistència del Marc Molins, que va ser un corcó persistent fins que va aconseguir el seu propòsit. Quatre narracions és un llibre deliciós i desigual, fet amb materials d’èpoques mols diverses.

La Paulina reunia totes les condicions per ser una bona narradora: de les seves abundoses lectures havia obtingut un gust literari exquisit, coneixia la llengua com pocs i, el que és més important encara, tenia coses per explicar: no li calia inventar absolutament res, amb el que havia viscut o li havien contat en tenia més que suficient. A més, tenia una altra virtut essencial: una memòria extraordinària, tant visual com factícia, i sabia crear l’ambient adequat a les seves narracions.

De fet, la seva literatura té un precedent oral. És la posada sobre el paper d’aquelles històries que ens explicava en les llarguíssimes nits d’estiu als amics que, amb un got a la mà, ens reuníem al seu redós. Poques vegades he sentit tan intensa la màgia de les paraules. Ella sabia recrear les històries com ningú; no gesticulava mai, només s’acompanyava d’imperceptibles moviments de les mans i subratllava el moment àlgid amb una brillantor d’ulls.

He dit que “recreava”, i és exactament això el que feia; en repetir-nos una història sempre hi afegia elements nous, hi intercalava personatges d’altres anècdotes, la podia allargar o escurçar segons el públic o l’humor.

En parlar d’ella com a escriptora cal esmenar L’Ambient cultural a Terrassa (1877-1977), la seva “opera magna”, de la qual parteixen i s’inspiren tots els estudis que s’han fet posteriorment, encara que en algun casa no s’hagi volgut reconèixer. A més, el llibre està escrit en una prosa elegant, concreta i amena, i això, en un temps de tanta llauna d’erudició, s’ha de valorar moltíssim.

Voldria aprofitar l’avinentesa per fer un prec. M’imagino, i és només una suposició, que la Paulina va deixar força material inèdit. I que devia guardar també els cartes que li enviaven tants personatges del nostre país amb qui va establir amistat i correspondència: Francesc Pujols, Riba, Espriu i tants i tants d’altres. Naturalment, hi haurà coses aprofitables i d’altres que no ho seran tant, però en tot cas caldria que això no es perdés ni quedés en l’oblit. Sé com era de zelosa la Paulina en la intimitat, i per tant potser caldria que primer de tot la família fes una tria minuciosa d’aquests hipotètics papers que, en cas d’existir, potser només donarien per fer un petit volum, que ja seria prou interessant. O potser la quantitat de papers és prou important com perquè la família i l’Ajuntament comencessin a pensar en un llegat. No ho sé, potser és massa aviat per parlar-ne, però si se n’ha de parlar, tant de bo no esperem que sigui massa tard.

Jean Renoir, a La règle du jeu, acaba el film fent dir a un dels personatges: “Va ser un gran senyor, sempre vat tenir un distingit capteniment, i això en els temps que corren s’ha de tenir molt en compte”. La Paulina va ser una senyora, una gran senyora d’una època que, a la nostra ciutat, es va acabar en anar-se’n ella.

Moltes gràcies!

Text llegit el 3 de juliol de 1992

Els subscriptors de Núvol us podeu descarregar l’ebook ‘Història d’Emma’ de Paulina Pi de la Serra en aquest enllaç.