Runes

Aviat farà tres anys que faig de masovera d’una masia al Priorat. La feina és senzilla perquè els amos vénen poc. No hi veig gaire i sóc feliç, molt més feliç que fent de mestra a Barcelona. Escric, llegeixo i passejo. Sempre m’ha agradat passejar i ara ho puc fer tant com vull. Ja em conec totes les senderes dels voltants: les dòcils, que envolten les vinyes i els camps de fruiters; les cantelludes, que pugen a la serra del Montsant; i les perilloses, que condueixen a les mines abandonades que hi ha a prop d’aquí.

Avui he rebut una visita de la meva germana. No ens havíem vist des que vaig marxar de la ciutat. Abans ens vèiem molt perquè la mare, que estava impossibilitada, vivia amb ella i jo hi anava cada dia a tenir-ne cura perquè ella pogués anar a treballar al torn de tarda. Em pensava que estaria molesta i disgustada amb mi perquè no li he dit res en tant de temps. Però no. Ha vingut per explicar-me que el seu marit la va deixar fa un any. Sí, m’ha dit que un dia no va tornar més a casa. M’ha confessat que els primers mesos es va desesperar, però que, a poc a poc, ha anat descobrint, primer incrèdula i després irada, un món d’embolics i d’infidelitats: la cara fosca, amagada, insospitada, del seu home.

–Estava casada amb un depravat i no ho sabia. M’ha caigut la bena dels ulls. Ara tant me fa on hagi anat a parar, prefereixo no veure’l mai més!

M’ho ha dit plorosa, però contundent, mentre admiràvem com les muntanyes, a poc a poc, engolien el sol. Ens hem acomiadat amb promeses mútues de més trobades.

Aquesta visita m’ha sacsejat. Feia molt de temps que no sentia tant d’afecte per la meva germana. L’he trobada trista, lúcida i tranquil·la. Malgrat el patiment, m’ha semblat fins i tot, alliberada. Jo també m’he alliberat.

Per un moment, quan em feia confidències, m’hauria agradat atrevir-me a confessar-li que vaig deixar l’escola i vaig venir al Priorat per fugir de l’assetjament a què em sotmetia el seu marit, a la seva pròpia llar –a la cambra, al passadís, a la cuina– quan jo hi anava per assistir la mare i que, per això, quan ella va morir, no vaig tornar a posar el peus a casa seva. Hauria volgut ser capaç de dir-li que al seu marit no li hagués passat res si no m’hagués vingut a buscar aquí, tan lluny, a la masia, en tren, i després, a peu, perquè ningú no sabés on havia anat. Hauria volgut explicar-li que quan el vaig veure a la porta, llefiscós, prepotent i agressiu com sempre, vaig sortir esperitada i que ell em va seguir, tot dient-me les obscenitats amb què acostumava a humiliar-me. Hauria volgut revelar-li que em va salvar la seva caiguda, fortuïta, en un antic pou de la mina. I que, sense pensar-m’ho, vaig colgar el forat amb les pedres més grosses que vaig trobar.

Però no li he explicat res de tot això. Ben mirat, són detalls de mal gust. Més val que quedin enterrats per sempre sota les runes.