Rufián o Rufià?

18.12.2015

El debat electoral de dijous a TV3 i Catalunya Ràdio ha posat en evidència que l’opció lingüística dels candidats, sigui el català o el castellà, té una lectura ideològica diferent de la que tenia fins ara. La irrupció d’un polític independentista que s’expressa en castellà a TV3 ha trastocat la percepció que tenim de la ideologia lingüística dels partits. Si fins ara ens violentava veure com els candidats del PP o de Ciutadans es posaven a parlar sobtadament en castellà enmig d’un debat a TV3 o al Parlament, ara el postureig de Rufián parlant castellà i arrossegant Carme Chacón o Xavier Domènech a parlar castellà ahir al debat ens desconcerta i a molts segurament els irrita. Que un candidat d’ERC parli en castellà a TV3 es pot entendre com un sacrilegi o com un senyal que amb el tema de la llengua hem saltat a una altra pantalla.

Gabiel Rufián

Gabiel Rufián

 

L’antecedent més recent del fenomen Rufián és Albert Sánchez Piñol. Quan l’autor de La pell freda l’any 2005 va anar covidat a la Fira de Frankfurt com a representant la cultura catalana, formava part d’una delegació exclusivament catalanoescrivent. Alguns autors catalans d’expressió castellana encara clamen al cel contra la discriminació que, segons ells, van patir a Frankfurt l’any 2005. Ara, deu anys després, tenim prou perspectiva per veure que el mateix Sánchez Piñol ha trencat aquell dic que separava autors catalanoescrivents dels que no ho eren. El marc mental amb què Sánchez Piñol ha escrit Victus és plenament catalanista, però ho ha fet en castellà, i el cas no va ser fàcil de pair: pregunteu-ho sinó a l’editora de La Campana, Isabel Martí, i us explicarà els correus encesos que va rebre de lectors que veien l’autor de Victus com un traïdor per haver-se passat al castellà.

El cas Rufián és el mateix. El candidat d’ERC defensarà la immersió lingüística, però paradoxalment ho farà amb la mateixa llengua amb què Albert Rivera l’ataca. Ahir al debat Rufián interrompia en castellà un Fernández Díaz que parlava en català. Em costa de pair. Hem perdut els papers, o potser és que m’estic tornant reaccionari?

Rufián o Rufià? A aquestes altures, francament, tant li fot.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

27 Comentaris
  1. Tot i així, si ens mirem amb una mica d’objectivitat la distribució del bloc de vot independentista en les les eleccions del 27S, resulta evident que existeix un impacte fortíssim -quasi determinant- del factor lingüístic en aquest vot.

    Tot això més enllà dels casos puntuals de catalanoparlants del PP (n’hi ha un munt), i de castellanoparlants independentistes (suposo que tothom en coneixerà algun). Estem parlant de les grans xifres.

    • Josep té tota la raó. Més encara si mirem l’opció a favor de la independència. El 80% dels qui declaren que la seva llengua és el català estan per la independència, mentre que només entre el 10% i el 15% dels que tenen com a llengua el castellà (CEO). Des d’aquest punt de vista, no deixar el castellà en mans del PP i Ciutadans segur que és positiu. Sempre que se segueixi afirmant una política de preeminència del català (sobretot perquè és la lengua més feble). Crec que en Rufian ho fa, quan defensa a tort i a dret la “immersió”. Ara bé, que ningú no es faci il·lusions: no crec que amb un discurs d’un cert “independentisme exprés”, encara que s’expressi en castellà, s’aconseguirà atreure aquest públic més reticent.

  2. Un servidor tampoc entenc res. Som en temps de no entendre res. Tanmateix, la llengua catalana amb aquests exemples fa un pas més cap a la seva extinció.

    • la seva extinció? que hi hagi castellanoparlants que defensin aferrissadament la normalització linguistica es dolent?

      no entenc res…

      • Defensar la immersió per acabar per considerar el castellà com una “llengua catalana” acabarà fent del català una llengua com el llatí quan es feia servir protocoloriament per a cert usos (estudis, esglesia,…) fins que la van fer desaparèixer de la vida pública per inutil.

        • Cal tenir en compte les dades sobre llengua i suport a la independència. El 80% dels qui declaren que la seva llengua és el català estan per la independència, mentre que només entre el 10% i el 15% dels que tenen com a llengua el castellà (CEO). Des d’aquest punt de vista, no deixar el castellà en mans del PP i Ciutadans segur que és positiu. Sempre que se segueixi afirmant una política de preeminència del català (sobretot perquè és la lengua més feble). Crec que en Rufian ho fa, quan defensa a tort i a dret la “immersió”.

  3. Catalunya, durant uns vint-i-cinc anys, que van des de mitjans anys cinquanta fins a començaments dels setanta, va rebre un flux migratori que, en proporció, superava fins i tot al dels Estats Units. Les emigracions de murcians i almeriencs a començaments de segle, per entendre’ns, el país les va assumir. Jo en sóc fill. Però el gran corrent migratori dels anys seixanta i setanta va ser impossible de pair-lo tot. A ple franquisme el país no tenia eines per a la integració. I la panxa social no era tan grossa per assimilar totes aquestes persones. Aleshores, com sap tothom, es van crear grans bosses en forma de barris perifèrics, a l’extraradi de les ciutats, en què el català era una llengua exòtica.

    Jo sóc fill d’una certa immigració que encara va ser catalanitzada per l’entorn. Fins als vuit anys jo no parlava altra llengua que el castellà, encara que entenia perfectament el català. I és l’entorn i no la llengua materna qui acaba afaiçonant-te i atorgant-te la nacionalitat. Si instal•lem un nen catalanoparlant en un entorn castellanoparlant acaba convertint-se en castellanoparlant, i viceversa. I quan em refereixo a l’entorn vull dir el carrer i l’escola (en concret el pati).

    Una vegada, fa anys, vaig sentir per la ràdio una noieta de l’Hospitalet que preguntava un pèl desesperada la manera de practicar el català, idioma que ella aprenia de gust. Es queixava que ningú li’n parlava i que, tot i que li agrada i en sabia bastant, trobava que el volia millorar, no obstant vivia en un barri on no se sentia el català ni per casualitat. Penso que hi ha molts catalans castellanoparlants que se senten catalans i que estimen el català, o almenys no el refusen, i que, si no el parlen amb fluïdesa, no és per culpa seva. Simplement, perquè no s’han vist amb la necessitat d’aprendre’l i practicar-lo.

    Jo dono suport a Rufián, el diumenge el votaré.

  4. El Rufian té un català deplorable, no es pot dir que parla català. Parla castellà amb mots catalans. Quan parla en castellà també ho fa malament: no té capacitat argumentativa, és lent, no tenia informació…..Va ser del tot lamentable.

    • Durant molts anys he estat mestre de català i et puc asegurar que en Rufian parla un català molt i molt raonable. D’altra banda, a què juguem? Demanem que la gent que no té el català com a llengua familiar el parli i quan es decideix a fer-ho el crucifiquem. Així no fem cap favor a la nostra llengua, cap ni un!

      • Si has estat molt anys professor de català i consideres que el nivell de català del Sr. Rufián és raonable després d’haver passar per l’escola en català vol dir que el nivell que exigiu és molt baix.

  5. Jo em vaig criar a Sta. Coloma de Gramenet com el tal Rufian, vaig aprendre català gairebé de forma autodidacta (ell va tenir l’escola en català), jo em vaig creure allò de la integració i la normalització lingüística i vaig fer del català la meva llengua habitual i és la llengua de la meva filla, ell sap català com pot saber logaritmes neperians, o sigui el sap però no el fa servir o el fa servir de forma deficient.
    Ell és un exemple, jo en canvi un radical intolerant.
    ERC es pensa que posant una persona amb l’única virtut que és gairebé monolingüe castellà farà canviar el vot a gent que fa dos mesos va votar un partit espanyolista que va posar com a candidata una noia que fa tres anys que viu aquí i parla català millor que ell.
    Quan us adonareu, catalans de socarrel, que el català no és el problema sinó el sentiment de pertinença. On ha quedat allò d’ “El català, llengua de tots” i la Normalització del Català?
    Ara hem de fer la “normalització del castellà”?
    Ja n’hi ha prou de fer el ridícul, no?

    Perdoneu l’autocita però vaig fer fa un temps un article sobre la qüestió. És un tema que em preocupa molt, el d’haver-me passat la vida fent el passerell.
    https://tempsdincertesacomtots.wordpress.com/2012/11/04/potser-que-em-passi-al-castella/

  6. En tot cas és el fracàs de tants anys de democràcia, pujolisme, immersió lingüística, cofoisme i mala política. El català deficient de la canalla castellanoparlant (i catalanoparlant !) esclata a la cara dels polítics que han remenat les cireres durant trenta-cinc anys, a més dels mitjans de comunicació i de la societat catalana en general. No foteu les culpes als polítics actuals i menys als d’ERC. Que se’n parli i es debati a veure si al final deixem d’amagar el cap sota l’ala d’una vegada i d’autoenganyar-nos amb la suposada panacea d’una immersió lingüística que només ha servit per validar i reforçar el bilingüisme en detriment del català, una autèntica tragèdia, com va dir Josep Pla molt encertadament. Que es denunciï la deficient preparació dels mestres, sinó l’animadversió al català d’uns quants, no sé si molts o pocs, però del tot certa. I el menfotisme de la majoria de polítics, mitjans informatius i de catalans en general, molt poc interessats per aquesta qüestió. Amb quin dret demanem sensibilitat lingüística als castellanoparlant si els catalanoparlants no la demostrem ni ens interessa? Llegim prou en català? I la qualitat del nostre català? I la dels locutors de ràdio i televisió? De cada 10 llibres, només en comprem 3 en català, tirant llarg. Què collons hem d’exigir, si som incapaços de cap esforç? Ompliríem la Meridiana si es tractés de salvar el català? NOOOOOOOOO !

    • Perdona López, però no saps de què parles. El sistema de conjunció lingüistica, mal anomenat d’immersió, ha facilitat el coneixement del català a les generacions d’infnats i joves catalans que ara tenen entre 10 i 30 anys, aproximadament. Ho podem constatar a les dades de coneixements lingüistiques de les enquestes sociolingüístiques catalanes (EULP) en creuar aquestes dades i l’edat. Sempre hi ha excepcions, és clar, però les dades són molt clares (Veure pàg 27) llengua.gencat.cat/web/.content/…/15_EULP2013_factors_clau.pdf

      • Sí, el coneixement ha pujat però la qüestió és l’us i la percepció d’utilitat. De fet, en el fons és la qüestió implícita a l’article.

      • Sr. Fabà, sí, no sé de què parlo. I probablement sóc el menys indicat per fer-ho. No sóc mestre ni professor ni escriptor ni periodista ni intel•lectual. Sóc un home corrent sense gaires estudis. Reconec que la immersió ha sigut més positiva que negativa, però jo em referia al fet que només ha significat la dispensa d’un antipirètic (una aspirina) per fer baixar la febre, però que, al mateix temps, no s’ha subministrat al malalt un potent antibiòtic per curar-lo del tot. El malalt ha fet la viu viu, amb poca febre que assenyalava infecció per mor de l’engany de les aspirines, però sense aparent risc de la vida. I tots contents. Tanmateix, ens enganyàvem. Ho vam fiar tot a l’Escola, TV3 i a la bona voluntat d’uns ciutadans sense a penes suport polític, jurídic i coercitiu devers la nostra llengua. I ja la veiem la bona voluntat dels catalans: de cada 10 llibres només en comprem 3 en aquest idioma; som incapaços de mantenir una conversa en català amb altres persones que no el parlen però que l’entenen; quants catalans s’han catalanitzat el nom de pila?; la qualitat del català als mitjans informatius nostrats és francament millorable?…. Ara vostè em pot exhibir unes estadístiques que jo no tinc. Però tinc dues orelles, una perspectiva i una experiència d’anys. I l’únic que dic per acabar és que tenim mala peça al teler si continuem abonant aquest bilingüisme que ens mata. Recomano el llibre del Sr. Pau Vidal a propòsit.

  7. Gent, si arriba el moment del “caixa o faixa” i cal fer una tria, a mi doneu-me INDEPENDÈNCIA en l’idioma que sigui. (Potser ho trobeu “brutot”: disculpeu-me).
    Poso un cas extrem; vull dir que ja sé tot allò de la llengua essència del país i etcètera, però és que jo necessito país urgentment, no sé vosaltres.. I, al meu modest entendre, es tracta d’anar per feina!

    • No sé que diria Mestre Fabra i companyia si et llegissin, Antoni. La llengua catalana és el més sagrat i intocable signe d’identitat de la nostra pàtria. Mai s’ha de renunciar ni un mil·límetre a preservar la parla que ha modelat, definit, la manera de ser d’ aquest país.
      Seré encara més ¨brutot.¨ Perquè hem de cedir territori lingüístic a una llengua que a més representa tots els mals de la nostra terra des del Decret de Nova Planta fins avui?
      La Independència ara, aviat. En català, si us plau. No ens equivoquéssim!

  8. No compareu en Rufián amb els de Ciutadans i els del PP.

    Rivera, Sánchez Camacho o Girauta són catalanoparlants que en els debats alternen català i castellà expressament. Ho fan en primer lloc perquè la gent els voti. Busquen els vots dels castellanoparlants i dels catalanoparlants espanyolistes. En segon lloc, ho fan per promoure la seva ideologia bilingüista. El bilingüisme és la ideologia que considera que Catalunya i els catalans són bilingües. Evidentment, Catalunya no és bilingüe. Els països no són bilingües, ni monolingües, ni trilingües. Els països no parlen. I és evident també que els catalans no en som, de bilingües. Hi ha catalans bilingües, n’hi ha de monolingües en castellà, n’hi ha de trilingües, n’hi ha de tetralingües, etc. El que s’amaga darrere la ideologia bilingüista és la idea que Catalunya és tant castellana com catalana, o més ben dit que Catalunya és una regió del domini lingüístic castellà i en la qual hi viu una gent que resulta que tenen com a llengua materna el català. En el fons la ideologia bilingüista no defensa la igualtat de les llengües, sinó la supremacia del castellà. Si defensessin la igualtat de les llengües, Girauta i companyia quan anessin a Madrid també farien això d’alternar castellà i català. Però per ells Espanya no és bilingüe, o multilingüe. Catalunya sí que ho és, però Espanya no. Per ells Espanya no és com Suïssa, Bèlgica o el Canadà. Per ells Espanya és com Portugal, Islàndia o el Japó: un país bàsicament monolingüe.

    Doncs bé, no és pot comparar en Rufián amb aquesta gent. En Rufián és un castellanoparlant que parla en castellà perquè li resulta més fàcil que parlar en català. No ho fa tant per estratègia política ni per ideologia com per comoditat.

    López, dir que el català acabarà com el llatí és no saber perquè el llatí va acabar com va acabar ni quina és la situació actual del català. El llatí culte va acabar desapareixent perquè el poble va començar a parlar una varietat del llatí que amb el temps es va convertir en una llengua diferent del llatí. Perquè el català acabi com el llatí, el que hauria de passar és que els catalanoparlants deixessin de parlar català i de transmetre’l als seus fills. Això al Principat no ha passat mai ni està passant ara. Tampoc no està passant a les Illes, a la Franja ni a la major part del territori del País Valencià. O sigui que d’acabar com el llatí, res de res. Al contrari, el català mai en la història no havia estat tan utilitzat, per tanta gent i en tants àmbits diferents com ho és avui en dia. És evident que encara té molt camí per córrer, per exemple a l’administració de justícia, a les televisions privades o al món editorial, però treure el fantasma del llatí són ganes de buscar problemes on no n’hi ha. El problema més greu que té el català actualment no és d’ús ni de prestigi, sinó d’unitat. Els que estimem la nostra llengua el que hauríem de fer és lluitar contra el secessionisme, sobretot contra el secessionisme valencià. Aquest és el front més important que té obert el català. L’estat espanyol fa dècades que intenta dividir catalans i valencians, i per fer-ho ha utilitzat sobretot la llengua. Hi ha moltes webs institucionals espanyoles que tenen una versió en català i una altra en valencià, com si fossin llengües diferents. Que amb els nostres diners es fomenti el secessionisme, és un escàndol. Això sí que hauria de ser motiu d’alarma entre els catalanistes. L’ús, la vitalitat i la força del català, no.

    • No podeu tenir més raó. Jo soc de les illes i els prejudicis que té molta gent a l’hora d’acceptar una cosa tan obvia com que el mallorquí és català han permés les administracions de dretes frenar la normalització (per exemple, amb el TIL, o castellanitzant IB3 perquè abans estava en català peninsular i, és clar, no és pas la nostra llengua).

      Però el català no està, ni molt menys, el perill d’extinció. Hem de seguir treballant per la seva integració en tots els àmbits, però tampoc ens podem deixar portar per l’alarmisme.

      L’altre dia una tieta que ens havia dit que pensava votar ERC, va canviar d’opinió després de veure Rufián a la tele; “no parla gaire bé el català. Em penso que votaré DiLL”. Quin raonament és aquest? Deixar de votar un partit per votar un altre sensiblement diferent en ideologia perquè un dels seus representants “no parla prou bé el català”? Jo no sé si Rufián ha estat una estratègia electoral de ERC per atreure el vot castellanoparlant. Només sé que si sempre hem de pensar que tot és “postureig”, llavors mai no acceptarem que ens representi un polític que no sigui català de la ceba. Em recorda a quan Marta Ferrussola va expresar el seu enuig perquè la Generalitat tingués un president d’origen i nom castellans (un dels molts errors del Montilla, dir-se “José”). Sento que no es tenen prou en en compte els esforços d’integració d’aquesta comunitat, si de cas passa el contrari, que massa sovint sento donar-los la culpa perquè el sobiranisme no tingui més suport. A això se’n diu xenofòbia. Rufián s’expressa majoritàriament en castellà. I què? És menys català per això? Té menys dret a representar els nostres interessos a Madrid, té menys dret a ser una de les cares visibles de l’independentisme?

  9. Bernat, si et costa entendre-ho en aquests termes, te’n puc oferir d’altres, com diria en Groucho Marx.

    No hi pot haver cap mal en que un castellanoparlant com en Gabriel Rufián desitgi la independència de Catalunya. Si un dia -tant de bo- Catalunya esdevé un estat independent, hi viurem tots, castellanoparlants, catalanoparlants, occitanoparlants i parlants de moltes altres llengües. En Gabriel Ruffián s’expressa molt millor en castellà, i és natural que ho faci en aquesta llengua. A més a més, hi pot haver una manera millor de comunicar als castellanoparlants que això de la independència va per tots, i que tots ens en beneficiarem si arriba o tots en patirem les conseqüències si ens quedem a Espanya?

    Per acabar, crec que no és una bona idea fer broma amb el cognom de la gent. En Gabriel porta el nom del seu pare i del seu avi. Mantenir-lo és una forma de respectar les arrels de cadascú.

    Bon Nadal i Bones Festes a tothom!

    • No entenc perquè algú que surt de l’escola en català i a més es presetna a representant del poble ha d’obviar una llengua perquè s’expressa millor en una altra. Que no en surten bilingües? Aixì diu molt poc de la immersió lingüística.
      Sembla ser que ens anava millor als que vam aprendre el català de forma autodidacta.
      I per cert, no he vist mai cap catalanoparlant (i menys encara que aspiri a ocupar un lloc públic) que passi de parlar en castellà perquè “s’expressa millor en català”.
      Algú s’imagina un candidat d’origen xinès o àrab o romanès que no parli la llengua del país (qualsevol país) perquè parla millor en la seva llengua?

  10. L’opció lingüística dels candidats té exactament la mateixa lectura ideològica de sempre: qui empra l’espanyol proclama que el català és innecessari. Punt.
    El que ha canviat és la ideologia de determinats partits. ERC, per exemple, s’ha apropiat la ideologia antisociolingüísstica de Ciudadanos. I la resta és literatura.

  11. Sr. Puigtobella no conozco su trayectória ideológica pero creo que si, que usted es un reaccionário, o por lo menos así parece por lo que dice y como lo dice.
    En Cataluña han aparecido, al amparo de varias administraciones maquiavélicas, dos fenómenos fatídicos, la imposición del catalán y supresión del castellano o español y el secesionismo, el separatismo, la “ilusión morbosa” a la que alude Agustí Calvet.
    La estrategia fue suprimir el castellano para parecer menos españoles, para diferenciarse, para pretender más facilmente que se era “otra cosa”, a partir de ahí se empezó ha hablar de algo imposible, además de inconstitucional, la independencia.
    Mi comentario es el siguiente; la lengua ni une ni separa, la lengua es un sistema articulado escrito y fonético o verbal que sirve para comunicarse. Los paises latino americanos se independizaron de España hablando la misma lengua. Los suizos hablan francés unos, alemán otros e italiano otros y ni son franceses, ni alemanes ni italianos, son suizos.
    Yo no soy ni nacionalista ni remotamente separatista pero me puedo sentir tan catalán como el que más a pesar de no ser capaz de escribir correctamente en catalán, en mi época el catalán lo hablaban las clases bajas y medias y en los pueblos. Debo añadir aquí que hablo perfectamente el inglés lo que me ha servido enormemente en mi vida y ni soy ni me siento inglés en absoluto. Si en Cataluña se sentara la cabeza y se dejara de “somniar truites” soberanistas, el castellano no sería nada más que lo que es, una lengua, un idioma en este caso necesário para comunicarse con el resto de España y con la America Latina y el catalán una lengua española más.

  12. La línia que darrerament ERC ha adoptat quant a la llengua és una error. Aquesta error només es pot explicar de dues maneres: l’una, que no s’ha fet una anàlisi acurada, rigorosa de la situació de la llengua; l’altra, que per a ERC la situació de la llengua i la seva salvació és irrellevant.

    Com que si posem com a raó d’aquest capteniment d’ERC la segona explicació qualsevol ulterior consideració és absurda, suposarem doncs que l’anàlisi de la situació de la llengua és involuntàriament insuficient o errada.
    En primer lloc, articular aquest discurs en un moment com l’actual és d’una irresponsabilitat grotesca atesa la feblíssima consciència lingüística dels catalans. Com se sap, és una llei no escrita que els catalans hagin de canviar a la llengua de Castella. Aquesta és una llei de caràcter universal entre els catalans; l’exepció és del tot negligible. Per altra part hi ha el discurs nacionalista que reforça aquest capteniment, de manera que el canvi de llengua és reforçat doblement: internament, perquè els catalans han assumit aquesta restricció, i externament, perquè el discurs del poder, el discurs nacionalista té el mateix contingut repressiu que el discurs franquista, perquè de fet, és el mateix discurs. Com que no canviar de llengua és vist com una agressió a l’altre (l’altre sempre parla castellà), defensar aquesta posició arrenglera qui ho fa entre els ‘etnicistes’, ‘nacionalistes’, ‘excloents’, ‘retrògrades’, ‘reaccionaris’, acorralant la llengua catalana i restringint-la a l’àmbit privat o entre els membres de la ‘tribu’ condemnant-la, doncs, a l’estat de diglòssia que fa segles que pateix.

    Per altra part, hom podria pensar que aquesta, en quant que estratègia per a incloure espanyols a la causa independentista, és una bona estratègia. La realitat és que sembla que ERC ha considerat que els espanyols tenen una relació amb la llengua paral·lela a la que tenen els catalans amb la llur. Enllà que això no sembla que tingui una justificació plausible, la veritat és que en tot aquest temps no hi ha hagut cap veu que s’hagi alçat des de la societat civil en aquest senit; els espanyols no s’han organitzat mai al volt d’una reivindicació de mena lingüística. El que sí que ha passat és que certs poders polítics han atiat l’enfrontament instrumentalitzant la qüestió lingüística, val a dir que no pas amb gaire bon succés, per ara… De manera que aquesta estratègia es basa (hem de suposar) en un desconeixement fonamental de la massa immigrada espanyola, dels seus motius i caràcter. És, en definitiva, una projecció de certs tòpics i prejudicis dels catalans envers ells mateixos, prejudicis governats per la por de ser, perquè parlar català a l’espanyol és ‘de mala educació’, perquè l’ésser dels catalans és, doncs, un insult. D’aquesta manera, i això és fonamental –a part que aquest capteniment no ha tingut cap incidència entre la població espanyola del Principat–, d’aquesta manera el que s’ha aconseguit és que entre els catalans la defensa de la llengua i la cultura catalanes sia vist com més va més com una attitud ‘etnicista’, ‘nacionalista’, ‘excloent’, ‘reaccionària’, que de fet és del que el discurs espanya acusa als catalans. O sia que al capdavall el discurs espanya i aquest discurs d’ERC… han aconseguit el mateix efecte! Com es pot arribar a una tal paradoxa? Crec que la resposta és enlluernadorament clara: perquè no s’ha desconstruït mai encara el discurs espanya i perquè el poder (el poder no només polític), amb l’eccepció espectacular de la Mancomunitat, no ha assumit mai des de fa 300 anys un discurs pròpiament català. La qüestió és catalanitzar la nació, no pas posar en circulació discursos segregacionistes ni de renúncia a l’avançada. En hi juguem l’existència.